Blog de David en castellano

Remontando

2009-10-24T12:48:00.003+02:00

Sí. Llega un día que remontas. Al menos, así lo he vivido yo. Tras dos años de un dolor atroz, un dolor que parecía inacabable, martirizante, obsesivo, algo ha pasado últimamente que me ha permitido volver a ilusionarme con la vida. No sé como lo he hecho, no sé qué he elaborado, pero ahora siento que llevo a David de otra manera. Dentro mío estará vivo para siempre. De vez en cuando, el dolor vuelve a visitarme, estremecedor, pero ya no ocupa de manera obsesiva todas las horas del día; y cuando pienso en David, a menudo es con ternura y con una inmensa sonrisa interior. Y con mucha emoción. Porque tengo la íntima sensación de que gracias a él estoy aprendiendo, poco a poco, a afrontar las adversidades y las ilusiones, que siempre, siempre, van llegando, alternándose, unas y otras.

Tengo ganas de vivir otra vez. Vivir sin miedo y con más autenticidad, con todo el que he ido incorporando estos meses, mientras buscaba desesperadamente respuestas fuera y en mi interior. Y quiero creer que David está satisfecho y orgulloso de mí.

Me gustaría ser tres años atrás, con todo el que tenía enotnces y viviendo como ahora soy. Pero acepto que es absurdo pensar esto, porque la vida tiene una secuencia lógica de las cosas. He aprendido a no poner resistencia a las emociones, pero también intento no dejarse anular por ellas.

Me ha costado mucho escribir esto. Aunque ahora vuelva a mirar a la vida y que ahora David no ocupe el centro absoluto de mi pensamiento, Él siempre está conmigo. Pocas cosas son para siempre. Pero esto estoy convencido de que es una. No me gusta la palabra "superar". No quiero superar nada, no quiero pasar página. Pero si que creo que se puede remontar. Y volver a vivir.

Anhelo de vivir

2009-08-12T18:14:00.000+02:00

Es Grau es como un pueblo de juguete. Como una maqueta imaginaria e idílica de un lugar que yo creía imposible en nuestro entorno.

Situado en su punto más oriental de la isla de Menorca, Es Grau es el primer lugar del Estado por donde sale el sol cada mañana. Las pequeñas y sencillas casas blancas, luminosas y siempre encaladas, se agolpan las unas sobre las otras con caótica armonía como si no quisieran arrebatar más espacio del necesario a la naturaleza. A un lado de la bahía, al pequeño pueblo lo rodea una inmensa alfombra de un verde intenso, una garriga de arbustos y flores acostumbrados a desafiar el viento cargado de sal marina, y que se extiende hasta el límite del abismo, por encima de acantilados escarpados, amenazadores y llenos de espuma blan ca los días de tramontana, donde se esconde la Cala Avellana, que si te dejas llevar por la imaginación infantil, parece digno refugio de nobles piratas. El otro lado de la bahía, más dulce, guarda a cobijo del viento diversas calas pequeñas, a menudo solitarias y de nombres evocadores, de aguas que invitan, cálidas y de tonos turquesa. Como todo pueblo de juguete, también tiene su isla, la Isla d'en Colom, todavía virgen, justo presidiendo la salida al mar de la bahía y habitada por miles de huidizas lagartijas menorquinas, y desde dónde se puede ver, lejano, el bello faro de Favaritx, que con melancolía, evoca historias de pescadores, no siempre de final alegre. Y finalmente, detrás la playa grande, nos sorprende un parque natural alrededor de una albufera, un lago interior de agua salada por donde el sol se pone, lánguidamente, cada tarde. Todo invita a vivir.

Esta tarde he salido a correr por estos parajes y he acabado con un baño solitario en la cala de l'Espardenyeta, la más pequeña de la bahía, justo delante del pueblo iluminado de manera casi mágica por los últimos rayos de un sol ya escondido detrás las colinas. Anni me ha llamado desde el punto más alto de los acantilados, donde había ido sola a disfrutar, como sólo ella sabe vivirla, de la puesta de sol. Mientras yo volvía satisfecho por el esfuerzo, por el fresco y por la calma, andando descalzo por la larga playa, me he cruzadocon alguna familia paseando con sus niños pequeños, con pandillas de jóvenes jugando a volei o a fútbol, incluso con Anna y su pandilla, disfrutando de las últimas horas de luz, en un lugar privilegiado, un lugar y un tiempo bendito por la varilla mágica de la vida. Y como no, con David inevitablemente a mi cabeza, a mi corazón, constatando en este momento y en este lugar donde todo invita a vivir, todo lo que yo imagino que se ha perdido, una existencia única truncada demasiado prematuramente y que se preveía llena de momentos como este. Y mientras me dejaba llevar por estos sentimientos dolorosos, he visto a Anna, tan feliz, y me he obligado a dejar a un lado este dolor, a sonreír, y a intentar disfrutar de las buenas sensaciones del momento. Y me he dado cuenta que poco a poco, y ya desde hace un tiempo, voy recuperando el anhelo de vivir.

Volver a ser padre

2009-08-01T17:00:00.000+02:00

Tras dos años, este mes de Julio he vuelto con Anna a un par de parques de atracciones. Durante este tiempo, Anna ha sido muy paciente. Pero ya hacía días que de manera tímida y respetuosa me pedía cuando podríamos volver. Finalmente, he reunido el valor y el deseo necesario por hacerlo. Ya es hora de permitir a Anna de recuperar una parte de la infancia que ha perdido estos dos años, cuando menos la infancia que ella conocía. Siento que durante estos dos años no ha tenido padre, al menos, aquel padre al que estaba acostumbrada. Intento desde hace días volver a implicarme emocional y completamente con ella, a tope, sin justificarme a mí mismo para impedirme de hacerlo.

Y esta era quizás la parte culminante de todo este proceso. Volver a un parque de atracciones. El otro día al Tibidabo y esta semana al WaterWorld. Y creo que hemos salido airosos. Hemos ido juntos, solos ella y yo. La he visto respetuosa con mi estado de ánimo primero, y radiante y feliz después. No le ahorrado ni un capricho, ni un deseo. Hasta que ha tenido suficiente, como aquel que se empacha después de un ayuno forzoso y prolongado. Para mí, no había nada más al mundo que pudiera perturbar la dedicación de mi tiempo a su felicidad.

Aún así, he comprobado que me puedo volver a dar, pero que yo ya no lo viviré igual nunca jamás. Estos dos días, he sido un padre que desvía parte de su tiempo a una actividad que desean sus hijos, pero no aquel Natxo para quien aquello ERA SU PROPIO DESEO. Con la coraza bien robusta y entrenada, he podido compartir espacio con cientos de otros niños y adolescentes enloquecidos por la diversión. Sin dolor, pero con el recuerdo de David omnipresente, por lo que él fue, por lo que vivimos en Budapest y por lo que se ha podido perder.

Pero estoy contento por Anna. Ha sido muy feliz, y lo ha manifestado reiteradamente de manera explícita. Y eso compensa mucho. En fin, poco a poco voy recuperando el papel de padre. Y con él, el placer de la paternidad, también lo he de admitir. Aunque a veces sea una sensación agridulce, puesto que este placer inmediatamente implica dolor por la otra media paternidad perdida. Supongo que me debo permitir más disfrutar de las buenas sensaciones. Por mí, y en este caso, también por Anna

Dulces recuerdos

2009-07-04T21:40:00.003+02:00

A veces, me permito abandonarme a los recuerdos...

Te recuerdo más pequeño, David
cada noche leíamos un cuento y al acabar,
yo cerraba el luz, mientras, bostezando,
me decías "papi, no te vayas".

Y yo siempre me echaba un rato, feliz, a tu lado
a oscuras, la noche plácida nos abrazaba
yo acariciaba tu pelo y tu dulce cara.

Y en aquel silencio, cada noche sentía la plenitud absoluta,
estar a tu lado, sentirte tan cerca,
tu aliento, tu calidez, tu tranquila seguridad

Y lentamente ibas adormeciéndote,
serenamente, me dejabas por unas horas,
pero yo tenía la dulce certeza que al día siguiente volverías.

Preguntándome a menudo por qué había sido tan afortunado
me levantaba sin hacer ruido,
suplicando a Dios que nunca te separara de mí
y rogando, a escondidas, que te bendijera para siempre.

Un beso en medio de tu primer sueño,
cada noche, tiernamente, t'arropaba con las sábanas.
Buenas noches, David, hijo mío, hasta mañana...

Realidad

2009-06-12T23:38:00.003+02:00

Ya se ha acabado el mes de mayo y con él, estas fechas que todo lo han removido, que todo lo han arrasado, que me han dejado agotado emocionalmente. Ya estamos en junio y esto continúa, empieza el tercer año... Pero, el tercer año, de qué?

Tengo la sensación de que poco a poco se han ido acabando aquellos días en qué llorar con amargura o sentir un dolor muy lacerante formaba parte de la normalidad cotidiana. Parecería que encaja con todo el que he leído de las fases del duelo, pero yo no quiero identificarme con ellas, porque mi duelo es intransferible, y además, no quiero curarme de nada, porque no sé muy bien que puede significar esto. Y en lugar de querer cerrar etapas, he pasado y me paso mucho tiempo buscando respuestas, respuestas a lo que parece no tener ningún sentido, respuestas a cómo podré pasar lo que me resta de vida, a cómo podré llenar esta ausencia que a menudo llena de vacío el más profundo de mi ser. Y la única certeza que tengo es que nada no volverá a ser como antes, NADA.

Aún así, poco a poco voy aceptando, con más humildad y también cierta esperanza, que quizás sí que puedo llenar este vacío. Que quizás David está más cerca de lo que pienso y me va invitando a compartir tiempo y espacio de otra manera. Pero entonces me doy cuenta que mi principal enemigo soy yo mismo. Primero, porque mi mente se encarga de manera casi permanente a obsequiarme con recuerdos, algunos de los últimos días de aquel mes de mayo, los cuales me hacen sentir un terrible dolor, y otros, infinidad de otros, que me llevan a días tiernos, seguros y felices, y que entonces me llenan de añoranza. Pero no sólo esto. Cuando intuyo que la existencia humana puede trascender a la finitud que siempre nos han hecho creer, mi mente me ofrece una dosis inacabable de dudas y me hace creer que la realidad sólo es aquella que puedo percibir con las sentidos. Y pese a las numerosas evidencias que David me ha regalado para decirme sutilmente que sigue muy cerca, esta mente tan terrenal también tiene una habilidad especial por esconderlas en algún rincón.

Entonces intento pararme y recordar. Hago inventario y compruebo con cierta excitación que estas pruebas han sido numerosas, evidentes, cálidas. Las he ido escribiendo por no olvidarlas, pero si de verdad quiero, no me hace falta releerlas. Si hago un esfuerzo, puedo recordar con precisión visitas en sueños y sobre todo, sincronicidades abrumadoras y balsàmicas. ¿Y porqué no me puedo convencer definitivamente que podemos trascender a la muerte? Pensar proporciona un sosiego muy reconfortante en comparación con la desesperación de creer que todo acaba y no queda nada.

Y quiero dejar constancia que cada vez creo más firmemente que el que percibimos como realidad seguramente no tiene nada a ver con la Realidad. Y que como ser humanos terrenales, tenemos una arrogancia sorprendente cuando pensamos que nuestros limitados sentidos y uestro escaso conocimiento puede explicar toda la existencia del Universo desde un punto de vista material. Yo no sé concebir un mundo sin tiempo ni espacio, lo cual no quiere decir que no pueda ser. Y es que tampoco concibo que haya un principio y un final. Alguna vez me han dicho que quizás hemos sido escogidos por empezar a vivir de otra manera, a entender que formamos parte de una realidad más grande y maravillosa de la que siempre hemos creído conocer. Hasta ahora siempre me había enrabiado con esta sugerencia, pero poco a poco, voy pensando... ¿y porque no ?

Y entonces siempre viene David a mi mente. Y sonríe.

25 de Mayo. Segundo año

2009-05-25T06:27:00.001+02:00

"Are you really here or am I dreaming
I can’t tell dreams from truth
for it’s been so long since I have seen you
I can hardly remember your face anymore

When I get really lonely
and the distance causes only silence
I think of you smiling
with pride in your eyes a lover that sighs"

21 de mayo (2)

2009-05-21T17:13:00.000+02:00

Llegamos. Es un lugar muy antiguo, muy tranquilo. Cogemos las cosas y entramos. No hay ningún mostrador, ninguna recepción, sólo un largo pasillo.
Aquel pasillo.
Al final del pasillo está Carme. A medida que nos vamos acercando, ya veo a su cara que algo terrible pasa.
- "Debéis ser fuertes. Debéis ser fuertes..."

A partir de aquí los recuerdos ya son confusos, como flashes de conciencia en medio de una anestesia por la atroz desesperación. Alguna parte de mí se emperra en recordar con precisión aquellos momentos, aquellos días. Pero otra parte, quizás más sabia, me impide revivir todo aquello.
Suplico que me digan que está bien, quiero saber que ha pasado, está muerto?; no nos dicen nada más, no nos pueden decir la verdad. Preguntas desesperadas, gritos, llantos, no consigo recordar el instante preciso, la secuencia de aquellos momentos de angustia infinita. Me recuerdo apoyado contra la pared, me recuerdo dando golpes, llorando en el suelo.. o quizás no? Y qué más? No lo recuerdo. Carme, entre lágrimas, no dice nada, no nos dice qué pasa. Cuánto tiempo pasó? No lo recuerdo...

Nos permiten pasar a la UVI. Nos hacen poner unas viejas batas de color verde.
Allá está David.
Parece dormido. Pero tiene la cabeza vendada y apósitos con sangre a la nariz. Y tubos.

Una médico nos mira en silencio.
-Will he die? -le pregunto, entre lágrimas
- probably- me responde. Sólo un hilo de voz
- very probably?- pregunto, flojito... Y asiente con la cabeza. La mirada triste, la expresión compasiva. Qué pasaba por mi cabeza en aquel momento? no consigo recordarlo...

De hecho, ya no recuerdo nada más con un mínimo de coherencia cronológica. Recuerdo mi dolor de ver a Anni horas y horas seguidas sentada junto al David, mirándolo, cogiéndole la mano, mimándolo, hablando con él, o en silencio. Recuerdo a Carme pidiéndome perdón. Recuerdo los gritos o los silencios al otro lado del teléfono cuando, temblando, llamaba a nuestra gente más querida para dar las terribles noticias. Recuerdo muchos, muchos pequeños detalles que a menudo, muy a menudo me asaltan y me torturan, y que supongo que quedarán por siempre jamás en algún rincón de mi mente o de mi corazón, escondidos, hasta que se mueran conmigo. Y recuerdo también la ternura con la que todo el mundo trató al David y nos trató a nosotros. También esto. Mucha ternura.

Hoy hace dos años estábamos en Budapest. Me ha costado mucho escribir esto. Mi cabeza está a menudo allá, pero hoy.... no sé, a veces pienso que es mejor olvidar y distraerse. Pero, al mismo tiempo, tengo la necesidad casi desesperando de explicar todo aquello, como si hablando encontrara, al fin, la manera de sentir menos dolor, de cerrar la herida.

2ª Carrera en memoria de David

2009-05-17T17:44:00.000+02:00

A pesar de la terrible sensación de constatar el motivo por el cual se movilizó y reunió tanta gente alrededor de una carrera en memoria de David, una vez elaboradas las emociones, con los días nos queda la íntima satisfacción de comprobar cuanta gente nos quiere o simplemente se solidariza con nosotros, y que lo que yo necesitaba desesperadamente desde el primer día, que era mantener bien vivo el recuerdo de David, se ha consolidado como una realidada maravillosa; agridulce, pero maravillosa.

Gracies a todos los amigos y familiares, los participantrs, los colaboradores, los voluntariso, las instituciones, los patrocinadores y a todos los presentes que quisieron regalarnos su presencia. Para todos ellos este pequeño recuero de un día inolvidable. Y agradecer especialmente toda la entrega de toda la gente de mi club, CoRReDoRs.CaT, un grupo de una calidad humana, que sobretodo en momentos como estos, me emociona.
http://www.corredors.cat/index.php?topic=3551.0

Me permito transcribir una carta dedicada a David por una maestra de su Escuela, y que me tocó profundamente el corazón.

"Querido David:
El domingo pasado pasado, al despertarme salí al balcón. En aquel momento pasaba la policía motorizada que abría paso a la cursa que trae tu nombre. Todavía no había nadie a la calle, el ambiente estaba muy tranquilo, cuando de pronto empezaron a aparecer los primeros corredores. Iban pasando de uno en uno, en silencio. Acto seguido pasó un grupito más numeroso y después una buena pandilla, pero el silencio no se rompía. Sólo se sentían las pasas y las respiraciones acompañadas de un esfuerzo decidido y valiente que todo lo hace posible. Tras contar 300, entremedias de los corredores vi a tu padre y al cabo de un rato, otra vez, porque ya estaba haciendo la segunda vuelta. Como ya sabes, le gusta muy correr y tuvo esta magnífica idea por tal que no te olvidemos nunca. Pienso que lo ha conseguido. Mientras observaba la carerra desde mi balcón, toda el rato te sentí muy cerca, tú estabas en la mente de todos y también en la mía. Fue como una plegaria muy especial para ti y para tu familia. Un homenaje y un recuerdo precioso. Me impresionó mucho , qye carrera más bonita!
Gracias David, por el amor que nos haces sentir a todos.

Montse Prats"

Hoy es 17 de Mayo. Hace dos años, hoy fue el último día que vi a David con vida consciente. Áquel día cuando desde el autocar, y con una mirada que no olvidaré nunca, me va envió un SMS que decía: "adew"

MAYO

2009-05-03T20:11:00.005+02:00

“ El próximo mes de mayo será tu gran mes, David". Cuántas veces repetimos esto a comienzos del 2007. Y es que a aquel mes coincidían la realización de tantos sueños del David que incluso temimos por la imposibilidad de conciliar todas las fechas. Pero, de manera sorprendente, todo iba encajando para que pudiera disfrutar de todo.

Primero, unas colonias en Port Aventura. Por fin una visita a uno de sus queridos parques teméticos con los amigos, en lugar de con los padres, donde poder multiplicar las sensaciones de diversión y autoestima, donde poder hacer gala de todo su coraje. Después, la asistencia al GP de Formula 1 en Montmeló, fruto de un pronto de locura mía cuando muchos meses antes había comprado dos entradas carísimas para que pudiera vivir en directo una de sus incipiente pasiones de adolescente. Pocos días después, el esperado viaje a Hungría con los compañeros, todos mayores que él, de la Escuela de Música. Un viaje muy deseado por él, con un grupo dónde se sentía especialmente cómodo, y del cual estaba orgulloso de formar parte y en el que nosotros, como padres, teníamos muchas esperanzas. Al fin, podría viajar en avión, un íntimo deseo hasta entonces frustrado por la cobardía de su padre. Y finalmente, la gran culminación el 25 de mayo: la Nit Mágica. Una fiesta que se celebra en Sant Quirze cada dos años para despedir a los niños de la educación primaria. Una fiesta que él había vivido siempre intensamente como espectador y que esperaba desde hacía tiempo con pasión.

Hemos pensado a menudo en aquellas palabras, que repetimos en casa una y otra vez, como con una especie de fijación para valorar la maravillosa vida que tenía David . Y, efectivamente, aquel mes de Mayo fue su mes. Porque aparte de cumplir casi todos aquellos sueños, también encontró la muerte.

Tiene un componente premonitorio tan inquietante que a veces me consterna. Pero ahora, quizás más a menudo, me consuela. No puede ser tanta casualidad.

Curiosamente, no llegó a vivir la deseada Nit Mágica. Murió el mismo día en qué se debía celebrar. Dos años antes, yo había encabezado desde el AMPA la iniciativa de volver a realizar una Nit Mágica espectacular, para que mi niño pudiera disfrutar como siempre había deseado. Y mira por dónde, murió aquel día. Justamente.

Desde luego, la fiesta se pospuso unos días. Y me parece que no llevo demasiado bien que finalmente se celebrara unos días después. De hecho, hay hechos, silencios y actitudes que no llevo muy bien y todavía me cuestan de perdonar, lo cual sólo me afecta a mí, lo tengo claro. Pero bueno, quizás hablo algún otro día. Dicen de este espacio de David que es tan bonito, que sólo hay amor y buenos sentimientos, que mejor dejarlo así, por el momento.

El caso es que el mes de Mayo ya vuelve a estar aquí. Y lo temo.

Hoy he visto los primeros nísperos de la temporada...

Nous prendrons le temps de vivre
D'être libres mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie

Viens, je suis là, je n'attends que toi
Tout est possible, tout est permis

Viens, écoute, les mots qui vibrent
Ils nous disent la certitude
Que tout peut changer un jour

Sant Quirze, hoy, 3 de mayo del 2009

Quien enseña a quien...

2009-04-12T13:17:00.002+02:00

"La gratitud abre la puerta a compartir, a reconocer, a celebrar el valor de lo vivido y la presencia del otro" (Àlex Rovira)

Ya hace un tiempo, Miquel Mora nos intentó explicar, con una metáfora, un pensamiento que me quedó muy presente. Nos recordaba aquel día en qué dejamos nuestros niños a las puertas de la escuela, en medio de sus llantos, a sabiendas de que era el mejor por ellos, el lugar dónde empezaba su etapa de formación para la vida. Y ahora, han sido ellos quienes nos han dejado, también en medio de nuestros lloros, para iniciarnos en un verdadero proceso de aprendizaje, también sobre la vida.

Pues bien, hace pocos días, mientras intentaba dormir, me vino de pronto un recuerdo a la mente, y reviví con precisión algunos momentos en los que yo intentaba inculcar al David el valor de la de gratitud ante la pérdida. Una de nuestras aficiones favoritas eran los parques temáticos. Recuerdo que, de pequeño, David siempre encontraba alguna excusa por salir enfadado tras todo un día de diversión a un de estos parques. En realidad, sólo era la rabia y la frustración por no querer aceptar que aquello que ya se había acabado. Yo le recordaba, con poca traza y cierta indignación, que en lugar de ira o lamentos, podía mostrar alegría y gratitud por lo que había tenido oportunidad de vivir. Y con el tiempo, así lo entendió y lo incorporó. No consigo recordar más que risas por parte suya en las últimas estancias que compartimos a estos parques.

Y veo claro que ahora soy yo quienes me he de aplicar esta lección que tan fácilmente transmitía a mi niño. Que fácil es dar lecciones a los demás. En lugar de llorar y amargarme por lo que ya no puedo volver a vivir, por lo que ha pasado y he pérdido, podría más bien sonreír y estar más agradecido por la inmensa fortuna que tenido de poder conocer a mis hijos y poder convivir estos años con ellos.

Este pensamiento me ha producido una cálida sensación de confort interior, y me está ayudando, al fin, a aceptar que los momentos vividos con tanto de gozo ya han pasado y a recordarlos con serenidad y sobre todo, con agradecimiento. En eso estoy.

Ayer hizo dos años de la foto que encabeza este blog y que David nos regaló poco antes de morir. No puedo negar que todavía hay un punto de dolor cuando recuerdo aquel día, pero hoy me siento bien, profundamente agradecido al David por haber sido conmigo 12 maravillosos años; y a mis Annas y a toda la gente que nos estima y rodea por su presencia en el día de hoy.

"Como decía Epicuro 'La gratitud es también la alegría de la memoria o el amor a lo que fue'. Con gratitud no hay espacio por la nostalgia. El pasado tiene sentido, incluso ante la pérdida de aquello tan valioso que la muerte siempre seacaba llevando. Por esto, la gratitud culmina todo proceso de duelo, o mejor, es el elemento alquímico esencial que nos ayuda tirar adelante para superar la pérdida". (Àlex Rovira)

"superar" la muerte de un hijo

2009-03-22T21:45:00.002+01:00

Procuro habitualmente ser positivo en este espacio de David. Procuro no quejarme ni hacerme la víctima. Pero hoy necesito decir que todo es una mierda. Y tengo claro que lloro por mí, no por David. Porqué quiero creer que él está bien, esté donde esté, que está mucho mejor que nosotros. Porqué quiero creer que somos alguna cosa más que materia. Me repito que es imposible que nuestra esencia, alma o conciencia sea sólo el resultado de unos procesos bioquímicos. Y por eso le ruego a David que me perdone si de vez en cuando me dejo llevar por mi humanidad de mente limitada y me desahogo, entre la tristeza, la rabia, el resentimiento.

No sé porque, pero vuelvo a añorarlo mucho, de manera insoportable a veces, y a preguntarme porqué nos ha debido pasar esto. La habitación siempre esperando a un niño que ya no volverá, la silla a mesa siempre vacía, su ropa que no se mueve del armario, las tardes cuando no llega a casa, planificar cualquier proyecto de vida sin él, sus gustos y aficiones arrinconados, los recuerdos de momentos y sensaciones tan presentes. Todo era perfecto, todo era para siempre. Tengo la sensación de que cada minuto del día está a mi pensamiento que nos ha dejado por siempre jamás; y a veces, es demasiadas duro. Y sí, claro que decido seguir viviendo y voy encontrando motivos por hacerlo con ilusión y para entretenerme, píldoras de evasión que van perfecto por mantener un cierto bienestar diario y para recibir y dar amor y amistad a quienes me rodean. Pero, de vez en cuando, es que no me sé hacer a la idea. David era tan majo que hay días en los cuales no soporto su ausencia, ni su muerte aparentemente injusta y demasiada prematura. ¿Como puede que se haya muerto mi niño? Añoro tanto los momentos vividos. Soy consciente de que aquel niño ya no sería ahora el que yo recuerdo, y que el pasado siempre es pasado. A veces esto me consuela. Y también me consuela comprobar que, aun cuando la vida es bonita, también es dolor y sufrimiento y que al menos él, se la ha ahorrado. Pero sólo a veces. Y vuelvo y vuelvo a mi infinita añoranza. Y rabia. Y tristeza. Sigo viviendo con dignidad, procuro aprender a abandonar estos sentimientos que sólo forman parte de la parte más oscura de nuestro ego, de nuestro yo mental, aquel que dicen que nos ancla al pasado por mantener su control sobre nuestra conciencia. Pero hoy, sólo hoy, necesitaba por una vez expresar todos estos sentimientos que también forman parte del día a día.

Y pienso: ¿qué quiere decir superar la muerte de un hijo? Quizás no nos damos cuenta de la crudeza de las palabras. ¿Superar la muerte de un hijo significa recuperar una vida llena y satisfactoria? No nos engañemos, esto trae implícitamente al subconsciente a pensar que dejamos atrás nuestro hijo, a que es como abandonarlo. Y yo no quiero afrontar este dilema perverso. Nadie quiere superar la muerte de un hijo. En todo caso, puedo admitir que la palabra 'superar' no quiere decir lograr una meta, ganar una carrera a la vida. Quiere decir aceptar el vacío. Simplemente esto. Y creo que es esta aceptación la que permite lograr bienestar. Y esta tarde me doy cuenta que esto, ya es mucho.

En fin, hoy es viernes por la tarde, y estoy triste otra vez. Perdonad si hoy no puedo transmitir buenas vibraciones.

El tiempo serena...

2009-03-04T12:57:00.001+01:00

Desde hace unos meses, bajo cada martes por la noche en Barcelona por cantar con el Coro Carlit. El primer día sentí un estremecedor escalofrío de dolor. Allá plantado, esperando el semáforo verde para cruzar una gran avenida, los pocos coches a aquellas horas circulando a bastante velocidad, los taxis, la luz artificial del entorno urbano, hostil, podía sentir el espanto de aquella noche en Budapest, ...sólo un segundo, un golpe brutal, mi niño... por qué mi niño? Un rótulo en el asfalto, desgastado ya por falta de mantenimiento, me recordaba que una de cada tres muertes en accidente es peatón, y me heló la sangre.

Hace poco nos han cambiado el local de ensayo. Ironías de la vida, ahora me toca ir cada martes al Conservatorio Municipal de Música. Ante la puerta, décenas de adolescentes acaban ya a aquellas horas de la noche sus estudios y con el instrumento a la espalda, charlan a la calle o enfilan ya hacia casa. Imágenes que me perforan el corazón, por los recuerdos tan presentes, y por los sueños del David, quizás rotos, quién lo sabe...

Aún así, cada martes vuelvo. Y cada martes me enfrento a las grandes avenidas medio adormecidas, y a estudiantes de música que, de manera insistente, me trasladan a mis recuerdos. Y noto que cada vez hace menos daño. Poco a poco me doy cuenta que a base de pasar una y otra vez por los mismos recuerdos, estos se van incorporando y sí, hacen menos dañol. Supongo que de esto se trata cuando dicen aquello que he oído tanto de que hace falta elaborar el dolor y dejarse atravesar por él por poder disfrutar de su contrario.

Por supuesto que cada día, siempre, llegan y llegan nuevos recuerdos y que hay algunos aspectos no resueltos a los que todavía no me atrevo a enfrentarme y que están allá escondidos. Todo llegará. Pero sí, empiezo a experimentar que el tiempo serena; quizás no cura, pero si que templa las emociones. Y lo que ayer era dolor, hoy quizás es una sonrisa interior (expresión de Fanny, que encontré tan acertada).

Y aprendes a convivir con la ausencia, y con los recuerdos. Y está bien que sea así. Me proporciona más paz para vivir cada día, para salir reforzado cuando de vez en cuando vuelven las lágrimas, para seguir aprendiendo a ser más generoso y humilde, e incluso, para disfrutar de esta nueva vida que nos ha tocado vivir, y que dependiendo de mi elección, también puede ser gratificante y satisfactoria.

Muchos días miro las fotos del David, y recuerdo. Y sonrío interiormente. Sí, creo que el tiempo serena…

Eluana: tener que decidir

2009-02-14T17:51:00.001+01:00

Estos días he asistido consternado al debate sobre el caso de Eluana Englaro. Por todo lo que ha removido en mi interior y porque no puedo dejar de pensar en su familia y en ella misma. No puedo entender el debate maniqueo entre los defensores de la libertad absoluta del individuo y aquellos que quieren imponer su moral sobre el sacramento de la vida. Me repugna especialmente la utilización política obscena que ha hecho el gobierno de Berlusconi por vender su producto ideológico, siempre maniobrando sin escrúpulos por mantener sus cuotas de poder. Y también el papel del Vaticano (que no se debe confundir con una mayoría de católicos), tan interesado en imponer a todos su moral y al influir como grupo de presión por cambiar las leyes civiles.

Me conmueve sentir profundamente el padecimiento de los padres de Eluana, su dolor por el coma irreversible y posterior muerte de su hija, y teniendo que aguantar, encima, calumnias e insultos provenientes de ciertos medios de comunicación, algunos vinculados al propio Vaticano, hasta el punto de llevar escolta policial. Es abominable.

Nadie es inmune a pasar por el horror de decidir sobre la vida de un hijo, de un ser querido. Y yo creo que este debate se debería afrontar con mucho respeto y contar con las vivencias de quienes lo ha pasado. Creo que haría falta una ley diáfana y sin margen a la ambigüedad, para poder acompañar y orientar a las personas que deben hacer frente a este dilema, teniendo en cuenta las situaciones de dramatismo y de absoluta vulnerabilidad en qué se encuentran. Situaciones en qué algunos nos hemos encontrado.

Como leí en un brillante artículo de Pilar Rahola, hay mucho amor en las dos decisiones: hace falta mucho amor por dejar marchar el ser querido, y también hace falta mucho por retenerlo aquí con vida, aunque ésta sea artificial. Por lo tanto no valen los juicios de terceros. Sólo sensibilidad e información.

Y leo conmovido que en España una ley del 2002 permite a los tutores legales de una persona en situación de coma irreversible decidir sobre si se mantiene la vida artificial. En Hungría nos dijeron que no podíamos decidir, que la desconexión no estaba permitida. En España nos dijeron que no podíamos decidir, que la desconexión era obligada e inminente. Visto con la perspectiva del tiempo me parece un espanto este trato. Y me surgen dudas terribles. Y tengo la sensación de que hubo una absoluta carencia de sensibilidad y que la herida causada todavía hace mucho daño. ¿Fuimos manipulados por poder aprovechar los órganos? ¿No habría podido tener algo más de tiempos por pensármelo? ¿No lo podía haber acompañado en los últimos instantes? ¿Sufría David?

Y suerte, suerte que no hubo presión mediática o externa.

Descansa en paz, al fin, Eluana.

Seguir haciendo años

2009-02-09T19:49:00.005+01:00

Hacía días que tenía algo abandonado el blog, este espacio que me ha servido de refugio, dónde he ubicado mi nueva vivencia con David. Confieso que esto me está provocando una cierta desazón. Pero quizás necesitaba algo de silencio, aun cuando todavía tengo muchas cosas por decir. Alguien a quienes me gusta escuchar me sugirió que debo confiar más en mi inteligencia inconsciente, aquella que se está encargando de dosificar el dolor que puedo ir asumiendo. Y quizás ahora me doy cuenta que debo permitirme alejarme más de la dependencia de los estímulos exteriores (aun cuando son igualmente válidos en sí mismos y los necesito como nunca) y mirar el duelo desde una perspectiva más interna; y esto es doloroso, por eso lo hago poco a poco.

Quizás por esto han sido días de sentimientos más duros. Hace más de 20 meses que David murió, pero este hecho continúa siendo el centro absoluto de mis pensamientos y de mis emociones. Aquí a casa, y sobre todo dentro de mi corazón, la herida está bien abierta, todo y la elaboración del duelo, de las vivencias y los recuerdos. Y tengo la sensación de que a nuestro entorno se tiene el legítimo interés a empezar a mirar adelante, a considerar que ya ha pasado lo suficiente tiempo para empezar a pensar que ya hay suficiente de tanto dolor. Quizás no, quizás sólo es mi percepción motivada por este silencio mío voluntario. O quizás por algunos detalles aislados que me han hecho daño.

Pero hoy es el cumpleaños de Anna y curiosamente estos últimos días han surgido nuevamente voces que nos dan aliento, que no se olvidan de nosotros, que nos invitan a seguir viviendo esta nueva vida que tenemos. Y me han obligado a tener bien presente que son muchos los que han decidido acompañarnos, compartiendo tanto las nuevas alegrías que van llegando como la tristeza que inevitablemente y a menudo continúa por aquí. Y sobretodo, para mantener vivo POR SIEMPRE JAMÁS el recuerdo del David.

Hoy Anna hace 11 años. Y estoy bien. Hoy es un día alegre, y es emocionante ver cómo crece feliz, y SIGUE HACIENDO AÑOS. Es maravilloso ver como los niños viven tan alineados con el presente, como para ellos la vida es un discurrir excitante y dichoso de los días, e incluso cuando la adversidad los toca de cerca, parece que, en su fragilidad, todavía se concentren más en el momento presente. Creo que Anna lo está viviendo así. Ha madurado mucho, a la fuerza, pero está más dulce y lúcida que nunca y no ha perdido esta habilidad infantil por vivir cada día con alegría, buscando siempre el perfecto equilibrio.

Hoy me ha explicado muy contenta que David le ha enviado una señal directa y clarísima. Es fantástico.

Muchas felicidades hijita. Eres maravillosa. Te quiero y es un privilegio tenerte tan cerca.

Anni

2009-01-21T19:35:00.001+01:00

Miro esta foto a menudo. Cada día, de hecho. Y me invade una profunda tristeza. Hace tiempo que necesitaba escribir de Anni, pero me cuesta hacerlo sin temblar. Estoy convencido de que el sentimiento de dolor por la pérdida de un hijo es completamente intransferible y que nadie que no lo haya pasado puede imaginar el que supone. Y por esto mismo, yo no puedo saber que se siente cuando una niña de sólo ocho años pierde su madre sin ninguna explicación, sin ni siquiera poderse despedir. Qué puede sentir una niña pequeña cuando un día y de pronto, su madre, la persona más importante de su vida en aquel momento, ya no está en casa y nadie es capaz de explicarle dónde ha ido. Ni siquiera la puede ubicar al cielo.

Dicen de Anna Maria, la madre de Anni, que antes de caer enferma, era una mujer creativa y una artista brillante, que hacía sentirse amados a quienes la rodeaban, especialmente los niños, a los cuales escuchaba con interés y a quien dedicaba buena parte de su imaginación y tiempo. Que siempre daba abrazos y besos y que lucía una eterna sonrisa.

Seguramente esta es la mejor herencia que Anni recibió de su madre y de ahí viene la sorprendente complicidad que Anni tenía con David. No dejaba de sorprenderme su relación, cargada de confianza mutua. Anni siempre compartía con interés sincero la inacabable creatividad del David, y escuchaba con infinita paciencia la también infinita palabrería que sólo largaba en casa, al abrigo de la tierna atención de su madre; historias llenas de dulce fantasía, así como sus primeras e inocentes inquietudes existenciales, a los cuales sólo Anni sabía dar una serena respuesta.

Me pregunto qué más puede sufrir una persona. Perder en una misma vida las personas con quienes estableces los lazos más determinantes para una cierta estabilidad emocional: tu madre cuando eres pequeña, y tu hijo, cuando es pequeño.

Pese de todo, Anni ha sabido desarrollar mecanismos por hacer frente a la vida con optimismo y necesita, como el aire que respira, repartir continuamente amor, alegría y confianza, pasando de los juicios ignorantes de quien cree saber y no sabe nada. Es como un imán que proporciona inagotable energía, y yo no sé qué habría estado de Anna y de mí sin ella.

Y creo que es sabia, muy sabia. Bajo una apariencia un poco caótica, propia de quien ha estado carente de referentes claros en la niñez, y que le ha proporcionado algunos disgustos de quienes no lo sabe o no lo quiere percibir con una cierta sensibilidad, se esconde una fuente continua de pensamientos positivos y de sentimientos puros, de aquellos que son los realmente esenciales a la vida. Yo no dejo de aprender de ella y de encontrar la fuerza por sobrevivir.

Y creo también que sólo yo puedo realmente percibir el inmenso dolor que sufre Anni, por el duelo por un hijo, y por el duelo que no le permitieron elaborar por su madre; un dolor que me rompe el corazón. Aun cuando siempre se esfuerza, por Anna y por mí, a mantener alto el estado de ánimo, de vez en cuando, dentro la intimidad de casa, no lo puede disimular.

Te quiero mucho, Anni. Te quiero como eres.

Dates assenyalades

2009-01-09T22:45:00.000+01:00

Ha acabat ja el Nadal, i amb ell, aquella temença al dolor que precedeix les dates assenyalades. Una mica absurd, crec, perquè de seguida que acaben unes, sempre trobem motius per témer les següents que s’acosten.

I fem balanç d’aquest Nadal, i decidim que hem estat prou bé. No ha estat un Nadal alegre, és evident, però sí que hem trobat molta pau, la qual cosa ara és el més s’acosta al que coneixem, de manera abstracta, com felicitat. Sí, molta pau, molta serenor, fent pinya i aportant-nos tots tres molta tendresa i benestar.

I la clau ha estat reinventar el Nadal. Cada cop tinc més clar que pretendre recuperar el passat, el mateix que fèiem, és el més dolorós i l’enyorança punyent sempre guanya la batalla. En canvi, acceptar que tenim una vida nova i actuar en conseqüència ens ajuda a trobar aquesta pau tan desitjada. En aquest sentit, ha estat vital que l’Anna petita s’avingués a tots aquests canvis. Ho ha fet amb dolçor i crec que va entenent que és el millor per a tots, fins i tot per a ella. Ha hagut de renunciar al que estava acostumada, però a canvi, ha guanyat veure els seus pares tranquils i feliços a casa, i això es transmet, es capta i es viu a l’ambient. I què més pot desitjar una nena?

Els dies més assenyalats vam marxar fora, a refugiar-nos a un petit poble costaner de França prop de Sète. Mai no havíem marxat per Nadal i vam estar molt bé, mimant l’Anna, que estava radiant, i mimant-nos nosaltres. La resta de dies, també vam saber trobar els espais i les activitats més adients per mantenir les emocions atemperades i el cor reconfortat.

Això sí, també ha ajudat l'acceptació per part de la família. I encara més, les nombroses mostres d'afecte i suport que hem rebut al nostre petit i solitari refugi i que ens mantenien connectats amb tot allò i tots aquells que estimem. A tots, el nostre més profund i sentit agraïment.

Només la nit de Reis ens vam sentir molt fotuts. I és que aquesta nit és difícil de reinventar i de sortir-se del guió. L’Anna es mereixia la il•lusió de sempre així com el nostre esforç per donar-li. I així va ser, malgrat tot.

I més dates assenyalades. AVUI ÉS L’ANIVERSARI DEL DAVID, AVUI FA 14 ANYS QUE VA NÉIXER. VA SER UN DIA GRAN, UN DIA DE FELICITAT, UN IMMENS REGAL PER SEMPRE MÉS. FELICITATS, DAVID.

S'acaba el 2008: SER FORT

2008-12-31T20:28:00.000+01:00

S’acaba el 2008, tot un any natural, el primer, sense el David per aquí. Sempre és moment de fer balanç i de revisar, encara que no tinguis gaire esma, tot el que ha suposat aquest any a la teva vida. I he tingut la necessitat de recuperar el petit muntatge que vaig fer ara tot just fa un any, per acomiadar aquell 2007 que marcarà per sempre la meva vida. Perquè encara em diu moltes coses. Perquè ha cobrat un nou sentit.

Aquell missatge duia per nom Ser Fort. I he pensat sovint en ell durant aquest any. El que només semblen unes frases boniques han tingut un fort ressò dins meu en molts moments. Ens diuen que som molts forts i crec que ningú no és conscient de la seva capacitat d’aguantar el dolor fins que la vida no el posa a prova.

I sí, en molts moments hem hagut de ser forts.

Sempre que he intentat mostrar-me alegre malgrat estar trencat per dins.

Sempre que he dissimulat quan algú m’ha ferit sense saber-ho i sense mala intenció.

Sempre que em torturaven els pensaments sobre les persones implicades en l’accident i només el perdó semblava alleujar-me.

Sempre que he hagut d’aguantar els moments de dolor de l’Anni, sense fugir fet pols.

Sempre que he hagut de consolar-me pensant que no retrobaré el David fins que jo em mori.

Sempre que he estat disposat a escoltar algú que també patia per la mort d’un fill sense afegir res de la meva pròpia angoixa.

Sempre que he preferit callar quan desitjava cridar la meva terrible enyorança.

Sempre que he fet veure davant de l’Anna que continua tenint un pare feliç i que s’il•lusiona per la seva alegria.

Tantes vegades estimant el David en silenci…

Sí. No són només frases fetes. Cal ser fort per tirar endavant. I de tot cor crec que és gràcies a l’Anna, a l’Anni, i també al David, que quasi sempre trobo energies per fer-ho, per encarar un nou any amb esperança. Cada cop estimant més.

Us desitjo a tots que tingueu molta pau interior, aquest 2009 que comença i sempre...

Nit de Nadal

2008-12-24T23:00:00.000+01:00

Avui és la nit de Nadal. Escric des d’un poblet perdut del sud de França. Hem marxat tots tres (tots quatre, de fet) buscant refugi, intentant defugir les sensacions del Nadal. Aquí, els petits carrers estan deserts, però hem trobat obert un racó encantador per sopar. Estem aquí per evitar el dolor, i una de les millors maneres és mimar molt a l’Anna. Enmig d’aquesta solitud tan intensa i avui tan preuada, l’Anna està feliç, veient-nos somriure. I nosaltres també estem bé.

Estem a l’habitació de l’Hotel i l’Anna està jugant entusiasmada amb el seu regal de Nadal, una vídeoconsola Wii. Les sensacions són colpidorament agredolces. El David hauria flipat amb aquesta joguina. Ens repetim que està present, que està amb nosaltres, però jo el trobo molt a faltar.

Per alguns, simplement hem fugit. Per d’altres, som molt valents. Tot depèn de la perspectiva. Durant tot el dia hem rebut molts missatges i ens hem sentit molt estimats. Tanmateix, agraïm la comprensió dels més propers que han entès la nostra decisió de marxar.

Bon Nadal David, rei meu…

Pensaments i sentiments negatius

2008-12-15T22:30:00.000+01:00

Ahir vaig anar a veure el Messies participatiu al Liceu. A l’escenari un cor i una orquestra de gent molt jove. Entre el públic cinc-cents cantaires cantant alhora. Enmig d’aquella música meravellosa i de tanta gent jove i amb talent, no podia evitar de pensar amb amargura en el David i en el seu futur que s’estava currant dins el món de la música, truncat.

Avui he estat a la FNAC per comprar una cosa per l’Anna. El paradís de l’oci multimèdia. Jo no deixava de mirar desenes de joves cercant novetats entre llibres, videojocs, pel·lícules, software, música i les darreres tecnologies informàtiques, d’imatge i so. Ara li tocava a ell, estava fascinat per tot aquest món… és que no em puc creure que no hagi arribat a poder disfrutar de tot això, com tots els altres joves.

Aquests dies està nevant com mai. Les pistes d’esquí van plenes de neu i de gent jove sense obligacions i plena de vida. Tampoc no em trec del cap com li agradava esquiar i que d’aquí poc ja podria fer-ho amb els seus amics, gaudint del seu esport favorit amb totes les habilitats que ja havia adquirit.

Malgrat tota la feina feta per part meva per incoprorar i assimilar que està bé, que no pateix, que tot això només forma part del meu imaginari, perquè no puc saber com li hauria anat la vida aquí, aquests petits detalls em fan sentir com és de desolador veure tot el que s’ha perdut.

Divendres vam rebre la notificació, freda i formal, per part de les autoritats hongareses de la resolució definitiva. Avui m’he atrevit a llegir-ho. Com ja sabíem, declaren al David culpable de l’accident. Té collons. Ja ens van advertir des de l’ambaixada espanyola que allà els taxistes estan molt protegits i amb pressumptes contactes corruptes amb la policia.

En fi, somnis trencats, la vida d’un nen truncada, amb tota la joventut pel davant. Joder, quina puta merda…

S'acosta Nadal

2008-12-06T22:30:00.000+01:00

S’acosta Nadal. El segon. Procurem bloquejar les sensacions del calendari, però alguna cosa dins nostre comença a tremolar. El que abans era joia i alegria, avui és desgana, amargura i fins i tot por a més dolor.

Aquests primers dies de desembre, coincidint amb el pont de la Puríssima, ja vivíem el Nadal amb molta intensitat. El dia 6 ja sonaven nadales a casa, trèiem caixes plenes de llums i guarniments, i entre els quatre, muntàvem l’arbre, el pessebre i decoràvem la casa de dalt a baix. I després sempre recuperàvem alguna pel•lícula de Nadal, d’aquelles que havien quedat ben guardades durant un any, d’aquelles que transmeten tota la màgia del Nadal. Entusiasme infantil, per part de tots quatre, viscut amb immensa innocència. I érem tan privilegiats....

Què n’ha quedat de tot allò? L’Anna petita intenta recuperar una mica d’aquella màgia, però, amb respecte i tendresa, procura contenir-se en les seves demandes. L’Anni ha fet l’esforç i encara ha trobat il•lusió per compartir avui amb ella una petita part d’aquest ritual, i jo també hi he posat una mica de la meva part. L’Anna estava feliç. Mentrestant, jo trobo especial benestar decorant el blog del David. És una nova manera que he trobat de celebrar-ho amb ell. M’hi sento bé en el meu propi recolliment.

S’acosta Nadal. Encara no sabem què farem els dies grans. Hem de conciliar el nostre desig de fugir amb la legítima il•lusió de l’Anna. I poc a poc es van obrint portes, i és qüestió de deixar-se portar. Sentim l’escalfor de qui ens estima, el seu suport i la seva comprensió. Estic convençut que finalment trobarem la manera de gaudir de la felicitat de l’Anna i de sentir a prop al David. I de poder oferir el nostre amor i la nostra gratitud.

Bon Nadal a tothom. Bon Nadal, Anni, Anna i David

La gran paradoxa

2008-11-23T11:55:00.000+01:00

Darrerament tinc la sensació que la vida és digna de viure. D’alguna manera, he après aestimar amb una nova intensitat moltes persones que m’envolten, així com estimar les coses que faig. M’és molt difícil descriure aquesta sensació, però aquesta nova manera d’estimar m’omple cada racó de l'ànima i fa que molts dels moments presents siguin dignes de viure. Sovint, i sobretot després d’una gran adversitat, ens preguntem pel sentit existencial de la vida, què fem aquí i per què té sentit viure. I he llegit també sovint que l’objectiu final és l’amor. I no acabava d’entendre què volia dir això, potser amb un punt de resistència i de ràbia, perquè jo vaig estimar i estimo molt els meus fills, i ara resulta que un d’ells ha marxat i m'ha deixat desolació, dolor i poques ganes de viure. Però ara crec entendre profundament l’essència d’aquest sentit de la vida. La capacitat de donar-se i estimar moltes persones i la capacitat d’estimar allò que fas. AMOR i CREATIVITAT. Per mi això és el sentit de la vida i el que la fa digna de viure. L’Alex Rovira ho defineix molt millor que jo: “l’amor a un ser estimat, o fins i tot a una tasca a realitzar -amor i creativitat, en definitiva- són els pilars sobre els quals es construeix l’esperança i el sentit de la vida; són unes bellíssimes respostes al -per què viure?-”

I, almenys en el meu cas, és el patiment extrem el que m’ha impulsat a mirar dins meu i a aprendre i a créixer. El que m’ha permès creuar portes fins ara prohibides per mi mateix. El que m’ha fet descobrir l'immens potencial de la nostra capacitat d'aprendre, estimar i actuar. A saber apreciar que en les relacions humanes és millor la qualitat que la quantitat. A tenir el coratge d'intentar complir els meus somnis. I a redescobrir el plaer i la gratificació que proporciona adquirir compromisos, intentar ajudar els altres i donar-se una mica més a la pròpia comunitat. I paradoxalment, aquesta sensació de plenitud personal conviu encara amb el dolor persistent per la pèrdua física pel David; però li ha donat un altre sentit, em permet estar orgullós de poder tirar endavant com li vaig prometre, em permet seguir vivint amb dignitat i fins i tot crec que transcendeix el meu propi interior i es trasllada a molts dels que m’envolten, multiplicant els efectes de benestar i creixement.

Ahir vaig gaudir del plaer de compartir el dia amb altres pares que també han perdut fills. Un grup de persones que malgrat la devastació, han optat per no abandonar-se a la ràbia, el victimisme, el dolor, l’apatia, la resignació, el cinisme, sentiments legítims que jo també he sentit i segurament tornaré a sentir de tant en tant, però que han preferit transformar-los en sentiments generosos que els permetin construir una vida amb sentit per a ells mateixos i per als altres. Com deia Viktor Frankl “l'última de les llibertats humanes, la llibertat essencial, aquella que ningú ens pot traure, és la d’escollir la nostra actitud siguin quines siguin les circumstàncies que ens envolten, per difícils o doloroses que siguin".

Aquesta nova vida, aquesta nova sensació de plenitud, costa molt de reconèixer, primer per un mateix, i després públicament, quan un ha perdut un fill. Condicionants personals i culturals fan que no gosem afrontar aquesta percepció, que d’altra banda, va creixent lentament dia a dia dins meu. Però m’emociono de pensar, ara i aquí, a l’habitació del David, envoltat de tots els seus somnis, que és el millor que puc fer per ell i és el regal més valuós que m’han fet a la vida. I me l'ha fet el meu David. T'estimo, fill.

Divendres a la tarda...

2008-11-07T19:39:00.000+01:00

Avui és tarda de divendres. Les tardes de divendres acostumo a sentir-me especialment trist. Veig adolescents pel carrer, molts d’ells coneguts del David, que comencen a gaudir ralaxadament del temps lliure. Els veig gaudint de la vida i no puc evitar pensar en allò que s’ha perdut el David, en allò què estaria fent en aquest precís moment. Ara es fa fosc de seguida i tot convida a recollir-se. Veig als pares i mares amb els seus petits que es retiren sense pressa cap a casa. La setmana laboral acaba lànguidament i és temps de compartir l’espai amb els que més estimes.

Recordo tant els nostres divendres, quan els quatre gaudiem intensament de la percepció de tenir tot el cap de setmana per endavant. Tot estava controlat, tot era perfecte; dins de la seguretat de casa, el David i l’Anna es posaven a jugar, sempre ben entretinguts, sempre tranquils. Desprès preparavem un sopar atractiu, de divendres, d’aquells que agaraden als nens. Fins i tot darrerament al David li agradava fer ell mateix el sopar per tots. I desprès, una sessió de cine familiar. O marxàvem cap a La Cerdanya, sempre junts els quatre, sense necessitar res més al món.

Ostres, com trobo a faltar aquells dies, com enyoro al David, darrera la finestra de l’altell jugant amb la Play, o jugant a cartes amb la seva mare i la seva germana, o fent els deures assenyadament. O al seient de darrera del cotxe, sovint el mirava pel retrovisor i em queia la baba de felicitat, veient-lo traient la llengua mentre jugava amb la gameboy o mirant una peli de dibuixos amb la boca oberta. Tan tranquils, tan segurs, tan afortunats. Tot semblava per sempre…

Avui he estat revisant articles antics del blog mentre em dedicava a fer còpies dels missatges desats. Revisant, sense adonar-me’n el meu propi procés de dol. Poc temps, però un llarg camí. I de cop m’he sentit molt sol. I he enyorat tant al David. És desolador.

Una amiga m’ha fet un xat molt tendre. I m’he emocionat. I m’he posat a plorar…

Un Nou Horitzó

2008-11-04T18:32:00.000+01:00

Sempre recordaré aquella tarda del 6 de juliol del 2000, quan desprès de sortir content d’un examen de la UOC a Bellaterra, vaig escoltar a la ràdio que un grup de nens d’entre 13 i 16 anys havien mort en un greu accident d’autobús prop de Sòria. Recordo que anava conduint i plorant, tot pensant en aquelles famílies i en aquells nens que havien marxat de colònies.

Pocs dies desprès de l’accident, un cop acabats els actes oficials, la Montse Mas, Cap de serveis socials de l’Ajuntament de Ripollet va tenir molt clar que era precisament a partir d’aquell moment quan calia ajudar als pares d’aquells nens morts a l’accident. Poc a poc, amb dedicació i tenacitat, va aconseguir el suport de l’Ajuntament i va crear un Servei d’atenció i suport per aquelles persones que voluntàriament desitgessin ajuda. Poc temps desprès, d’aquell grup va sorgir l’Associació Un Nou Horitzó, amb la finalitat d’acompanyar en el procés de dol a famílies que hagin perdut un fill dins del nucli familiar.

Doncs bé, coses de la vida, vuit anys desprès alguns d’aquells pares s’han convertit en part de la nostra vida. Nous amics que es van posar en contacte amb nosaltres a través del blog del David i ens han ofert molt més que suport i acompanyament. Ens han ofert tendresa en el tracte, serenitat davant del dolor, i la seva personal saviesa per intentar entendre el que representa la mort d’un fill. Per l’Anni i per mi és un autèntic plaer compartir tardes amb la Montse, que va perdre el Marc per un problema cardíac; amb la Rosi i la Vicenta, que van perdre al Sergi i al David en l’accident de Sòria; amb l’Emi i el Cesc, què van perdre l’Oriol ofegat al mar; i amb la Fanny i el Manel, que van perdre el Marc, atropellat prop de casa seva. Són tertúlies entranyables i plenes de sentiments, de coratge, de reflexions i d’aquells vincles tan autèntics que fas amb gent que aposta decididament per allò que és essencial a la vida.

Un Nou Horitzó ens han ajudat a fundar una delegació d’aquesta Associació a Sant Quirze. Juntament amb la Paki, mare de l'Asier, i amb el suport explícit del nostre Ajuntament, a qui estem molt agraïts, pretenem crear un espai per acollir a altres pares que puguin passar (o ja hagin passat) per aquesta dura experiència, per compartir emocions i per ajudar-nos mútuament. Nosaltres vam buscar i vam acceptar les ajudes que van anar sorgint i ara tenim la necessitat d’ampliar aquesta xarxa de recursos en el nostre entorn més immediat. És un pas més.

Una ànima pura

2008-10-26T19:40:00.000+01:00

Avui tinc moltes ganes de parlar d’alguns records concrets del David i de dir ben fort que el trobo molt a faltar. Malgrat que, una mica a la força, he après a incorporar molt intensament el Carpe Diem (viure el moment), cada dia, inevitablement, es colen records a la meva ment, al meu cor. Petites detalls que veig, que llegeixo, que oloro, que sento, em traslladen directa i de vegades de manera inconscient a un moment concret. A un moment viscut amb ell. I em costa dir-ho, però encara em fan mal. Perquè fa tant de temps que no el veig ni el sento.

I és que era un nen increïble, tot ell. Crec que alguna vegada ja havia comentat quan ens va dir, poc abans de morir: “vosaltres sou uns pares molt bons, perquè mai no em castigueu”. Ostres, és que no donava quasi cap motiu. Recordo com moltes vegades era ell qui ens donava lliçons a nosaltres. Una vegada, l’Anni i jo estàvem despotricant de l’actitud d’una persona propera, i el David, que estava present, fent els deures en silenci, ens va interrompre i ens va corregir: “perquè dieu això? 'menganita' ÉS molt bona...”. Vam quedar glaçats i avergonyits, i només vam poder donar-li la raó i agrair-li que tingués tan bons sentiments. I també recordo una altra vegada quan, en el meu irrefrenable afany d’oferir-li tot el que jo pogués donar-li, material i immaterial, li vaig oferir de compar-li la nova video-consola de moda, la Wii. Em va respondre: “No, no cal. Ja en tinc una, la PS2”. Almenys recordo aquest episodi dues vegades més i no podia més que donar-li les gràcies, elogiar-lo, callar, i retirar-me orgullós i avergonyit un cop més.

Potser el post d’avui és molt personal, però necessitava desesperadament explicar aquestes coses. Lògicament, era un nen, i com a tal també reaccionava de vegades amb irritabilitat, egoisme o inseguretat, però en general era un nen molt equilibrat, humil i reflexiu; amb molta ànsia per aprendre, molt poc queixica, molt vitalista, imaginatiu i alegre; i molt solidari. Era un nen a qui no calia posar-li gaire límits. Crec que era tan extraordinari, que el fet que marxés tan d’hora, molt abans del que presumptament estava previst, em fa pensar molt... em fa pensar que era una ànima pura. I a mi em consola.

Bé, ja paro perquè hi ha coses de les què encara no se’n pot parlar gaire. Però fa dies que necessitava dir tot això d’ell, de lo bestial que era i de com l’enyoro. Cada dia. I de vegades, alguns dies, aquesta enyorança és molt esquinçadora.

Trasplantaments

2008-10-08T11:39:00.000+02:00

Desprès d’uns dies de profunda tristesa i angoixa, de fortes emocions d’enyorança i desesperació, ara toca uns dies bons, aquells en que recupero les forces, i em permeto estar bé, fins i tot alegre. Potser són les noves il·lusions del dia a dia, o simplement forma part del procés. Porto uns dies en que puc pensar en el David sense sentir dolor i en els que li agraeixo a Ell l’energia que incomprensiblement tinc per seguir mirant la vida amb una certa generositat.

I em sento prou fort per explicar les meves sensacions sobre un tema que encara tinc pendent de resoldre. I que encara fa mal. Vaig llegir fa poc en un diari que “1321 persones esperen un òrgan per sobreviure” i afegeix el titular que “200 malalts a l’any es queden sense trasplantament pel rebuig familiar, la qual cosa pot comportar la pèrdua de vides”. Quasi tot el que he llegit sobre aquest tema està enfocat des d’aquest punt de vista. I jo em pregunto perquè mai no es mira cap a l’altra banda, perquè no s’intenta comprendre o donar veu als familiars del donant, per permetre’ls també verbalitzar els seus sentiments i tenir així un cert assossec.

El 25 de maig del 2007, el David va arribar a Barcelona en un avió medicalitzat; segons em van dir, en estat de mort cerebral. El primer contacte que recordo amb el metge de la UVI de l’Hospital Sant Joan de Déu, va ser en un despatx, on davant d’altres persones se’ns va dir que no hi havia cap possibilitat, que el David vivia artificialment i que havíem de decidir si estàvem disposats a donar els òrgans. Davant la meva commoció i reticència absoluta a signar la desconnexió del David i la necessitat de pensar-ho uns dies, se’m va dir que no tenia l’opció de decidir, i que em qualsevol cas, el David seria desconnectat abans de 24 hores. Així. Amb tota la cruesa que ho explico.

Vaig fugir d’aquella sala, de l’Hospital, sense atendre uns crits que em demanaven que m’aturés. No sé quant de temps vaig estar fora al carrer, completament desbordat per totes les emocions possibles. Recordo, això sí, una espatlla amiga que se’m va acostar una estona. Quan finalment vaig tornar, m’esperava un psicòleg. Em va tancar en un altre despatx i em va preguntar “si estimava la meva dona” i em va dir textualment que “l’estava fent patir encara més amb la meva actitud".

Poc desprès, i fruit d’aquest xantatge emocional, finalment vaig signar. No sé si algú pot imaginar-se el que significa per un pare agafar un bolígraf i estampar la signatura en un document així...

Desprès, unes paraules de consol i de reconeixement, com quan se li diu a un nen que ha estat molt valent. I finalment un cop a l’esquena, amb una certa tendresa. I ja està.

Vaig entrar a la UVI i li vaig donar el darrer petó al meu fill. El darrer petó. El darrer adéu. I el vaig deixar allà sol. I no vaig ser present en el moment que el seu petit cos va deixar de viure, ni sé res de com li van extreure els òrgans, ni sé res de res, i em queda una desolació bestial per no haver estat present amb ell fins l’últim minut...

Ja ha passat un temps. No dubto que aquell equip d’especialistes van actuar amb la fredor i contundència que requeria el moment. Confesso amb tota la sinceritat del món que encara no sé si em reconforta massa pensar en com el David va permetre sobreviure altres nens (i et demano, David, una mica de paciència, sisplau; ja arribarà aquest moment). M’hauria agradat un altre tracte, m’hauria agradat tenir més informació sobre que li farien al David, m’hauria agradat tenir més temps. I m’hauria agradat saber qui van ser els receptors.

En certa manera, sento que ja només som una estadística. Llegeixo: “l’any 2007 van haver 238 donants cadàvers a Catalunya”. El David és un d’aquests 238. 238 famílies que hem hagut de passar per aquesta prova de la vida. I jo puc donar fe que és dur, que és molt dur. Potser tant, o potser més, o potser menys, que estar a la llista d’espera d’un òrgan.

L’Anni acaba de llegir un llibre sobre una dona trasplantada de cor. I de la seva experiència vital, de com ha pogut comprovar que part de l’essència del donant s’ha incorporat a la seva vida. Bé, és bonic de pensar-ho. I consola una mica.

El temps

2008-09-24T11:04:00.000+02:00

Quantes vegades he sentit, amb bona intenció, “el temps ho cura tot”, “dóna’t temps” o “el dol són uns dos anys ” (o tres, o cinc, que per això tant humà i materialista de quantificar-ho tot, n’hi ha per tots els gustos)

El cas és que la setmana vinent farà 500 dies des de que el David va ser atropellat, per mi el pitjor dia d’aquesta vida. 500 dies. A alguns els pot semblar molt, per d’altres no és res. De vegades tinc la sensació, quasi la intuïció, de que el temps no existeix, encara que les nostres ments humanes no siguin capaces d’entendre-ho.

Hem passat un segon estiu sencer sense Ell. Molts dies desitjant que passessin les vacances, amb aquella absurda sensació de que arribat el final, la tristesa, el dolor o qualsevol emoció del moment es mitigaria. Molt bé, doncs ja ha passat, i ha arribat la tardor, la tornada a l’escola, a l’escola de música i el dia a dia. I amb ells, enyorem al David. I com que amb la tardor els dies evoquen melangia, enyorem al David. I ja hi tornem a ser: penso, un altre cop absurdament que, quan passi la tardor, potser desapareixerà l’enyorança. Però arribarà Halloween, i Nadal, i el seu aniversari, i la temporada d’esquí, i carnestoltes, i la primavera. I el mes de maig. I les vacances. En fi, això és una angoixa sense fi, perquè és cada dia, cada minut que l’enyoro i que he d’aprendre a conviure amb això. Però ho procuro fer. I tant que sí, David.

L’altre dia anava entrenant i vaig veure un nen de cinquè. El vaig veure caminant amb un amic, tots sols pel poble. I vaig pensar, com faig habitualment, que molts pares són més permissius i tranquils que nosaltres. Jo no deixava alegrement al David, quan tenia aquesta edat, anar sol pel poble; i si ho feia, jo patia un munt i l’anava vigilant d’amagat.
Però llavors hi vaig caure. Aquell nen, ja no fa cinquè. Fa primer d’ESO. En aquests 500 dies, lògicament ha crescut, i ara té més edat que la que tenia el David. És clar que ja va sol pel poble!!. I me'n vaig adonar, amb el cor glaçat, que pel David el temps s’ha aturat. Sempre tindrà 12 anys i 4 mesos. Els demés nens van creixent; i el van avançant. Deu n’hi do!, per uns moments el cor se’m queda encongit. ÉS UNA SENSACIÓ MASSA FORTA.

“El temps NO cura res, però ajuda”. Aquesta frase que em va dir el Miquel, crec que és molt més sàvia. I estigus tranquil, fill, jo segueixo endavant procurant somriure i estimar, aprenent, feliç d’haver-te conegut, i esperant, seré, el dia que ens retrobem. Perquè el temps no existeix.

els darrers instants...

2008-09-12T23:17:00.000+02:00

Hem tingut noves informacions sobre l’atropellament del David; un altre cop els records punyents i l’equilibri alterat i nova crisi de dolor bèstia. Un cop superada, em debato entre els sentiments més destructius i altres que em proporcionen més pau, perquè en definitiva, cap venjança ni sensació de justícia em tornarà al David, estic convençut que no m’aportarà res de consol i segurament només multiplicarà el dolor i la soledat. De moment prefereixo optar pel perdó, per l’acceptació de que les coses van passar perquè havien de passar, i per deixar que cadascú trobi el camí per reconciliar-se amb la seva consciència respecte de les seves eventuals responsabilitats i actituds posteriors.

Però de tant en tant la meva ment torna a aquella nit, a aquell taxista, a aquelles presses, a aquella inconsciència, a aquelles circumstàncies, a aquell segon... i fa mal, fa molt mal. I he de tornar a recobrar la serenor, una vegada i una més.

Amb tot, vull quedar-me amb un comentari que va aparèixer fa poc al blog, i que ha quedat amagat, soterrat molt avall. I que per nosaltres va suposar una emoció difícil d’explicar amb paraules. Són les darreres vivències del David, explicades amb tendresa pel seu amic de Budapest, per l’Albert, que estava al seu costat fins al darrer segon. I les vull compartir amb tothom. Primer em van deixar el cor encongit, però desprès m’omple de felicitat haver sabut com va ser de feliç el David a Budapest i també l’amor que va deixar Ell en altres persones. Molts detalls em fan pensar, sentir, intuir, que era el final, que tot quedava resolt, que no quedava res pendent:

“Hola a tothom. Jo sóc l'Albert Villabona, violinista de l'orquestra de l'Escola de Música de Sant Quirze i, no ho agrairé mai prou, amic del David durant aquells dies a Hongria. No he pogut evitar commoure’m en veure i llegir aquest preciós blog i de voler-vos escriure unes ratlles tot donant-vos les meves més fortes i afectuoses condolences, i d'explicar-vos com de bé s'ho va passar el David en el vaixell sobre el Danubi, tot contemplant l'encisadora i lluminosa Budapest, que, a més, em va dir que era una ciutat que li agradava molt. Quan vàrem pujar al vaixell, el David anava al meu costat, dient-me que acabava de rebre un missatge anunciant la victòria del Barça en un partit molt important cosa que, recordo, ens va alegrar profundament als dos. Un cop a dalt, vam demanar, és cert, unes Fantes, vam seure en una taula a la coberta i senzillament vam xerrar una estona. El David em va ensenyar a fer una mena de truc inflant una canyeta de plàstic i, a continuació, em va proposar de jugar un partit al futbolí. Ens va costar quatre-cents forints (2euros) i autèntics esforços fer que la màquina funcionés, però al final, vam poder jugar molt alegrement, i el David em va apallissar per 6-1, i una de les pilotes, degut a un cop massa fort, va anar a parar al Danubi. En fi. Doncs be espero que aquestes ratlles us facin alegrar una mica d'imaginar-vos l'alegre que va estar el David aquells dies que vaig poder tenir la immensíssima sort de compartir amb ell”

Recordo quan et vaig ensenyar el truc de la canyeta... com reies, David. Osti, quin riure més xulo que teníes...
En fi. David, fill, que t’estimo molt. I t’enyoro. I avui m’he sentit molt buit i molt sol.

Les lliçons de les vacances

2008-08-31T23:08:00.000+02:00

Les vacances ja van arribant al final, amb aquell familiar aire de nostàlgia que sents quan s’acaba una etapa. Sentiments ara multiplicats, no pel final d’unes vacances poc desitjades, sinó més aviat per aquesta sensació terrible d’una etapa que ja s’ha acabat per sempre, fet que definitivament hem d’anar acceptant.

Perquè aquestes vacances han tingut molt d’aprenentatge. Crec que aquest segon estiu sense el David, en certa manera, ha estat pitjor que el primer, potser perquè llavors encara estàvem sotmesos als efectes traumatitzants del cop. Aquest any, la seva absència física “per sempre” s’ha fet més evident, més crua, i en alguns moments ha estat molt dur. Especialment, quan hem intentat recuperar els llocs i activitats habituals d’anteriors estius.

Vam fer una de les nostres habituals escapades a França, on com un imant, vam acabar tornant a llocs ja visitats de la Provença, amb els seus perfumats camps de lavanda i les sempre atractives i inacabables possibilitats lúdiques per nens. I desprès ens vam obligar a tornar a La Cerdanya, amb la càrrega emocional que per nosaltres té aquella meravellosa terra, on el David va passar bona part de les vacances durant tots i cadascun dels anys de la seva vida. En les llargues hores d’oci que et permeten les vacances, els records pels moments viscuts i les fantasies pels moments imaginats i que no podran mai ser, han estat, de vegades, com una tortura.

Però al mateix temps, vam descobrir que podíem trobar molta pau i molts moments d’harmonia i benestar quan vam anar a Menorca (fotos) per gaudir d’unes vacances molt diferents a les què no estàvem acostumats.

I tot això ens ha servit per aprendre. No hi ha hagut errors, potser hem sortit reforçats. Pretendre reviure un altre cop el passat només provoca dolor. Hem d’acceptar que tenim una vida nova, no la que voldríem, però sí la que és. Podem entestar-nos a intentar recuperar el que és irrecuperable o podem adaptar-nos i buscar aquelles noves activitats i espais en els que trobem cert benestar. En qualsevol cas, el David sempre ens acompanya, tot i que crec intuir com haurà de ser la nova manera de conviure amb ell.

Aprofito aquestes línies per agrair profundament totes les mostres d’estimació i afecte que hem rebut per part de tantes persones estimades, per haver rebut multitud d’invitacions per anar a passar uns dies a llocs ben diversos, per la comprensió de tothom quan les hem declinat, i per les constants paraules de record que hem anat rebent.

Això ens ha permès no sentir-nos sols en cap moment. Gràcies per fer-nos sentir tan estimats.

Unes altres vacances...

2008-08-02T12:11:00.000+02:00

M’he permès llegir les paraules que vaig escriure ara fa un any, referent a les vacances. I em sorprenc de comprovar que pràcticament res ha canviat, quant als sentiments que tinc. Poca cosa més puc afegir, francament, però cal acomiadar uns dies el bloc, el qual també tanca per vacances.

Comencen les segones vacances des de que el David se’n va anar. Fins ahir, hi pensava poc en elles, res més enllà de la més absoluta indiferència. Ha desaparegut completament aquella desbordant expectativa de compartir tots els segons amb els nens i amb l’Anni, de gaudir d’un viatge ple d’aventures, de cercar les més espectaculars activitats pels nens, de compartir lànguides i segures tardes a La Cerdanya.

Però ha estat un mes de juliol especialment dur, on el xipolleig dels nens a la piscina del costat, les constants i casuals trobades pel poble amb altres adolescents coneguts els quals segueixen creixent i fruint de l’estiu, o els plans d’altres pares per posar als nens a casals i colònies o per passar les vacances amb els seus fills, són, per ser sincer, punxadetes al cor, una rere l’altre, com si aquest fos un buirac. I és que tot em recorda a Ell.

Però ara agraeixo que hagin arribat les vacances. Estic cansat; no del ritme de vida ni de la feina en si mateixa (això ja fa temps que van deixar de ser prioritats per mi a la vida), sinó del desgast emocional afegit, crec. Ara em ve de gust dedicar-me a descansar, a llegir i escriure; a escoltar, xerrar i compartir; i sobretot a aprendre un altre cop a participar de la il•lusió de l’Anna. Tothom, des de fora, ho veu molt clar, això. I és molt difícil. Però sé que li dec...

En fi, marxem uns dies a Menorca, en companyia dels nous i estimats amics de Ca n’Eva. I desprès tornarem, un any més, a La Cerdanya. Tornarem tres, i no els quatre. I es tracta de refer moltes coses, molts records, tot aprenent a portar al David d’una altra manera...

El riu Carol

2008-07-16T12:08:00.000+02:00

No teniu un racó favorit? nosaltres el teníem, ...el tenim, de fet. És un tram del Riu carol, al seu pas pel municipi de La Tour de Carol a la Cerdanya francessa. Hi hem anat allà desenes de vegades des de l'any 1998, quan el vam descobrir. És un lloc idíl.lic, un riu ample i poc profund, d'aigües cristal.lines que baixen sempre alegres i fredes; ple d'una exuberant flora i fauna i enmig d'un entorn privilegiat i molt cuidat. Allà anàvem molt sovint, a qualsevol estació de l'any, però sobretot a l'estiu, i on tots quatre gaudíem especialment de la vida.

Aquest darrer any també hem tornat divereses vegades, perquè alguna cosa ens atrau cap aquell lloc, però sempre en companyia d'amics o família per poder fer front als potents records. Recordo especialment la darrera vegda que vaig anar amb el David, l'estiu del 2006, i ens vam decidir a descendre un bon tram del riu amb una canoa de plàstic, tot rient sempre que ensopegàvem amb una roca, fins que vam trobar una colobra d'aigua i vam sortir corrent, enmig de rialles per l'ensurt. Quins temps més feliços...

Paga la pena???

2008-07-12T14:50:00.000+02:00

actualitzat a 16.juliol: Gràcies a tots els que m'heu donat les vostres opinions i consells, tant aquí al blog com molts altres que ho heu fet de manera privada.

Gràcies perquè sé que és un tema difícil. Ara, em sento molt més serè per pensar-m'ho.

"Qué es la verdad? Pregunta difícil, pero la he resuelto en lo que a mí concierne diciendo que ES lo que dice tu voz interior" Mahatma Gandhi
_________________________________________________
Dilluns passat vam tenir notícies del procés administratiu obert a Hongria per delimitar les responsabilitats de l’accident del David. Doncs bé, en contra del que jo pensava, tot esperant amb infinita paciència, que era que s’estava fent un informe pericial per investigar l’eventual responsabilitat del conductor, atès tant al sentit comú com a les declaracions dels testimonis presencials, durant tot aquest temps s’ha estat instruint la causa CONTRA el David, i l’informe conclou que Ell va ser el responsable de la infracció de les normes de circulació i per tant, únic responsable. Tenint en compte que el “responsable” és mort, la causa s’arxiva.

Quan em vaig assabentar d’això, el trasbals emocional va ser demolidor. Poc a poc, i al llarg de la setmana m’he anat refent amb l’ajuda de l’Anni, sobretot, i d’altres persones. Encara, però, em queda una angoixa bestial.

Què se suposa què he de fer ara? Embarcar-me en una lluita per reobrir el cas i que es delimiti la responsabilitat penal del conductor? A un país tan llunyà, tan diferent i encara hereu dels recents vicis d’un sistema totalitari? Amb tot el que pot suposar de cost emocional? Paga la pena passar per tot aquest dolor? Em donaria més pau i serenitat saber que el conductor ha pagat pel que va fer? O ho deixo córrer tot, tal com em demana el cor, encara que quedi tot impune?

Si algú s’atreveix a donar-me una mica de llum...

Déu meu, és increïble...

moments de profunda desesperació

2008-07-01T19:55:00.000+02:00

Tinc una llarga llista de posts que vull escriure. Sobre vivències doloroses que cal elaborar, sobre records del David, sobre reflexions que em faig, sobre esperança.
Però avui només vull i només puc parlar de com em sento. Potser així podré deixar de plorar i trobar alguna il·lusió a la què aferrar-me. Estic tan buit que fins i tot he pensat de tancar aquest bloc. Però llavors, que em queda?
Avui, un petit contratemps, i tot l’equilibri s’ha anat a la merda. On està tot allò què vaig proclamar el dia 11 ? No havia escollit viure ?
En fi, sé positivament que això passarà ; però és un d’aquells moments on no sé on fugir, on no sé cap a on vaig. És la desesperació total.

(...)

Uns sentiments alliberats, un oportú xat d’un amic, rellegir un parell d’escrits plens de tendresa que he rebut avui; retocar unes fotos del David i l’Anna. Sembla que ja tot va millor...

Premonició??

2008-06-24T21:38:00.000+02:00

Avui voldria compartir el que per nosaltres és un tresor imponent. Com ja vaig dir al post del passat 11 d'abril, vam estar remenant els arxius del PC del David, i, molt colpits, vam trobar-ne alguns de formidables, la majoria ja coneguts.

Però també vam trobar aquest, amb data 19 d'abril del 2007, un mes just abans de l'accident i un mes desprès de l'accident d'un altre nen de St. Quirze, l'Àlex.

Doncs bé, aquell dia el David va crear aquest powerpoint, amb el senzill nom d'"Història". En aquesta història el protagonista (creiem que Ell) és un astronauta en problemes.

A part de la sorprenent habilitat i creativitat per dissenyar els dibuixos amb l'ordinador, sisplau, fixeu-vos en la història sencera. Potser ho haureu de mirar més d'una vegada per apreciar tots els increïbles i fascinants detalls.

Això ho va pensar i crear un nen commocionat per la mort d'un veí a qui no coneixia directament i que ell mateix se n'havia d'anar també un mes desprès.

Que cadascú tregui les seves conclusions. Jo les tinc molt clares, meridianament clares...

Per tu, David

2008-06-11T12:32:00.000+02:00

Mentre sóc testimoni de la histèria col•lectiva d’aquests dies per l’encariment del cost de la nostra còmoda i insostenible vida, incapaços de renunciar a res, a costa de qui sigui; i mentre escolto a diari la conversa d’alguns companys de l’oficina, instal•lats en la queixa permanent, en l'implacable judici i condemna als demés, i en l’ànsia per accedir al darrer parany del voraç consum en el que encara perceben absurdament l’accés immediat a la felicitat, no puc deixar de pensar en els pares i mares que han quedat orfes d’algun fill, amb els què hem conviscut aquest cap de setmana, i amb tants d’altres que he conegut. I al•lucino amb els contrastos, com podem arribar a viure en la més absoluta superficialitat, o com podem aprofundir en tot el millor que hi ha dins nostre.

Ja ha passat un any des de la mort física del meu fill. Ha passat un any, i en algun moment he pensat “i ara què?”. Els dies es succeeixen, tornen a aparèixer els mateixos dies al calendari, i segueixo sense poder gaudir de les sensacions físiques que em proporcionava el David, acaronar els seus llargs cabells quan es deixava, mirar embadalit el seu somriure davant d’una nova pel•lícula, sentir els seu riure mentre explicàvem acudits dolents, o patir quan es refugiava en el seu món davant d’una petita adversitat.

Però..., com diu en Lluís Llach, “senzillament, i com si res, la vida ens dóna i pren papers”. Tard o d’hora, a tots ens arriba el dolor, la malaltia, la pèrdua. I llavors hem de decidir. I jo decideixo que no penso abandonar-me al dolor, no sóc cap víctima. Res serà mai més igual, és veritat, sempre m’acompanyarà la melangia per la separació física d’una de les personetes que més estimo. Però al mateix temps, com va dir algú, no permetré que el meu fill sigui el meu botxí. Ell no s’ho mereix; patiré en silenci, dignament, però tot el que ens ha deixat, tot el que ha sembrat, tot el que encara ens ensenya, m’ha de servir per aprendre, per intentar ser millor persona, per donar-me més i incondicionalment, per fer més feliços als altres. Miro dins el meu cor, i agraeixo els dotze anys que ha volgut compartir amb mi. I penso seguir endavant el que me quedi de vida, seguir vivint amb coratge, amb serenitat, amb generositat; i amb alegria, tal com procuren fer sempre l’Anna i l’Anni, sempre que poden, sempre intentant regalar-me el millor que tenen. És el millor homenatge que li faré al David.

Per tu, David, fill meu.

“Així, només, et deixo que tu em deixis. Jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre; i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.”

Homenatge al David

2008-06-01T19:39:00.000+02:00

Ja som a 1 de juny. Ja ha passat el mes de maig. De debó que, tal com havíen anat altres dades assenyalades, com ara el Nadal o l'aniversari del David, no pensava que aquests dies serien tan dificils. De tota manera, avui no tinc massa ganes de parlar d'això.

El que sí que volia deixar constància és de l'homenatge que vam fer al David. Amb motiu del primer aniversari de la seva mort física, no vam voler fer cap cerimònia tradicional. L'Escola de Música ens va oferir la possibilitat d'organitzar un concert per commemorar aquestes dates, i ens va semblar una idea molt tendra, la millor manera de recordar-lo. Ajuntar a totes les persones que l'estimen, que ens estimen i que estimem, i fer servir la música com a fil conductor. I fer-ho plegats amb l'Escola de Música, amb tot el que això representa.

Vam decidir no dir res a ningú, i per part nostra, només vam posar un banner al bloc, per qui volguès fer-se'n resó. I la resposta rebuda ens va emocionar molt; veure tants amics i familiars reunits a La Patronal, el petit teatre del nostre poble, la majoria sense avisar, comprovar que tanta gent recorda i estima al David, i que ens fan costat i ens ofereixen tant d'amor.

Al concert, va actuar l'Anna amb el seu grup de vent, l'orquestra de guitarres on tocava el David i la BellaQuirzeBand, la coral on cantem l'Anni i jo. I un combo de l'Escola de Música com a enllaç entre les diferents actuacions. Tot un encert de la Carme. Tot sense gaires paraules, només música. I molt amor.

El moment més emotiu va ser quan vam cantar, per primera vegada, "El Somni". És una peça composada pel Jordi Valls, a qui, durant els dies que estàvem a Budapest, li va arribar a les seves mans el poema del David, i colpit, li va posar una música preciosa. Com va dir Luther King, davant l'adversitat es pot transformar el patiment en força creativa. Crec que el Jordi ha fet una obra pròpia d'un geni, i li estem profundament agraits per aquest regal. També a la Maite Foix, amb la seva privilegiada veu, per la seva qualitat i valentia per fer de solista, a l'Òscar per la seva paciència i per la brillant direcció, als músics del Combo pel seu esforç i a tots els cantaires del Cor, per la seva dedicació i per haver-hi posat tanta estimació en el projecte. I a la Nati pel disseny del programa.

Mentre escric això, sento a l'Anni a la cuina. Està cantant "El Somni"

25 DE MAIG

2008-05-25T19:30:00.000+02:00

21 DE MAIG

2008-05-21T22:31:00.000+02:00

Dins meu sento un soroll molt estrident. Potser passen només uns segons però a mi em sembla molt més temps. Els llums s’encenen. Començo a entendre que estava dormint i que el que sento és el telèfon. Mig adormit, sento a l’Anni respondre ràpid. Els primers monosíl·labs. De sobte, el to de veu es torna angoixant, em desperto de cop i començo a reaccionar. Alguna cosa no va bé. Repasso ràpidament la nostra situació familiar i me'n adono que el David està fora de casa, a Hongria, passant uns dies de colònies. Pregunto aterroritzat que passa. L’Anni intenta calmar-se i quan pot, em respon que el David ha tingut un accident però sembla que està be. No m’ho crec, corro al pis de baix a agafar l’altre telèfon. Sento l’altre costat de la línia a la Mercè, la seva professora, amb to serè, ens demana que estiguem tranquils perquè el David està bé. Li demano mig plorant que em digui la veritat i en to ferm em confirma que me l’està dient. Llavors ens deixa anar la primera sentència: “convindria que vinguéssiu”. Ens demana a mitjanit que anem a l’altra punta d’Europa.
Així comença el pitjor malson de la meva vida.
Pengem el telèfon. Són les 3:30 de la matinada. L’Anni es desploma sobre el llit. Jo no sé que fer, on anar, què pensar, estic completament desesperat. Truquem al meu sogre per explicar-li i demanar que faci les gestions per trobar-nos bitllets d’avió. Llavors, no sabria dir quan de temps va passar, truquen a la porta. Obro i veig clara la situació. Allà davant, amb cares molt series, estan dos companys de l’AMPA i l’Elisabet, alcaldessa de St.Quirze.
- Déu meu! Si esteu aquí és perquè el David està malament, potser s’ha mort.- els dic-
- No, Natxo, tranquil·litzat, el David està bé, només hem vingut per si necessiteu ajuda.
Ens permeten trucar a un dels nens que està allà perquè ens convencem de que tot marxa bé. Parlo amb l’Alba. Les seves respostes no són gens convincents. No sap, no està segura, evasives, monosíl·labs. La cosa no pinta bé. Truquem al RACC que en pocs minuts ja ens té organitzat el viatge, fem la maleta a corre-cuita, sort que hi ha gent a casa que ens ajuda a prendre petites decisions. Truco al Xavi, mig plorant. Li explico i ve a casa. Finalment arriba l’Avi Àlex i marxem cap a l’Aeroport. Afortunadament, l’Anna petita s’ha quedat a dormir a casa dels avis, i s’ho ha estalviat tot.
Jo, que tenia por a volar, de sobte em veig dins d’un avió, presa del pànic, però d’un pànic molt diferent. Apaguem els mòbils i ens desconnectem del món, tot i que ja coneixem que en aquells moments estan operant d’urgències al David d’un cop al cap. El vol fins a Viena són dues hores d’angoixa extrema, inhumana. Ningú no gosa dir res, només anem agafats i intentant no ploriquejar.
Finalment arribem a Viena. Baixem de l’avió, i ràpidament poso en marxa el mòbil. Les mans em tremolen mentre marco el número. Espero resposta enmig d’un pànic atroç. Contesta la Mercè, i em diu que el David ha sortit de quiròfan i que tot ha anat bé. Desprès de pregar i pregar que ens diguin la veritat, al final volem creure que és cert i ploro alleugerit. Tinc moltes ganes d’arribar a Budapest per dir-li al David que ja som amb ell, que estem al seu costat.
Desprès d’una eterna a escala a Viena, al final sortim cap a Budapest. Estem més tranquils, i fins i tot esmorzem a l’avió. Finalment hi arribem. Estem tan a prop que començo a angoixar-me un altre cop. La Mercè ens espera a l’aeroport i només busco a la seva expressió una pista de com van les coses. Està massa seria. Al trajecte en taxi fins a l’Hospital torna el silenci, es fa etern, et taxi no troba el lloc exacte.
Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís està la Carme. A mida que ens anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."

Tenia moltes ganes de vomitar tot això. Avui, m’he passat tot el dia amb el cap a Budapest, amb el cap a aquell dia, a reviure-ho tot, amb tot el dolor. Ja està.

Avui és 17 de Maig

2008-05-17T11:53:00.000+02:00

Avui és 17 de maig.

Fa dos anys, el 17 de maig del 2006, marxàvem cap a Disneyland. Recordo l’absoluta felicitat d’aquell 17 de maig, a l’Estació de França tots 4 junts. Aquell dia el Barça jugava la final de la Champions, i semblava que el món només estava per allò, però nosaltres quatre teníem el nostre propi i petit món, un món d’entusiasme infantil. Un cop al tren, el David em va demanar el mp3 per on jo estava sentint el partit del Barça. És curiós perquè tinc la sensació de que jo sempre vaig ser incapaç de dir ‘NO’ al David. Recordo estar a la llitera del tren, en silenci, amb tope nervis per no poder sentir el partit, què no anava bé, i l’alegria quan, en la foscor el David ens va cantar el gol de Belletti. Del 17 de maig al 20 de maig del 2006 vam passar uns dies inoblidables, absolutament inoblidables.

Un any desprès, el 17 de maig del 2007, el David va marxar cap a Hongria. Va ser l’últim dia de la meva vida que el vaig veure conscient, de fet, que el vaig veure amb vida. I el 20 de maig del 2007 va ser l’últim dia que Ell va viure, almenys en aquest món. A mitjanit (encara no tinc clara l’hora) el van atropellar.

Ahir estava molt enrabiat, amb molta ira, amb molt ressentiment. Vam anar a fer unes compres, escampant mal humor i energies negatives a la meva família, cosa que encara ho complica més a tots tres. Recordava que tot just feia un any, l’Anni i el David van anar junts i il.lusionats al Alcampo a comprar un rellotge nou i una funda pel mòbil pel viatge a Budapest. Encara conservem aquell tiquet de compra. Encara porto aquell rellotge.

Aquest matí, el dia s’ha aixecat trist i melangiós. L’Anni ha anat a treballar i jo ara estic més tranquil, estic bé, escrivint unes línies i mirant fotos d’aquell viatge a Disneyland. Em queden els meus records.

Avui és 17 de maig.

CURSA DAVID 2008

2008-05-14T21:05:00.000+02:00

Dissabte, el dia abans de la Cursa, va ploure el que no havia plogut en molt de temps. Diumenge, però, es va aixecar un dia radiant, net, fresc, d’aquells que conviden a córrer, a gaudir de la vida. Just abans de la sortida, un imponent arc de Sant Martí semblava convidar-nos a fer-ho, un immens somriure d’algú que ens feia notar la seva presència.

Diumenge passat dia 11, vam celebrar el II Memorial David Rovira. Com es pot imaginar, va ser un dia molt emotiu i d’alguna manera també molt feliç per nosaltres. És molt reconfortant percebre l’esforç, la solidaritat i la compassió de tanta gent, tots units per donar-nos el seu escalf i per recordar el David. L’Anni estava molt inquieta els dies abans per tota la moguda que s’estava organitzant sota el nom del David, però un cop allà, l’ambient era tan intens i tan enriquidor que els seus neguits es van transformar en emoció i felicitat. I l’Anna petita, no diguem, fins i tot es va animar a córrer ella també.

Jo necessito això per sobreviure. Necssito escampar el record del David i que es mantingui ben viu i ben present. Vaig llençar la idea fa molt de temps, quasi una súplica, i tant l’Ajuntament de Sant Quirze com els meus amics de CoRReDoRS.CaT, la van recollir amb entusiasme i són ells qui han fet possible aquest somni. El meu agraïment més profund i sincer cap a ells, i cap a tots els voluntaris, patrocinadors (gràcies, Albert!!) i participants.

Per cert, la Cursa es va transmetre en directe per Ràdio Sant Quirze en un programa especial que dura 3 hores i que es va poder sentir tota la matinal per megafonia. Si algú vol sentir algun fragment, aquí el deixo. Paga la pena.

Fil sobre la Cursa a CoRReDoRS.CaT. Més 15000 visites i 800 comentaris !!

Un altre cop, Ca n'Eva

2008-05-07T12:57:00.000+02:00

Aquest cap de setmana hem tornat a Ca n'Eva. Em fascina la sensació de benestar que hi trobem allà. Per la profunda estimació que sentim per la gent amb qui compartim espai, tot i que fa tan poc que ens coneixem. I per l’absoluta complicitat. Em comentava el Guillermo que ell afegiria dues sensacions més, respecte de l’escrit que vaig fer ara fa dos mesos. I hi estic totalment d’acord.

D’una banda, la satisfacció per l’aportació, moltes vegades inconscient, que un mateix fa al grup. Estem convençuts que a Ca n’Eva rebem molt; ens escolten, ens estimen, ens consolen, ens faciliten eines; tot això és ben cert. Però al mateix temps, també estàs contribuint al benestar i al consol dels altres, i com deia abans, de vegades ni te n’adones. De sobte, algú et dóna les gràcies per alguna cosa que vas dir en un determinat moment, o seu al teu costat per explicar-te alguna cosa de la què en té necessitat o simplement et somriu. Per part meva, l’enriquiment és aclaparador i constant. Intento retenir en la ment la gran quantitat de saviesa que escolto, en forma d’experiències i de reflexions dels altres.

I d’altra banda, el sorprenent efecte que causa en els nens. L’Anna només ha anat dues vegades. Mentre hem estat allà, la veiem radiant, feliç, assaborint cada minut que hi passa, interactuant amb nens i joves de totes les edats. I desprès, quan arribem a casa, arriba el moment de l’enyorança profunda i de la reflexió. Diumenge, quan vam tornar a casa, l’Anna va tenir una crisi de tristesa de la què no vull entrar en detalls, perquè són d’ella, però ens sentim molt alleugerits de que per fi, hagi verbalitzat sentiments tan profunds i hagi començat a expressar la confusió i el dolor acumulats, i ens hagi donat l’oportunitat de poder-ne parlar.

Algunes persones que ens estimen molt, ens van voler advertir amb bona intenció, que vigiléssim. Em fa gràcia aquesta visió que des de fora es pot arribar a tenir. Però només som un grup de pares que hem perdut algun fill i que ens reunim periòdicament (juntament amb els generosos i fonamentals voluntaris). És l’únic que ens uneix i ho és tot, al mateix temps. Qualsevol que ens veiés per la finestra veuria un enorme grup de gent que malgrat el dolor que ens uneix, és raonablement feliç.

GP de F1 de Montmeló (i 2)

2008-04-27T19:52:00.000+02:00

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el GP de Fòrmula1 a Montmeló. Encara que no ha coincidit exactament en la mateixa data, sí que puc sentir dins meu, com fa ara un any que vaig compartir amb el David la nostra darrera activitat. Va ser l'últim cap de setmana que va estar aquí. Vam anar tots dos junts a veure les qualificacions de dissabte, i recordo amb una precisió absoluta tots els moments viscuts amb ell aquell matí, i com orgullós estava d’ell veient-lo gaudir de l’ambient. Li vaig comprar una samarreta preciosa que em sembla que només va tenir oportunitat de posar-se una vegada.

Tot i que ho he intentat evitar, avui no m’he pogut estar de mirar una estona per la tele la cursa, res, només uns minuts. El suficient per escoltar una referència al nombre d’espectadors de l’any passat, i el primer que m’ha vingut al cap, és que un d’ells, avui ja no hi és, almenys físicament.
No sé, dec haver après a bloquejar les emocions, perquè ara mateix tampoc no sento res més que enyorança i uns certa indiferència.
Aquells dies tot just acabava de començar aquest blog, amb una intranscendent i poc ambiciosa motivació; i l'escuet relat d'aquella activitat és l’únic post que vaig fer en vida del David (veieu a baix de tot). Qui m’hagués dit en què es convertiria per mi aquell recent estrenat blog. És curiosa la “coincidència” en el temps...

Sant Jordi

2008-04-23T19:43:00.000+02:00

14:00 hores: Avui és Sant Jordi. Fa un dia radiant, i tot convida a viure un dia especial, dia del patró de Catalunya i dia dels enamorats. Dia de poemes i de flors. Què té aquest dia què, en condicions normals, ens fa sentir tan bé amb el nostre entorn?
Avui fa exactament un any, el David va guanyar el premi dels Jocs Florals de l’Escola. No va ser la primera vegada, tant ell com l’Anna havien tret premis altres vegades. Ves per on ens han sortit un fills poetes. L’any passat, el David va sortir a llegir el seu poema, “El Somni”, que molts ja coneixeu. Ho va fer amb una serenitat i una confiança que ens va sorprendre molt. Ara tenim clar que s’estava acomiadant de tots, amb aquell poema tan emblemàtic: “...ja és de dia, adéu, adéu; si no tornessis, ploraria...”
Jo avui no tinc ganes de celebrar aquesta diada. No estic pas molt trist, simplement se’m fa antipàtic aquest dia, haver-me de sumar a la festa quan no en tinc ganes...

19:00 hores: Al final m’han “aconsellat”, amb un xivatasso, que hi anés als Jocs Florals d’enguany. El record del David era ben potent per mi i ha estat dur d’aguantar l’ambient. I l’Anna ha tornat a guanyar; amb un poema de títol també al•legòric: “Alegria”. Tot un altre símbol d’allò que ella vol viure. Desprès ha insistit molt per veure’ns entusiasmats amb el seu premi, i preguntant-se perquè hem plorat quan li han donat el premi. Finalment hem acabat tots contents, acceptant les felicitacions i el suport i estimació de tants amics. L’Anna està radiant i feliç. Com ha de ser, el dia de Sant Jordi.

L'Anna s'ha anat de colònies

2008-04-16T11:16:00.000+02:00

Avui l’Anna s’ha anat de colònies.

He anat a dir-li adéu. I he tornat a reviure, amb les emocions molt controlades, la figura d’un fill meu darrera del vidre fosc de l’autocar, molt difuminada, dient adéu.

Aquest matí l’Anna s’ha dutxat alegrement, ha esmorzat, ha agafat emocionada els seu equipatge, li hem fet el llit i li hem recollit l’habitació. Tot igual que aquell 17 de maig. Tan plena de vida. Aquell dia no pensava que aquestes accions tan quotidianes i que passen desapercebudes serien la darrera vegada que es farien. Potser sí que tenim una lleugera inquietud quan els nostres nens se'n van de colònies, però en el fons estem convençuts que simplement és un dia més, i que tota aquella vida és nostra per sempre.

Aquell 17 de maig jo estava a la feina i no havia d’anar a acomiadar al David. Però un cop allà, em vaig sentir inquiet i li vaig demanar permís a l’Albert per escapar-me una estona. Vaig tornar a Sant Quirze i vaig arribar a temps per fer-li un petó furtiu. I per poder dir-li adéu, encara que quasi no el veia, darrera dels vidres fumats de l’autocar. Pensava en el viatge en avió, però per res en l’estada a Budapest. I és que, per molt que ens preocupem pel futur, no tenim ni idea de com ni quan arribarà el nostre moment.

He revisat una conversa de mail que vaig fer amb un amic aquell dia 17 de maig del 2007. Literalment deia:
“En aquest moment el David deu estar ja a l'avió a punt de sortir cap a Hongria. Mare meva!!!, estic tope nerviós, no me'l trec del cap...Bé només tenia ganes de dir-ho a algú”;
“ostres, quina enveja!!! suposo que devia estar hiper emocionat....-em va respondre ell-“;
i jo vaig afegir: “Bé, ja saps com és... ahir era com un dia absolutament normal. I avui feia un posat com si la cosa no anés amb ell. Li he hagut de demanar sisplau si em deixava fer-li un petó. En fi... Però, sí, em consta que estava molt content.”

Diumenge, mentre parlàvem d’aquestes colònies l’Anna ens va deixar anar: “Jo vigilaré molt quan creui un carrer”. De vegades penso que l’Anna està molt al marge, però l’Anna ho té tot molt present. Avui s’ha volgut endur una foto del David a les colònies.

PS: avui m’han donat una alarmant mala notícia en relació a un petit del nostre poble. El meu cor està, més que mai, amb ell i la seva família. Avui és un dia difícil...

La desbordant imaginació del DAVID

2008-04-11T16:53:00.000+02:00

Mentre remenàvem l’habitació del David l’altre dia, van sortir tot de manualitats, i vam recordar amb enyorança un dels trets més característics del David. Així com molts nens passen la seva infantesa jugant, creiem que el David la va passar majoritàriament CREANT. Tenia una imaginació desbordant i era feliç fent manualitats, puzzles, creant jocs de rol i ginkames, escrivint contes i còmics, dibuixant, i d’alguna manera, deixant plasmat gràficament tot allò que li agradava o imaginava. I inventant històries, històries de súper herois que fascinaven a d’altres nens, que el seguien en el joc com si fos un imant. Recordo que constantment anàvem acumulant noves i sorprenents manualitats, més o menys encertades, algunes seguint un model i altres sense, sempre per inicitaiva pròpia. I jo ja no sabia que fer-ne ni on guardar-les. Regularment feia neteja, i de vegades llençava coses que desprès reclamava perquè tenien algun significat per ell desconegut per mi. En fi, un no se n’adona del valor d’aquestes petites obres fins moments com els d’ara, però em perdono, perquè realment no podíem amuntegar tantes coses. I a més, ens han quedat un bon grapat.

I els darrers anys va descobrir l’ordinador com a font inesgotable per crear, i ja dominava i utilitzava sovint alguns programes senzills d’edició d’imatges i de so i de presentacions. Se sentia molt atret per qualsevol nou programa informàtic que li ensenyava i de seguida sabia adaptar les seves prestacions a qualsevol idea creadora. A part de ser un birguero a l’hora de preparar els treballs per classe, va arribar a fer salvapantalles, col•leccions de cromos per la seva germana, llibrets de passatemps sorprenents, partitures musicals, calendaris, presentacions de diapositives, manipulació d’imatges i fins i tot un petit vídeo d’animació amb figures de Lego. L’Anna el seguia sovint, fascinada, i aportant també la seva bona dosi d’imaginació.

Ahir em vaig decidir a remenar el seu PC, i amb molta serenitat he anat descobrint molts dels seus treballs, alguns ja coneguts, altres inèdits per mi. De fet, n’hem trobat un que no coneixíem i que ens ha deixat commocionats, potser més endavant el penjo en aquest espai.

No puc evitar el sentiment de que potser no li vaig dedicar més admiració per les seves obres i també la sensació de que alguna cosa ha quedat inacabada, ha quedat potser truncada. En fi, tot i que en els darrers temps la videoconsola també l’havia atrapat, recordo amb melangia com passava llargues hores en silenci, sense molestar, entretingut, creant...

L'habitació del David

2008-04-02T11:20:00.000+02:00

Diumenge passat, l’Anni i jo ens vam aixecar amb molta pau i alegria. Vam anul·lar el que teníem previst de fer i per fi, ens vam decidir posar ordre a l’habitació del David. Des de que va marxar, l’habitació pràcticament seguia igual, tal com Ell la va deixar. L’Anni havia anat desant tot d’objectes que hem anat rebent aquests mesos, els seus objectes personals que duia a Budapest, feines inacabades de l’escola, noves fotografies, altres records que han anat apareixent i nous regals que ens han i li han fet. Vam passar vàries hores a l’habitació, posant ordre, a poc a poc, traient alguns objectes que no representaven res pel David, i mantenint i exposant adequadament tots aquells que tenien especial valor per a Ell o per nosaltres. Rememorant i assaborint els records, els potents records. Amb TOT el que vam tocar, veure o sentir, he de confessar que va ser un dia molt feliç, m’hi sentia tan bé a la seva habitació, amb l’Anni i amb les coses del David, em sentia molt a prop d’Ell. Ara hem adequat al seu escriptori i hem traslladat allà el nostre petit espai d’estudi des d’on ara escric aquestes línies, per tal de poder passar allà moltes hores, envoltat pels seus records (i per la seva presència). Quan vam acabar, l’Anna no va poder d’evitar d’entrar, es va quedar davant del llit, mirant tot el que hi havia exposat, va tocar o mirar en silenci algunes coses, i en acabat, va sortir contenta de l’habitació.

En fi, porto uns dies mirant una vegada i una altra la seva habitació i sento molta pau d’esperit.

PS: Per cert, aprofito per recomanar una peli molt bella, dura però tendre, i amb la que vaig sentir una identificació potent. Es diu "La habitación del Hijo"

La música del blog

2008-03-20T12:11:00.000+01:00

Recentment diversos amics se m’han adreçat per si els hi puc fer arribar la música del blog. Crec que la música té un component humanístic que ens ajuda a connectar amb el nostre jo, que ens proporciona plenitud i pau interior i que té un efecte multiplicador sobre els sentiments i les emocions. Fins ara, he anat musicant el blog amb peces que jo trobo molt belles i que em fan simplement sentir, ja sigui felicitat o tristesa.

Aquest comentaris, però, m’han fet revisar algunes peces que em retornen records intensos. La primera és ‘Scarbourough Fair’ de Simon & Garfunkel. Aquesta música em situa directament un divendres de nit, sols per carreteres del Berguedà. Aquest cançó em provocava el dolç regust de la melangia; sí, dolça melangia, perquè em sentia tan feliç, escoltant aquestes notes màgiques i sentint tot l’amor infinit per la meva família, l’Anni al meu costat i el David i l’Anna darrera, tan protegits, tan tranquils, tan units a nosaltres, tan estimats. Enmig de la foscor i la solitud d’aquells boscos, tenia la sensació de que el món s’havia aturat i que aquella felicitat era per sempre més.

Una altra és la peça 'Vois sur ton chemin' de la pel·lícula ‘Les Chosrites’. Fa poc, l’Eugènia em va fer recordar d’una cosa que malauradament havia oblidat: el David estava preparant un concert amb els seus companys de cant coral i estaven assajant una cançó d’aquesta banda sonora. Quan vam veure aquesta pel·lícula vam creure convenient que el David, amb 10 anys, la veiés. Va quedar absolutament fascinat per la història d’aquells nens abandonats que trobaven en l’atenció d’un bon home i en la música compartida, la il·lusió per seguir vivint. Durant molts dies, aquella va ser la banda sonora de casa nostra i ens feia tanta il·lusió que el David pogués cantar aquesta cançó, cançó que finalment no vam poder escoltar-li. I és que com ens va dir la seva mestra, el David tenia la veu d’àngel.

Finalment, una cançó d’en Moustaki, cantant que literalment adorem. Quan el David era un bebè, l’Anni posava cada dia música d’un concert en directe d’en Moustaki i cantava feliç. El David l’escoltava en silenci, i desprès, en sentir els aplaudiments, sempre deia "bravo!". Així que aquell disc va passar a nomenar-se “el disc del bravo”. He escollit una de les cançons que m’agrada més, 'Le temps de vivre', la lletra de la qual ara ha cobrat un sentit molt diferent. Diu: “Podrem somiar la nostra vida; vine, sóc aquí, i només t’espero a tu; tot és possible, tot està permès; escolta les paraules que vibren, sobre els murs del mes de maig, ens diuen la certesa que tot pot canviar algun dia; ens agafarem el temps de viure i de ser lliures, amor meu...”

La Fundació Acompanya Ca n'Eva

2008-03-06T17:28:00.000+01:00

(Actualitzo a 9 de Març:)
Fundació Acompanya–Ca n’Eva: Costa d’expressar amb paraules el que hem viscut en aquest espai. Provaré.

D’una banda, una càlida sensació de plenitud complerta, com crec que no havia sentit mai, o potser des de feia molt de temps. Una sensació d’absoluta harmonia amb l’entorn, de joia per poder estar i per poder sentir, d’una estimació cap a totes les persones que compartíem espai, la majoria desconegudes fins ara, que va molt més enllà dels gestos o les paraules, amb una sorprenent absència, per part meva, de prejudicis. Crec que és fàcil, i molt bonic també, estimar quan les coses van bé, estimar als que t’envolten, els fills, la parella, la família, els amics. Però avui crec haver sentit un cosa que no havia sentit mai. Un càlid vincle d’estimació amb perfectes desconeguts, una complicitat infinita. No calien gaires paraules, no hi havia cap necessitat d’explicar la teva història, tampoc els teus sentiments. Tothom ja ho sap, i això proporciona una immensa pau, una connexió que buscava desesperadament amb el meu entorn i que aquí he trobat sense cap esforç. Un espai format pels altres pares i nens afectats, cadascú amb la seva intransferible pèrdua, i pels voluntaris, gent sorprenent i generosa, que dediquen el seu temps lliure a treballar pels altres, donant incondicionalment i enriquint-se com a persones a canvi. No importava qui seia al teu costat, de seguida establies el vincle, encara que la conversa fos intranscendent. Les mirades i els somriures, profunds i transparents. Les carícies i les abraçades, sempre presents, franques i càlides. Hem après a sentir-nos reconfortats simplement escoltant, compartint el que cadascú necessitava explicar, a voltes un, a voltes un altre, sense afegir res, sense interrompre, sense jutjar, sense donar consells, implicant-nos completament amb la seva història. I també hem recollit molta saviesa. Persones que a partir d’un dolor profund, han adquirit una nova consciència, un canvi dels valors, i que dolçament ens volen transmetre la seva saviesa, i que nosaltres rebem amb agraïment.

I d’altra banda, un dolor intens, molt intens. Tinc la sensació que portàvem molt de temps enganyant les nostres emocions. Havia fet una mena de crosta sobre la ferida, anestesiant-la completament, que em procurava una força totalment falsa, un estat anímic relativament còmode. I a sobre, sentint-me culpable per no sentir més dolor. Aquí, hem furgat la ferida, ha sortit tot el dolor acumulat en mesos, de cop, a lo bèstia, arrasant amb tot. Tinc la sensació de que he “buidat el buit”, un buit que en realitat era com un forat negre, i que ara tinc la sensació de que ha quedat net i preparat per poder-lo omplir d’una nova manera d'estimar, d’una nova manera de recordar. Les restes de la batalla encara fan mal, però en molts moments he tingut aquest sentiment de plenitud absoluta. És possible que durant molt de temps convingui passar per aquest procés de manera periòdica. Ca n’Eva és un lloc on pots deixar fora la màscara, on pots sentir, on pots plorar, on no tens por de fer mal a ningú, on no tens por de ser jutjat, on no tens por que el teu dolor faci que els demés t’evitin. I on desprès de les llàgrimes, reps una abraçada plena d’un amor que no puc explicar. I acte seguit, pots gaudir d’una agradable conversa o pots riure de qualsevol comentari poca-solta. Un alliberament.

------------------------------------------------

(Escrit el 6 de març) Em sento obligat a explicar la petita història de la meva relació amb Fundació Acompanya-Ca n'Eva, perquè no paro de donar-hi voltes, per les "aparentment sorprenents casualitats".

L'any 2006, l'Anni em va dir que tenia un altre concert amb la BQB. Recordo que em va dir que era a l'església de St.Quirze, i que era per donar suport a una fundació de pares que havien perdut fills. Per aquells temps aquests temes em causaven autèntica paüra i ni tan sols vaig voler escoltar més. Evidentment, no hi vaig anar, i la meva ment i el meu cor, egoistament, van bloquejar aquest episodi.

Al març del 2007, l'Anni em va proposar d'anar-la a veure a un altre concert, aquesta vegada a Sant Antoni de Vilamajor. En la meva línia habitual, no vaig mostrar cap interès fins que no hi vam anar. Llavors vaig tornar a sentir per segon cop això de la Fundació Ca n'Eva. Vaig preguntar, neguitós, com era que hi havia tanta relació, i em va explicar que una membre de la Coral, amb profunda fe religiosa, hi estava vinculada, tot i no haver perdut cap fill. Enlloc de sentir admiració, els meus prejudicis van imposar-se sobre altres sentiments, i jo, que m'havia allunyat molt de qualsevol creença religiosa, vaig menystenir una mica aquesta motivació. Jo era com era, i la vida ja s'ha encarregat d’ensenyar-me unes quantes coses. El cas és que vam arribar al recinte on es fan les trobades, i un altre cop vaig sentir pànic, enlloc de sentir compassió. Recordo perfectament que vaig viure l'entrada a aquella casa com una cosa llunyana que no anava amb mi, "que els hi passa als altres" i de seguida vaig bloquejar la ment per no pensar en temes tan dolorosos. Aquella nit la recordava especialment perquè vaig conèixer a una persona que ara és important en la meva vida. Però no sabia que l'hauria de recordar per motius molt més importants i més durs.

Poc desprès se'ns va anar el David. Jo no sé si mai podré superar la seva marxa física, ni tan sols si ho vull superar. Estem intentant sobreviure i aprendre a conviure amb aquesta falta. Fa poc, i de sobte, apareix un altre cop el nom de Ca n'Eva: hi ha un nou concert a la vista. I al mateix temps, ens parlen d'aquesta Fundació al Grup de Dol de Sant Joan de Déu. I més encara, aquella companya de la coral, la Maite, adquireix una rellevància important en la nostra vida. De manera silenciosa ha estat al nostre costat, ens ha observat, ens ha ofert discretament aquesta ajuda, i ara, ens anima a conèixer al Miquel i ofereix tot el que té per aquesta trobada. Qui ho hagués dit fa un any, no? jo ho visc com unes "casualitats" massa casuals. Sembla com que algú ens ha estat preparant molt poc a poc, per oferir-nos ajuda, perquè sabia que la necessitaríem, i també perquè aprenguem i creixem com a persones.

En fi, no sé si sóc capaç d'explicar tot el que aquests esdeveniments representen per mi. Jo ho vull viure com una oportunitat que ens dóna el David, Déu o l'Univers, per entendre i acceptar el que ha passat.

Ja fa 9 mesos que el David se'n va anar. Hem rebut un suport emocionant de molta gent i ens hem sentit molt estimats. Ara, però, crec detectar que el nostre entorn està una mica cansat, que vol oblidar una mica i tirar endavant, i ho trobo legítim i natural, tothom ha fet un gran esforç. Per això, potser ara tenim la necessitat de mirar més enllà i d'apropar-nos a persones que també han passat per la pèrdua d'un fill, perquè així ens sentim en un mateix pla, no calen gaires explicacions. Aquest cap de setmana el passarem a la Fundació Ca n’Eva, no com a mers espectadors com vam fer l’any passat, sinó malauradament com a usuaris. Aquesta proposta de Ca n'Eva és ara mateix una nova esperança, ens ha donat noves forces per seguir endavant, un paset més, de moment. I això ja és molt. I estem orgullosos i feliços de que també estiguin la Maite i el Xavier. Gràcies per esperar i aparèixer en el moment més oportú.

Els darrers missatges del David

2008-02-21T18:55:00.000+01:00

Cada cop que obro la carpeta de missatges del meu mòbil, em surt un del David. Només deia una paraula: “adew”

...ADEW...

Així es va acomiadar. He pensat moltes vegades en aquest missatge i en tot el que hi havia darrera d’una paraula. Estic convençut, no sé com, que de manera subconscient, s’estava acomiadant. Potser no per sempre, sí per molt de temps.

Era el 17 de maig a les 9:10 hores i quan el vaig rebre encara vèiem l’autocar que sortia de l’Escola de Música camí de l’aeroport. En aquell punt va ser el darrer lloc on el vam veure conscient, de fet on el vam veure viu. Poc desprès, molt emocionat, li vaig enviar aquest missatge, a les 10:49 hores:

”Passa-t’ho molt bé. A web del festival surt el teu nom entre tots els altres 8000 músics. Sempre recordaràs aquest viatge, per tant disfruta de cada segon. T’estimo”

No puc evitar de pensar, quasi de sentir, que tot plegat tenia un caràcter premonitori i que, d’alguna manera, ell sabia que no tornaria, en el pla conscient segur que no, però en algun altre pla més profund del seu ser, segur que sí. Potser algun dia m’atreveixo a explicar la quantitat de petits detalls, de sorprenents casualitats, de persones, moments o actituds que des de mesos enrere ens estaven preparant per aquest moment.

Durant aquells dies, l’Anni i jo vam decidir no trucar-lo, donar-li ales perquè se sentís lliure i deixar que fos ell qui es posés en contacte amb nosaltres, si volia. Ell, tan independent com sempre, o ves a saber perquè, no va dir res en tres dies. Diumenge dia 20, pel matí, tots dos, molt enyorats, vam trencar el silenci promès sobre la nostra decisió i ens vam decidir a enviar-li un SMS: “com estàs?”. La seva resposta, escueta, va ser: “bé”.

A les 19:09, sense demanar permís a l’Anni li vaig tornar a enviar un altre missatge: “On sou? T’ho estàs passant bé? Si no pots respondre, no et preocupis, ja parlarem, A10”. Sí que va respondre: “Estem a Budapest i stem menjant. Mo passo B. DEW”. Aquest és el darrer missatge. Prop d’aquella mitjanit, va patir l’accident, i se’n va anar.

Ahir vaig tornar a reviure, de manera espontània, aquella setmana. Feia dies que no sentia un dolor tan intens però vaig tenir una valuosa ajuda. Poc a poc, de tant en tant, aquests sentiments bloquejats retornen, van sortint i vaig drenant molt lentament. Vaig plorar molt al David, i avui em sento molt més serè.

Encara conservo tots aquests missatges…

Avui l'Anna FA 10 ANYS !!!

2008-02-09T12:10:00.000+01:00

Avui l'Anna fa 10 anys.

Durant aquests darrers mesos, m'he concentrat tant en sobreviure, intentant transformar els meus records i la meva relació amb el David, que tinc la sensació d'haver deixat l'Anna una mica a la seva, sensació que s'han atrevit a confirmar algunes persones que ens estimen. L'Anna ha sabut esperar amb paciència, i ha hagut d'elaborar el dol i el buit moltes vegades tota sola, o almenys sense tenir-me al seu costat en tot moment. De vegades el seu comportament a casa se'ns ha escapat de les mans, segurament era la seva manera de reclamar una mica més d'atenció.

Ja fa uns dies que estic reconduint la situació, redescobrint el plaer de mimar-la, de renunciar a part del meu temps per dedicar-li a ella, temps finalment molt ben guanyat, demostrant-li que ella, que està aquí, és tan especial, tan màgica i tan única com el que ha marxat allà.

Avui és un dia molt especial per nosaltres i volem transmetre-li la nostra felicitat. I l'Anna està molt feliç. FELICITATS, ANNA !!!! T'estimem molt, TOTHOM T'ESTIMA MOLT....

Aquest regal (gracias A, por tu sugerencia) li ha agradat molt:
anna.pps

La Mort

2008-01-31T21:15:00.000+01:00

Cada quinze dies tornem a l'Hospital Sant Joan de Déu, al Grup de Dol, on compartim una estona amb tota aquests altres pares que també han perdut fills, tots en els darrers vuit mesos:

- La Maria Rosa, que va perdre la seva filla Rosa Mª amb 21 anys, a causa d'una fibrosi quística. Ja havia perdut un fill fa molts anys, amb només 10 mesos.
- La Rosa i el Vicente, que van perdre al seu fill Joan, de 16 anys per un aneurisma mentre jugava a la piscina de casa seva.
- Nosaltres, que vam perdre al David amb 12 anys, per un atropellament mentre gaudia feliç d'unes colònies musicals
- La Rosa Mari i el Santi, que van perdre la seva filla Anna, d'11 anys, desprès de molts anys patint una anèmia de Fanconi.
- El José i la Maria, que van perdre al seu fill Dani, amb 10 anys, a qui li va caure un mur d'una casa en runes on estava jugant.
- La Mariluz i el Jordi, que van perdre al seu fill Pablo, de 8 anys, víctima d'un càncer d'ossos.
- El José Carlos i la Montse, que van perdre al seu fill Carlos, de 8 anys, per un tumor maligne a la base del cerebel.
- I l'Ester i l'Antonio, que van perdre al seu fill Víctor, de 4 anys, per una malaltia que encara no està del tot clara, i que li va provocar una paràlisi fulminant de tot el cos.

Des d'aquestes pàgines els envio a tots un afectuós record. De vegades em sento bé compartint sentiments amb persones que estan com jo, no et sents tan sol. De vegades em sento fatal i desitjo fugir, pel profund dolor que flota en aquella sala i per les esfereïdores històries que s'escolten. De vegades m'assalten sentiments no gaire bondadosos i penso en certa gent queixica, frívola o insolidària que hauria de presenciar una d'aquelles sessions, encara que dubto molt que estiguin llegint aquestes línies.

En qualsevol cas penso molt en el David i en tot el que m'ha donat. Entre moltes altres coses, m'ha fet documentar, meditar i reflexionar sobre la mort. I m'ha fet descobrir tot un altre món, un canvi profund de consciència, una camí que ara començo, però que ofereix unes perspectives de creixement i pau que em donen molta serenitat. I que vull començar a compartir amb qui vulgui escoltar. Crec fermament que ja no li tinc cap por a la mort, potser sí, i molt, al patiment, però en el fons, pot haver res pitjor que el patiment que he sentit aquests mesos? Però por a la mort, definitivament no. I això és un alliberament increïble. Jo encara no he pogut connectar plenament amb el meu nivell espiritual, però tinc la certesa de que hi és, i de que algú s'està encarregant de mostrar-me el camí.

Us recomano molt un llibre d'en Brian Weiss que es diu "Muchas vidas, muchos maestros". Per mi ha estat una revelació, una font de coneixement i de serenitat per l'esperit. Crec que tothom l'hauria de llegir. Aquest n'és un paràgraf, quan el Dr.Weiss comença a prendre consciència de les ensenyances dels mestres espirituals: "Yo sentía más esperanza y alegría, encontraba en mi vida más sentido y satisfacción. Comprendí al fin que estaba perdiendo el miedo a la muerte. Ya no temía a mi propia muerte ni a la no existencia. Me daba menos miedo la posibilidad de perder a otros, aun sabiendo que desde luego los echaría de menos. ¡Qué poderoso es el miedo a la muerte! Llegamos a grandes extremos para evitarlo: crisis de madurez, aventuras amorosas con personas más jóvenes, cirugías estéticas, obsesiones por la gimnasia, acumulación de bienes materiales, etc. Nos preocupa horriblemente nuestra propia muerte; tanto que, a veces, olvidamos el verdadero propósito de la vida."

El Petit Príncep

2008-01-23T22:46:00.000+01:00

Estimat Fill: Recordo quan cada nit et llegia un capítol d’un llibre. Mai no em perdonaves aquest moment. Recordo la teva felicitat mentre et ficaves ràpid al llit, la teva quietud, la teva mirada perduda, atent a totes i cadascuna de les paraules, captant tot el que jo llegia de vegades sense massa interès. Sempre havíem de pactar prèviament la durada de la lectura perquè mai no en tenies prou i demanaves “una mica més”. Alguns dies jo estava molt cansat i llegia ràpid per acabar ben de pressa, que ruc! Ara donaria la meva vida per una altra nit de lectura amb tu!

Un dia va caure a les teves mans un exemplar d’”El petit príncep”, i em vas demanar que te’l llegís. Em va semblar un llibre absurd. No entenia res o no ho volia entendre i cada nit et preguntava si de veritat volies que continués llegint allò. I sempre em deies que sí. Fins i tot quan el vam acabar em vas de demanar de començar-lo de nou i em vaig negar en rodó. Jo em preguntava que podies veure en aquell llibre. Que estúpid que sóc. Ara l’he rellegit i és pura bellesa, és una meravella d’història, un llibre que parla d’amor i d’amistat i del que realment importa a la vida. I tot explicat amb la senzilla saviesa dels nens que la majoria de gent perdem quan ens fem adults. "Només és veu bé amb el cor. El que és essencial és invisible als ulls."

Fa poc, va venir la Carme a casa. Ens va confessar que ella tampoc li agradava aquest llibre i tanmateix es va inspirar en ell per dedicar-te la narració del concert de Nadal. Vas ser tu qui li va dir? El cas és que vam pujar a la teva habitació i vaig descobrir que el planeta que havies fet i penjat del sostre, tenia tres volcans, com els del planeta del petit príncep. I em sap molt greu haver-ho descobert ara…

David, estic molt orgullós de que sabessis captar tota la bellesa que conté aquest llibre, i això em reafirma en la meva creença que ets un ser molt especial. T’estimo molt i et dono les gràcies per haver-me transmès tantes coses a treves d’aquest llibre.
“Perquè a mi no m’agrada que es llegeixi el meu llibre a la lleugera. Em poso tan trist explicant aquests records. Ja fa sis anys que el meu amic va marxar amb el seu be. Si ara intento descriure’l és per no oblidar-lo. És tan trist oblidar un amic. No tothom ha tingut un amic”. El Petit Príncep de Antoine de Saint-Exupéry

Per cert, pel teu aniversari et van regalar una versió d'el petit príncep en versió àudio, encara que això ja ho deus saber. Per mi és un emotiu simbolisme d'aquells moments que vam passar junts llegint-lo. "És el temps que has perdut amb la teva rosa, el que la fa tan important". David t'enyoro molt.

L'empremta del DAVID

2008-01-16T18:06:00.000+01:00

Avui tinc la necessitat de fer un post molt especial. Normalment reservo aquest espai pels meus escrits i a més, volia procurar que fossin curts. Avui ni una cosa ni l'altra. Dilluns vam rebre un altre regal extraordinari. La Carme, mestra de solfeig i cant coral del David des de que va entrar a l'escola de música amb 6 anys, ens va regalar una carta que ella mateixa adreça al seu marit, l'Abel, que també ens va deixar el passat 3 de gener del 2007, amb només 28 anys. És un escrit que ha causat un fort impacte en els nostres cors, que evidencia la petjada que ha deixat el David, per la manera com la Carme, de manera discreta, ha anat coneixent-lo tan profundament i ha anat estimant-lo. Jo agraeixo molt sempre que em tornen a fer emocionar. Potser tornen les llàgrimes, però també torno a sentir. Vam anar de seguida a abraçar la Carme, i malgrat els seu profund dolor per la recent pèrdua del seu estimat Abel, ens va transmetre molt amor pel David, per nosaltres i també molta esperança. Vull dir que l'Abel era un jove brillant, professor de ioga, que va editar diversos discs. Aquest és l'escrit:

“Cariño mío:

Hoy es un día especial, hoy es cumple de nuestro querido David, a quien seguro conoces.

¿Verdad que es muy lindo?, ¿verdad que su sonrisa es inspiradora?, ¿verdad que enseguida que lo conoces ya lo quieres y provoca en ti una ternura infinita que hace sentir que nuestra alma irradia una luz especial? Ese es nuestro amado David.

Era como tú, le gustaba hacer todo cuanto hacía lo mejor que podía, siempre exigiéndose al máximo.

Era el mejor amigo de sus amigos; era travieso, pero muy inocente y noble; no había malicia ni en sus comentarios ni en sus actos; aunque era introvertido, le pasaba con la música lo mismo que a ti con el yoga, se sentía como pez en el agua y nos permitía gozar de su alegría al hacer música, no era egoísta, nos compartía su pasión por lo que hacía.

Tenía mucho cuidado con sus pertenencias, y su guitarra era como una ampliación de él mismo, yo no podría concebir una imagen de David sin su guitarra; así como tampoco sin su sonrisa en su hermosa faz (como la tuya)...

¿Verdad que es un niño muy inteligente? ¡Ya verás todas las preguntas que te hará y que además no descansará de insistir hasta que se las contestes y además quede convencido de la respuesta!

¿Lo has escuchado cantar? Tiene una voz preciosa, lleva la música en el alma y su voz es celestial, le quedará eternamente como la de un ángel porque, afortunadamente para vosotros, que ahora disfrutan de su compañía, siempre será un niño, y desgraciadamente para nosotros, los que estamos aquí en otra dimensión y otro renglón de la existencia ya no podremos escuchar cómo su voz se engruesa para hacerse hombre.

Pídele que toque su guitarra, se sabe muchas canciones; tal vez al principio le de un poco de vergüenza, pero tú eres tan cariñoso que seguro lo convencerás.

¿Has visto que cabello más hermoso? Si metes tus dedos por entre sus cabellos notarás la frescura de su niñez y si lo miras bien a los ojos, notarás que te reflejas en ellos por la nitidez de su buen corazón.

...¡Qué envidia te tengo amor mío porque está contigo una verdadera joya compartiendo la eternidad!...

Dale muchos abrazos; ya sé que a lo mejor al principio te es difícil hacerlo; tú aprendiste a demostrar más tus sentimientos, a dejar el miedo del rechazo a un lado; tal vez por su corta edad todavía le prevalezca ese temor, pero tú sabes muy bien como infundir confianza y seguridad. Él tiene estas dos virtudes, sólo que en ocasiones es tímido, pero ya verás lo bonito que se siente que David te abrace.

También te pido que juegues con él, le gusta mucho, es muy creativo y aunque, vuelvo a decirte que es muy exigente con él mismo, le gustan los retos y pasar muchos momentos jugando.

Mi amado Abel, David es otro ser extraordinario, y creo que es por eso que se fue tan pronto; a nosotros nos hubiera gustado tenerlo más tiempo aquí, así como a ti también, pero el obtener la respuesta a la pregunta de ¿por qué se han ido? no la tendremos hasta que tú y él mismo nos la respondan, entonces ese día, me parece que habremos ascendido un peldaño más.

Un beso

Tu esposa Carmen

p.d. Dale muchos besos y abrazos de su profe de música y cant coral, dile que le echo de menos, que vive en mi corazón, aunque seguro que es esto ya lo sabe porque se habrá dado cuenta que ahora es OMNIPRESENTE como tú”

FELICITATS, DAVID!!

2008-01-09T11:32:00.000+01:00

AVUI FA 13 ANYS D’AQUESTA FOTO, UN DELS MILLORS DIA DE LA NOSTRA VIDA, UN DIA EN EL QUAL VA ARRIBAR EL DAVID PER REGALAR-NOS 12 ANYS, 4 MESOS i 11 DIES DE LA SEVA PRESÈNCIA i A MÉS, TOTA UNA ETERNITAT D’AMOR i DE GOIG PER HAVER-LO CONEGUT i PER SENTIR PER SEMPRE MÉS EL PLAER D’ESTIMAR-LO TANT. L’ENYOREM INFINITAMENT PERÒ AVUI ÉS UN DIA QUE SOM FELIÇOS PER AQUEST ANIVERARI. FELICITATS, DAVID!!!

Avui tothom que ho desitgi serà molt benvingut a casa si vol passar a recordar el David. Us podem oferir un entrepà i una abraçada.

Dia de Reis

2008-01-03T19:42:00.000+01:00

Vinc de fer els darrers encàrrecs de reis per l’Anna. Em sap greu per ella i en certa manera em sento culpable, però ho he fet com una obligació, com un autòmat. Ni tan sols he sentit molt dolor o molta tristesa. Estic cansat, cansat de dies especials. Esgotat emocionalment. La il·lusió s’ha tornat indiferència. Perquè la preparació de la nit de reis la vivia amb més il·lusió encara que els nens. Sé que no és gens educatiu caure en l’exageració, però per reis sempre perdia el cap. Mai em semblava que fos suficient per ells, i l’Anni es desesperava, més assenyada i compromesa, però al final sempre acabava cedint i em deixava fer.

Des que van néixer els nens no ens hem perdut ni una cavalcada de Reis a Sant Quirze. És senzilla, però entranyable. Diuen que la felicitat no es recorda contínua, sinó com una suma de records puntuals. I de les nits de Reis en tinc un munt de records feliços. Fa dos anys vaig convèncer al David per participar en una carrossa. Va passar molta vergonya, però com sempre, ho va provar i ho va fer. Va ser la darrera, perquè l’any passat ja no va voler anar-hi.

Aquest any li toca a l’Anna. Es disfressarà i anirà en una carrossa. Però em costa. I em sap greu per ella.

En fi, tot s’acaba.

Sant David, Rei i Profeta

2007-12-29T16:07:00.000+01:00

Avui és el sant del David. A ell li agrada molt el seu nom i la història del Rei David.

"Más así que Goliat vió a David, lo menospreció, por ser éste un joven rubio y de linda presencia; y le dijo '¿soy yo acaso algún perro para que vengas contra mí con un palo? (...) Mas David respondió al filisteo: 'tú vienes contra mí con espada, lanza y escudo;pero yo salgo en nombre del Señor de los ejércitos, del Dios de las legiones de Israel, a los cuáles tú has insultado en este día. (...) Como se moviese, pues, el filisteo, y viniese acercándose a David, apresuróse éste y corrió al combate contra el filisteo; y metiéndose su mano en el zurrón, sacó una piedra que disparó con la honda, e hirió al filisteo en la frente (...) Así venció David al filisteo con una honda y una piedra, y herido que lo hubo, lo mató" SAMUEL v.XVIII 42, 43, 45, 48, 49 i 50

Us recomano especialment aquesta pàgina WEB: http://www.thebricktestament.com/king_saul/david_decapitates_goliath/1s17_38.html

En aquest enllaç es pot seguir tota la història de la Biblia amb escenes de LEGO. És sensacional. Avui és el nostre regal de sant pel David. A ell i a l'Anna (i a mi) els agrada molt el LEGO.

Felicitats, rei...

S'Acaba el 2007

2007-12-28T13:04:00.000+01:00

Ja s’acosta el final d’aquest 2007, any que ha marcat les nostres vides per sempre més. Ahir l’Anni em comentava amb el cor trencat que no vol que aquest any s’acabi. Malgrat el que es podria creure, és com dir un altre cop adéu al David. Tots aquests petits actes simbòlics d’acomiadament provoquen molt dolor.
Aquests dies he pensat molt en totes aquelles frases fetes que amb molt bona intenció, vaig rebre l’any passat pe aquestes dates: “bon any 2007”, deien. En fi, mai no sabem el que el destí ens depara.
Nosaltres recordarem aquest any 2007 amb dolor, però al mateix temps procurarem no sentir-lo i ser forts perquè pensem que ha estat l’any que el David ha escollit per marxar.

El primer que vaig sentir quan vam arribar a l'Hospital de Budapest van ser aquestes paraules que mai no oblidaré: "Heu de ser forts!". Durant molt de temps no les vaig entendre, però llegint el missatge adjunt (l'autor del qual desconec), me n'adono que tenen molt de sentit, i tant per nosaltres com sobretot pel David, hem procurat de manera instintiva fer tot el que en ell es diu. Aquestes reflexions han estat enguany la nostra felicitació de Nadal.

Com em va dir el meu amic Quico en veure’l, la vertadera fortalesa no està en poder imposar la teva voluntat sinó en seguir donant encara que es tingui el cor trencat. Va dedicat a l’Anni.

BON NADAL

2007-12-19T10:17:00.000+01:00

Ja és aquí el Nadal. Fa poc parlàvem al grup de dol sobre ell, i tothom va coincidir en la por que ens fa el dolor i el desig que arribés ben ràpid el 7 de gener. Jo no hi vaig estar d’acord, doncs l’absència del David se sent cada dia, independentment de la significació de la data. Però estava equivocat. Efectivament, aquests dies tenen molt mala pinta. L’escenografia que els envolta s’encarrega de portar-nos a la ment records molt intensos de nadals viscuts amb el David. La il•lusió amb que els nens viuen aquests dies fan que siguin molt especials en les nostres vides i que el seu record sigui ben viu.
Recordo fa uns anys que vam anar al cine Imperial de Sabadell a veure ‘Polar Express’, una pel•lícula infantil sobre el Nadal . En una escena determinada, el David es devia emocionar, es va aixecar del seu seient i em va fer un petó. Desprès va seure i va continuar veient la pel•lícula. Sempre havia conservat aquesta anècdota com un dels meus tresors. Ara l’emoció ja es desborda.
Però cal que passem aquest Nadal. L’Anna necessita i té dret a viure’l com sempre. Caldrà que el reinventem i li busquem un nou sentit. No fugirem ni ens quedarem sols a casa autocompadint-nos. És més, simbolitzarem la presència del David d’alguna manera, i celebrarem el Nadal amb ell, ja que ens acompanya en tot moment, i a més, em consta que el Nadal li agrada molt.

Bon Nadal, fill meu.

Si voleu, podeu desar aquí els vostres missatges de FELICITACIÓ PEL DAVID. Em faran molt feliç.

Aula DAVID ROVIRA ALSINA al Senegal

2007-12-12T17:58:00.000+01:00

És tot un orgull informar que l’Aula d’Informàtica ‘David Rovira’ ja està en marxa a Tambacounda, al Senegal. Gràcies a l’esforç i generositat de molts amics d’aquí i també del Senegal, molta gent d’aquell país ja té accés a Internet, que era allò que desitjaven i que van demanar. I aquest bonic projecte porta el nom del David.

La passada setmana ja vam rebre un primer missatge des d’allà dels nostres estimats amics Pepa i Romà d’ASV que van sortir el dia 1 cap a Senegal per muntar tots els ordinadors que arribaven amb la Caravana Solidària per carretera. Prèviament, una delegació havia anat per muntar la instal•lació elèctrica. A Tambacounda van tenir una rebuda espectacular, la sala ja estava preparada i van participar en la festa d'inauguració

La sorpresa més gran va ser quan van veure que la sala estava decorada per un professor i la imatge central era un retrat del David. Tothom va fet preguntes sobre el David i sobre nosaltres i ens van dir que són gent encantadora. Al llarg de la setmana van estant muntant tots els equips informàtics amb l’ajuda dels alumnes més grans. Tot plegat molt emotiu.

Quant a la gent de Tambacounda, volem expressar el nostre agraïment. Moltes vegades la generositat i solidaritat també ve d’Àfrica cap a Europa i en aquest cas, han estat ells qui ens han donat el seu suport i afecte. Aquest és el poema que ens han fet arribar a través de la Pepa.
GRÀCIES A TOTS DE TOT COR!!!

Poema dedicado al joven David Rovira Alsina

Era un joven
Que tenía 12 años
Y sin embargo, ya con esta edad
Estaba muy ambicioso
Muchas ambiciones para el desarrollo del mundo
Pero el mes de mayo del 2007
En las calles de Budapest
Desapareció, chocado por un vehículo
David no nos separaras jamás
Pues tu obra siempre quedará grabada en nuestros espíritus
Quedaremos muy fuertes
Para vivir nuestro dolor en la dignidad
Me inclino a tu memoria
Y que el Todopoderoso te acoja en su
paraíso. Amén!

Círculo Hispánico del Colegio Quinzambougou de Tambacounda

http://www.tambacounda.info/education/don-de-materiel

Jo ho accepto (...com el riu que flueix)

2007-12-08T19:11:00.000+01:00

Molt sovint em descobreixo imaginant com seria la nostra vida si el David no s’hagués mort, si hagués tornat d’Hongria amb els seus companys i mestres, si tot hagués estat normal, perquè afortunadament, la majoria de fills no moren abans que els seus pares.

Veig nens que van o tornen del IES i sé del cert on estaria el David en aquell precís instant. O fem una excursió i imagino al David grimpant al seu aire o potser rondinant. O me’n vaig a dormir i imagino que el David estaria ara llegint al seu llit. Són maneres de torturar-me, és possible, però impossible d’evitar. Avui tinc el dia més relaxat, amb ganes d’expressar reflexions que poc a poc vaig incorporant. Una d’elles, en la que penso sovint quan vull trobar pau, és la del riu que flueix, com el títol del llibre d’en Paulo Coelho, una metàfora que he sentit més d’una vegada aquests mesos. Diu que la nostra vida pot ser més gratificant i suportable, si aprenem a fer com els rius, els quals, des del seu naixement fins la seva mort, sempre flueixen pel camí més senzill, més natural, malgrat els imponents obstacles que es troben al davant. No m’acabava d’agradar aquesta metàfora, perquè jo vull poder arribar a pensar en el David sense dolor però en cap cas vull seguir el meu curs deixant-lo enrere. De cap manera.

"Tenía que rendirme ante la evidencia. Tenía que abandonar la negación y dejar de luchar contra lo imposible. No podía elegir que esto no hubiera sucedido: se trataba de un hecho consumado. Al rendirme, pude encontrar nuevamente paz y calidad de vida". Del llibre Lliçons de Vida de E.K.R. i David Kessler.

Fins que he entès que no hem d’entendre aquesta metàfora com si fóssim com una simple gota que neix, corre, va salvant obstacles i acaba a la desembocadura. No. Nosaltres Som el riu sencer. Així, la nostra vida ha d'anar fluint. I podem escollir si ens entestem en quedar-nos atrapats o negar l’evidència quan ens trobem davant d’un patiment aparentment insalvable, o bé si busquem, com els rius, la manera més senzilla d'acceptar-ho i deixar-nos portar per on la vida ens porti. D’aquesta manera, podem conviure amb el terrible obstacle, però seguim fluint, i com fa el riu, l’envoltem i amb el temps, l’anem treballant per donar-li formes més suaus, més amorosides. Així procuro fer-ho jo per seguir endavant. Per l’Anni, l’Anna, la meva família, els meus amics i per mi mateix, vull aprendre a ser aquell riu que baixa acceptant que hi ha obstacles i seguint el camí que toca de manera natural, però, com fa l’aigua, sempre abraçant i no deixant mai d’acaronar i mantenir ben present dins del meu curs aquella roca tan immensa que ha quedat al mig, per sempre i per bé: el David.

Observa las cascadas:
Si les retiráramos las piedras de su camino, perderían su canción.
Son los obstáculos que hacen que nuestras aguas prosigan. Ninguna roca, por más dura y resistente que sea, es capaz de detener el agua. Ésta tiene la sabiduría para contornarla y seguir adelante, con la fuerza de la suavidad...
Así también es nuestra vida. Los obstáculos existen para hacernos caminar cada vez más firmes, más determinados, totalmente entregados, confiantes en la existencia.
Fe y rendición.
Por tanto, cuando el sufrimiento toque a tu puerta, no te lamentes ni te inquietes, sé apenas un testigo de tu dolor. Siéntete un privilegiado porque después de las batallas, resurge el alma...
Sé flexible como las flores, y como las mariposas cuando enfrentan el fuerte viento ... y siente todos los perfumes. Extiende tu mano, y ofrece tu comprensión, o tu amor. Vinimos a éste planeta para aprender a amar.
Tan sólo eso.
Desconec l'autor d'aquest text. Ens el va fer arribar el Xavi el 21.09.2007

El somni de l'Anna

2007-11-28T22:02:00.000+01:00

L'Anna està a l’escola de música, jo l’he anat a buscar i li dic que tinc una sorpresa per ella al cotxe. En entrar, es troba al David que li diu "he tornat" i ella es posa molt contenta, li diu que l'ha trobat molt a faltar i s’abracen. El David vesteix la seva samarreta de LEGOLAND i uns texans. Durant els següents dies l’Anna es dedica a explicar-li entusiasmada tot el què hem fet aquests mesos. Li ensenya al Flupi, li explica la Cursa del David, la Caravana Solidària i el blog. Al David li agrada molt el blog i li diu que el vol continuar fent ell. També li ensenya com ha quedat seva habitació i el David se sorprèn de totes les coses que hi han i de les moltes coses que ell ha fet. El porta també a l'escola de música per ensenyar-li el mural que hi ha dedicat a ell amb les fotos de Budapest. Constantment el David l’abraça. Desprès d'uns dies, de sobte, i mentre estan al jardí, el David li diu a l’Anna que s’ha de tornar a marxar. L’Anna protesta: “però si em vas dir que et quedaries!!” i el David li respon que se n’ha d’anar al cel. Sorgeix una boira i enmig d’ella, el David desapareix.

Aquest és el somni que l'Anna va tenir dissabte passat. Es va aixecar i ens ho va explicar tranquil.lament, només descrivint, sense afegir emocions. Desprès, se'n va anar a jugar alegrement...

Per desfogar-me

2007-11-24T13:13:00.000+01:00

Lamento repetir-me i potser ser un xic pesat. Aquest matí he tornat a Barcelona per recollir el dorsal de la cursa de diumenge. El mateix ritual, el tren, l'esmorzar al Viena, xafardejar botigues d'informà- tica. Per diverses circumstàncies coincidents, he hagut d'anar sol, i ara estic convençut que havia de ser així, que les forces de l'univers conspiren de manera sorprenent i incomprensible per nosaltres, per determinar els nostres destins.

Avui, mentre anava cap allà, me'n recordava amb força quan moltes vegades, veient el meu fill, petit encara, pensava que quan fos un homenet tindria un bon company per compartir moltes activitats plegats. Somiava d'anar amb ell a esquiar, a baixar un riu en canoa, a anar a veure un espectacle o simplement a esmorzar junts els dissabtes. Ara ja ho començàvem a fer i jo era molt feliç, però déu meu, què poc m'ha durat!
Feia dies que no plorava, i amb una desagradable sensació, em preguntava perquè, alhora que anava acumulant desesperança, ressentiment i desil.lusió. Avui, un altre cop he plorat molt, molt. Necessitava les llàgrimes per drenar la tristesa de la meva ànima. Ara ja estic millor.

Una lliçó del David: Enfrontar-se a la mort i no tenir por

2007-11-21T12:36:00.000+01:00

Avui fa sis mesos que el David va ser atropellat. Desprès de la commoció inicial, vaig poder comprovar i sentir la immensa bondat i compassió dels que ens envolten. Sempre dic que no hem de ser nosaltres els forts, com ens diuen amb bona intenció, sinó tots els que formeu part del nostre entorn, els que aguanteu el nostre dolor al nostre costat. I aquests mesos he pogut constatar aquesta fortalesa.

Des de fa poques setmanes, curiosament, hem detectat que diversos amics i familiars estan prenent més consciència del que ha passat i han perdut la cuirassa amb la que s’havien protegit per bloquejar el dolor o la por, i ara han plorat al David de cop, tot el que no l’havien plorat.

Estem rebent molts missatges en aquest sentit, explosions de sentiments desbordats, que també ens ajuden, ja que són maneres de compartir el nostre dolor. S’ha produït un immens buit en les nostres vides, buit que vivim dia a dia, minut a minut. Però també, i ho entenc, en la de tots els que ens estimen. I crec que, en honor al David, hem d’extreure lliçons positives. Nosaltres així ho intentem fer, no volem fer-nos un nus amb el dolor, no volem aturar-nos en aquest moment indescriptiblement trist i esquinçador. Podem retre-li un homenatge i seguir endavant, sent una mica millors, per ell, i també per tots nosaltres.

Alguns comentaris m’han sobtat molt, en el sentit que el blog els fa mal, que no s’atreveixen a mirar-lo, que dubten que sigui convenient per mi remoure tants records. He estat reflexionant i crec que el problema no és meu, és dels altres, dels qui no s’atreveixen a enfrontar-se a la seva mort i encara pitjor, a la dels seus fills. I el que ha passat, l’ha fet palesa, massa present en la vida de tots.

Si us serveix d’alguna cosa us diré que, desprès de la mort del David, moltes de les meves pors han desaparegut. He vist la mort de prop, m’ha arravatat el que més estimava. I me n’he adonat de que he malbaratat part de la meva vida, paralitzat per la por, sense acceptar reptes o tan sols les oportunitats que la vida m’oferia. Reflexioneu, no espereu a tenir 80 anys i comprovar això amb la vostra pròpia i imminent mort. De què us haurà servit tanta inquietud i preocupació? Per dir “gràcies a la meva prudència i inacció he arribat fins aquí”? però vivint com? I sobretot, penso que hem de transmetre els nostres fills a viure sense por. Si se’n van de colònies, no creieu que és millor acomiadar-los amb un petó i un “passa-t’ho bé” que amb una advertència perquè “vigili”, com si el perill fos a cada racó? Com gaudirà més d’aquelles colònies i d’aquell moment present? Em va servir d’alguna cosa dir-li al David constantment que anés amb cura? Sort de l’Anni, que el va animar sempre a ser valent, a gaudir de totes les experiències. I el David, intuïtivament, sempre li va fer cas a ella. Deia E.K.R.. que “els que aprenen a conèixer la mort, més a que témer-la i a lluitar contra ella, es converteixen en els nostres mestres sobre la VIDA”. Com que jo estic convençut que el David encara existeix, encara l’estimo més per tot el que m’està ensenyant sobre la vida. I ho vull compartir.

“Si vius amb por, en realitat no vius. Els pensaments que tens o be reforcen la teva por o bé eixamplen el teu amor. L’amor crea més amor, s’expandeix a sí mateix. La por crea més por, especialment quan està oculta. També generes més por quan actues amb por. No converteixis la por en una part permanent de la teva vida: si et desprens de la por, o si almenys vius a pesar d’ella, veuràs que, sorprenent i paradoxalment, et sentiràs segur. Pots aprendre a estimar sense dubtes, a parlar sense cautela i a protegir-te sense estar a la defensiva.” Del llibre “Lliçons de Vida” de E.K.R. i D.Kessler

Homenatge al David

2007-11-14T12:19:00.000+01:00

El passat divendres vam assistir a la presentació del projecte de solidaritat que ha dut a terme l'entitat Acció Solidària del Vallès que enguany han decidit dedicar al David, detall que agraïm profundament i que ens ha omplert de felicitat i emoció. Dins del marc del projecte de la Caravana Solidària, A.S.V. ha estat treballant molt per, atenent a les necessitats reals d'una gran Institut de Tambacounda al Senegal, procedir a la instal.lació d'una aula informàtica amb accés a Internet completament equipada. Aquesta aula durà el nom del David.

L'acte de divendres va ser molt intens, vam sentir molta emoció, de vegades dolor, però també vam ser feliços amb el suport i l'afecte de molts familiars, amics i veïns. Primer vam fer una actuació de la nostra coral BQB, tot cantant cançons africanes. L'Anni i jo ens vam posar darrera, per si s'escapava alguna llàgrima. Mentre estàvem assajant, vam veure arribar els companys del David de l'orquestra de guitarres. La seva presència a l'acte era una sorpresa que desconeixíem i el primer impacte va ser molt colpidor, ja que no els havíem vist així en conjunt des del Comiat al David. Després van fer un concert, tocant peces que ja van interpretar a Budapest. Va ser molt dur, però els ho agraïm molt i de tot cor, va ser un bonic detall i era com si el David també continués amb ells. També va ser molt emotiu veure junts a la Carme, la Mercè i l'Elisabet, amb l'Àlex i la Lolín. Tots vam estar aquella setmana a l'Hospital de Budapest, i des de llavors, va ser el primer dia que ens vam retrobar tots...
Volem agraïr la presència i suport de tanta família i amics, de moltes mestres del David, i sobretot a la Pepa i l'Eva que han promogut aquesta iniciativa i que han pensat en nosaltres i que van fer uns parlaments tan macos i emocionats. Un petó ben gran per vosaltres. També a la resta de membres de ASV, al Jaume, a l'Enric i tot els altres, així com als membres de l'Ajuntament, ja que han donat molt suport a aquest projecte.
En definitiva, aquests actes de record pel David ens ajuden i ens fan feliços, i estem orgullosos de la petjada que ha deixat. És un nen extraordinari.
Per informació més detallada del projecte i de l'acte de divendres, he fet alguns vincles inserits dins d'aquest text.

M'AGRADARIA...

2007-11-07T21:34:00.000+01:00

Amic:
Perquè t’estimo i t’aprecio, perquè vull seguir sent feliç al teu costat, permete’m que t’ajudi a entendre com ens sentim i a no patir quan t’assalten els dubtes sobre com tractar-nos. Per això, des del més profund del meu cor, et dic:

M’agradaria que no tinguessis por de pronunciar el nom del meu fill. El meu fill va viure, encara l’estimo molt i necessito escoltar el seu nom.

Si m’entristeixo, ploro o m’emociono perquè parlem del meu fill, m’agradaria que sabessis que no és perquè m’hagis ferit. Al contrari, m’has permès parlar del meu fill i m’has permès plorar, i t’ho agareixo.

El tresor més gran que tinc són els seus records. M’agradaria que no desapareguessin mai de les nostres converses. Gaudir-ne d’ells pot ser també motiu de joia.

M’agrada que el meu fill estigui en els teus pensaments. I que nosaltres també hi siguem. I que de tant en tant, ens dediquis una part del teu temps. No et desencoratgis si aquell dia jo no en tinc ganes. Torna-ho a provar, sisplau.

M’agradaria que no fessis veure que no ha passat res, que no intentis entretenir-me si jo no vull, que no canviïs de tema si et parlo del meu fill. Així sí és com realment em fas mal.

Hi ha dies que estic millor i d’altres que no. M’agradaria que quan tingui un bon dia no pensis que el meu dolor s’ha acabat i que quan el dolor estreny no tinguis pressa perquè em recuperi aviat. Aguanta.

Desprès de perdre un fill és normal reexaminar tots els nostres valors i les nostres creences. M’agradaria que si en parlem i ho debatem, no pensis amb compassió que la desgràcia m’ha trastocat i sobretot que no frivolitzis o facis broma dels meus pensaments. Pensa que em donen consol, i són fruit de llargues hores de reflexió i dolor.

En resum, m’agradaria que entenguessis que vull seguir formant part de la teva vida, que ho necessito i que no pretenc que el dolor s’instal.li permanentment en les nostres relacions. Al contrari, la vida pot ser bella i podem compartir moltes coses, però de tant en tant, també vull compartir els meus sentiments i els records del meu fill.

Adaptació personal a partir d’un escrit extret del Grup AVES.

El primer halloween sense el David

2007-11-04T21:22:00.000+01:00

El capvespre del passat dimecres dia 31 va ser una nit molt trista. Malgrat la general mala premsa de la nit de Halloween, per ser una festa importada i sense tradició, a casa sempre fèiem festa grossa, simplement perquè és una festa molt divertida pels nens. Cada any era més elaborada i fins i tot la família sencera s'hi va abocar amb entusiasme. No cal dir que pel David i l'Anna, aquesta nit era molt esperada i viscuda amb molta emoció. Aquest any, però, ens vam tancar a casa, incapaços ni tan sols d'obrir la porta a les nombroses colles de nens que van disfressats i truquen per demanar dolços, un costum que està arrelant al nostre barri. L'Anna petita se'n va anar a dormir trista i decebuda, entenent però sense voler entendre, i nosaltres ens vam debatre entre la culpa per no poder atendre la seva petita il.lusió de cada any, i la nostàlgia i el dolor d'una nit que el David gaudia amb intensitat. L'endemà, ja més recuperats, vam agafar forces i amb l'ajuda de la família i sobretot del tiet Jordi, l'Anna va tenir el seu halloween.
Aquest és un foto muntatge que vaig fer fa dos anys sobre la nostra particular festa de tots sants.

Perquè has anat abans que jo?

2007-10-29T22:54:00.000+01:00

Estimat fill: sempre he admirat la teva valentia, potser perquè jo sempre he estat molt covard. Ja de ben petit, amb només tres anys, recordo l’alegria i emoció amb que vas anar el teu primer dia d’escola, mentre molts altres nens anaven plorant. I les teves primeres colònies d’estiu, jo patint per tot, i tu tan content, amb només 6 anys. Mai vas dir ‘no’ a una sortida, a una excursió, a un viatge. Amb l’escola, amb l’escola de música, amb el casal, amb nosaltres. Sempre el primer en investigar, en descobrir, en enfilar-te. Com eres el centre de les complicitats quan gosaves pujar a una atracció massa gran per tu. Com enfrontaves qualsevol repte, amb respecte, en silenci, amb posat prudent, però sempre decidit. Com vas sobreposar-te a tots els entrebancs que et vaig posar i a les meves pròpies pors i vas decidir anar a Itàlia, sent el més petit, sense els teus amics, amb els teus dubtes, però allà hi vas anar. Com m’animaves a deixar-te sol a casa per anar a la coral, i bufaves perquè et trucava massa sovint. Com intentaves encaixar entre els joves músics, malgrat la teva inseguretat. Sempre fent front a les teves responsabilitats, sempre donant la cara. I com vas preparar el viatge a Hongria, amb ferma decisió.
Ara, finalment també has decidit fer un últim viatge tu sol i obrir-nos camí. Ploro pensant que vas haver d’anar-hi sol, per no poder estar amb tu per protegir-te, per no saber qui t’estava esperant. Érem la mami i jo els qui havíem d’anar primer, per esperar-te, perquè no passessis por quan t’arribés el moment. Però no, tu sempre tan valent, has volgut anar el primer, massa d’hora crec jo.Ara ja no tinc por, més aviat al contrari, perquè sé que estaràs esperant-me.

La Lliçó del Temps

2007-10-24T22:01:00.000+02:00

Arran d’un bonic comentari que he rebut d’una bona amiga a qui no veig des de fa temps però de qui estic rebent un escalf especial, he estat reflexionant sobre aquests bonics elogis que rebem per la nostra tasca com a pares. Són molt bonics i ara fan molt de bé als nostres adolorits cors, però de fet penso que, com a pares, només hem fet i fem el que bonament podem, com tothom. Ara, malauradament, llueix molt, però està clar que hem comès errors i els intentem acceptar. Però hi ha una cosa de la que sí estic molt satisfet.
Des de que va néixer el David, ens vam dedicar completament als nens. Jo vaig decidir immediatament que, tot i que la feina era important com a eina, en qualsevol cas era una prioritat secundària. El mateix va passar amb la nostra vida social. Ens vam abocar de manera entusiasta als nens, a la seva educació, a estar el màxim de temps possible amb ells, en presència i ànima, tenint cura de tots els detalls, i a aprofitar fins al darrer minut d'oci que teníem per ells. Amb el temps, va ser un pèl esgotador i vam pagar un preu, però us dic amb emoció que ha pagat la pena. Alguns amics ens deien que estàvem equivocats, que algun dia els nens volarien, i llavors no podríem recuperar el que havíem anat deixant pel camí.
Recordo anar amunt i avall cada dia, per deixar-los i recollir-los a les diferents activitats que feien, fins i tot compartint amb ells algunes activitats extra escolars. Per exemple quan anaven a piscina, molts dies jo també m'hi quedava a nedar i a ajudar-los a vestir. O quan el David es quedava a l'escola de música durant una hora penjada que li quedava entre classes i aprofitava per fer deures, ell tan petit, jo sempre hi era al seu costat, de vegades simplement mirant-lo i molt feliç. També val a dir que hem tingut la sort que tots dos sempre s'han sabut entretenir sols a casa, no ens necessitaven per res, i això també ens donava un respir mental.
Quan darrerament el David va començar a reclamar la seva independència, jo em vaig sentir molt perdut i ho vaig passar molt malament. Però ara ja començava a entendre'l, li estava començant a donar les ales que ells necessitava i jo també estava començant a aprendre i gaudir de la meva pròpia vida. Una persona que em coneix bé, em va dir que aquest era el regal més bell que mai no li havia fet.
Ara tinc la sensació, quan no la ferma convicció, de que d'alguna manera tots sabíem que el temps que tindríem disponible era limitat, i que calia anar molt de pressa, tot aprofitant el temps que havíem rebut. D'una banda, per l'avidesa de coneixement que tenia el David, per la manera com gaudia de tots i cadascun del minuts que vivia, sempre completament entregat a alguna afició. I d'altra banda per l'obsessió que sempre em va acompanyar per aprofitar i esprémer al màxim el temps, sempre barrinant en la següent activitat abans fins i tot d'haver acabat la que teníem entre mans. No sabeu ara com ho agraeixo i la pau que això m'ha donat, perquè tinc la convicció i la tranquil·litat que tot el que vaig poder fer amb ell, ho vaig fer.
Pot sonar estrany, però jo crec que en algun estat interior, tots sabíem que només teníem 12 anys per compartir aquí. Més enllà tindrem tot el temps del món, si és que allà el temps existeix.

Un fragment del llibre Lliçons de Vida de E.K.R i David Kessler que parla de la Lliçó del Temps i que m’agrada: “...pero no sabíamos qué lecciones tenían que aprender esas personas, no sabemos lo que debían ser o de cuánto tiempo debían disponer. Por difícil que resulte aceptarlo, la realidad es que no morimos antes de tiempo. Cuando morimos, es nuestra hora. Nuestro desafío es experimentar plenamente el momento presente. Y es un gran desafío: saber que el instante presente contiene todas las posibilidades de felicidad y amor, y no desperdiciar estas posibilidades por esperar un futuro determinado. Al hacer a un lado nuestras expectativas podemos vivir en el sagrado espacio de lo que está ocurriendo ahora"

UN TRESOR: EL DARRER VIATGE DEL DAVID

2007-10-12T12:11:00.000+02:00

Dimecres ens vam atrevir a veure les fotos que ens havien donat del viatge a Hongria. I vam trobar un bonic tresor: vam poder viure una mica amb el David el seu darrer viatge, el viatge a Hongria. Quines fotos més maques... se'l veu tan feliç!!! Se'ns omple el cor de joia veient que estava fent el que realment volia, viatjant amb els seus amics, veient coses noves, tocant amb la seva orquestra. I també pel meravellós regal que ens ha donat, que ens ha proporcionat molta pau. Volem agrair a l'Escola de Música i a tots els Joves Músics, que el fessin tan feliç, als seus amics més propers, a l'Albert, al Joan, a l'Oriol, al Francesc, al Juli, a l'Enric, al Marc, a la Laia, a aquestes noies tan maques que surten a les fotos i de qui encara no sé els noms, a tots. Molts petons a tots.
Si us ve de gust compartir aquests moments amb nosaltres i amb el David, hem fet un petit muntatge. La música és dels Beatles, una peça que van tocar allà a Hongria amb l'orquestra. Diu la Mercè que es va sentir molt orgullosa perquè van tocar tan bé...

Un moment màgic

2007-10-08T20:43:00.000+02:00

Aquesta tarda he sortit a córrer quan la tempesta anava minvant. He passat pel Parc de les Morisques. En allà, el David va fer la seva darrera actuació amb l'orquestra de guitarres a St.Quirze, el passat 28 d'abril. El parc estava desert i l'ambient, després de la pluja, convidava a gaudir de les sensacions. He decidit quedar-me una estona fent voltes al parc, corrent per sobre la gespa mullada. En un moment donat, just quan passava per l'amfiteatre, el lloc exacte on el David va fer el concert, ha començat a sonar un solo de guitarra acústica al meu mp3, una cançó del grup Oasis, una guitarra que ressonava al meu cap i m'ha fet recordar al David, tocant. En aquell precís instant he aixecat el cap i a sobre meu hi havia un arc de Sant Martí preciós. Sencer. Il.luminat. Ha estat un moment imponent i m'he sentit molt a prop del David. He decidit seguir corrent allà, estava molt feliç. Ha començat a sonar la cançó Sowing the seeds of love i de sobte, al mateix lloc d'abans, ha aparegut un segon arc de Sant Martí!!! Ha sigut un moment d'èxtasi, he sentit al David dins del meu cor com mai. El David ha estat enviant-nos senyals constants aquests darrers mesos, i avui ha estat un d'aquells dies més especials...

Per cert, la següent cançó que ha sonat aleatòriament al mp3 ha estat Spirits in the material world... Casualitat?

UN RECORD AMB EMOCIÓ

2007-10-04T20:39:00.000+02:00

Voldríem enviar una abraçada ben forta a l'Ester i l'Antonio, a qui hem conegut avui al grup de dol de St.Joan de Déu, i que van perdre fa poc i de forma sobtada al seu estimat Víctor de només 4 anyets. Per nosaltres, ha estat un gran regal conèixer-vos. Tot el nostre amor i solidaritat en aquests moments tan dolorosos.

I també, per suposat, als tots els altres pares i mares que heu arribat avui, i de qui ara mateix no recordo amb precisió tots els noms. Tots amb històries molt colpidores. Espero i desitjo que ens puguem ajudar tots mútuament.

Un bonic premi.

2007-09-29T17:42:00.000+02:00

Dijous i Divendres passat, l'Anni es va oferir voluntària a l'escola per folrar llibres. Em va sorprendre saber que va estar sola fent-ho. Imaginava que havia anat per trobar companyia, per compartir una estona d'evasió amb les amigues. Però no, va estar tota sola, en una aula, durant vàries hores folrant llibres i sentit-se bé amb ella mateixa. Divendres, després d'haver passat ja força estona en aquell espai, de sobte, va reparar en un paper. L'havia vist abans, però fins aquell precís moment no es va fixar atentament. Un paper que estava tirat per allà. Era un exercici fet pel David el passat 19 de Març. Es va sentir tan feliç... hauríeu d'haver vista l'entusiasme i la felicitat de l'Anni per aquell tresor retrobat.

Us heu parat a pensar mai que quan us doneu desinteressadament als altres, sempre acabeu obtenint un retorn, un premi? Pot ser qualsevol cosa, potser només sentir-vos bé, que és molt. No creieu que quan entreu en harmonia amb el món, el món ho fa amb vosaltres? Penseu com seria el món si tothom arribés a una conclusió similar. Ho expressa molt millor aquest fragment de La Vellesa de Simone de Beauvior: "La solución es fijarnos metas que den significado a nuestra existencia, esto es, dedicarnos desinteresadamente a personas, grupos o causas. Apreciar a los demás a través del amor, de la amistad, de la compasión; y vivir una vida de entrega y de proyectos, de forma que podamos mantenernos activos en un camino con significado, incluso cuando las ilusiones hayan desparecido."

Per cert, potser a la imatge no es pot llegir el que el David va escriure al peu de l'exercici. Diu, textualment: "M'ha agradat fer gràfiques perquè no sabia que existia. No és gaire difícil i jo crec que ho faré servir molt d'aquí endavant". M'ha emocionat llegir això. Així era Ell. Per ell, aprendre era un plaer, i obtenir noves eines per poder seguir creant, un tresor. Desitjo que ara mateix ho estigui fent servir, i que estigui fent moltes gràfiques.

Avui recordo aquells dissabtes

2007-09-22T16:22:00.000+02:00

Des de feia un temps, el David i jo sovint anàvem els dissabtes a esmorzar a Barcelona. Agafàvem el tren i anàvem a esmorzar al Viena del carrer Pelai, sempre el mateix esmorzar, sempre la mateixa taula. Després, passejàvem per les botigues i ell mirava les darreres novetats en vídeojocs o s'interessava per algun telèfon mòbil. Era molt prudent i quasi mai no demanava res, només mirava i comentava. Recordo especialment un dia que vam anar a comprar un joc de la Play, el "Kingdom Hearts 2", què li va fer il.lusió pagar-se'l amb els seus estalvis. O quan vam comprar una targeta pel seu nou mòbil. I un altre dia, que va tornar molt feliç amb una simple guia del "Animal Crossing", un joc de la Nintendo. Normalment, però, només tafanejàvem i anàvem xerrant pel carrer. Ho recordo amb molta enyorança, amb molta nostàlgia, sobretot perquè darerrament es deixava anar i m'explicava moltes coses i me'n preguntava d'altres. Recordo un dia que jo estava tan feliç que vaig pensar que el David era el meu millor amic. Ell em deia tot convençut: "tu no ets un amic, ets un pare".

En fi, avui he anat a fer el mateix ritual. Avui sí que anat en companyia d'un amic, segons la particular i potser encertada visió del David, i l'hem recordat junts.

Una altra tarda més...

2007-09-14T17:30:00.000+02:00

Una tarda més. Una altra llarga i trista tarda.

Recordo amb certa amargura, com eren de tranquiles les tardes fins fa ben poc, primer pendents del rellotge, esperant que arribessin les cinc, quan el David i l’Anna sortien de l’escola. He recordat intensament la sensació de plenitud i alegria pel retrobament diari, per tornar-los a veure, tan contents, de vegades amb ganes d’explicar coses i altres vegades, no. Sempre amb ganes de jugar. El David ja venia sol de l’escola, i entrava a casa content, quasi eufòric, i recordo que com que no em volia donar un petó, jo l’assaltava a traïció i ell reia, reia de gust, tot intentant desempallegar-se de mi. I finalment agafava el berenar, les seves adorades galetes de xocolata i amb un alegre ‘adéu!!’ se n’anava al seu refugi, a l’altell, a jugar, a gaudir de la vida. Sempre aquest ritual, llavors tan quotidià, avui tan enyorat. Tots aquests records han vingut al moment present, i la tristesa ha estat colpidora

Una altra tarda que el David no arriba a casa...

Avui ha començat un nou curs...

2007-09-12T18:11:00.000+02:00

Avui ha començat un nou curs. Avui, 12 de setembre del 2007, el David hauria d’haver començat la ESO. Ja estava inscrit a l’IES, ja havia anat a la jornada de portes obertes, i estava molt il•lusionat amb el canvi, amb algun que altre temor, cosa lògica. Per ell, ja era com passar definitivament al món dels grans, i en parlava sovint. Li feia especial il•lusió poder venir cada dia a casa a dinar, i anar i tornar sol a l’Institut. A nosaltres també ens il•lusionava la inauguració oficial de l’adolescència, sobretot veient les ganes que ell tenia i las seva avidesa per aprendre. A més, avui s’hauria retrobat, a part dels amics de sempre de l'Onze, amb molts antics amics, del Puri, de l’Escola de Musica, també amb els seus cosins. En fi, avui no ens sentim gaire bé, és un dia de somnis trencats. Potser demà entenem que ara el David té altres somnis.
Aprofitant aquest tema escolar, recordo una vegada que el David va fer de model per uns llibres de text, concretament pel llibre de Mates de 2on de l’editorial Teide. Un bon amic ens va demanar si el David hi voldria participar, ja que buscava un nen de les seves característiques, sobretot quant al seu caràcter tranquil i col•laborador. Nosaltres, amb la típica vanitat de pares, vam accedir encantats. El resultat, ja el podeu veure, són un encant d’imatges. Malauradament aquesta edició ja s’ha descatalogat. Per cert, vam anar a la sessió fotogràfica amb l’Anna petita, i quan la van veure tan maca, també van aprofitar per fer-li unes fotos que després van aparèixer al llibre de Llengua.

12 anys del DVD

2007-09-07T12:53:00.000+02:00

Curiositat: Sabíeu que el DVD fa 12 anys que existeix?. Té doncs la mateixa edat que el DaViD, i també les mateixes lletres consonants. El David sempre va gaudir molt de les noves tecnologies i m'ha fet gràcia aquesta coincidència. A més, de gran volia ser inventor. Inventor de Robots.

Cursa MEMORIAL DAVID ROVIRA

2007-09-05T21:40:00.000+02:00

El passat dissabte 1 de setembre va tenir lloc a St.Quirze el 1er Memorial David Rovira, cursa de 5ooo ms en memòria del David. Ens vam reunir una bona colla de correcats, veïns, amics i familars, per córrer, per col.laborar o senzillament per ser-hi presents. Entre nens i grans, es van apuntar més 500 corredors, per desesperació dels encarregats de les inscripcions, sobretot la Natàlia, la Julia i el Xavi, que van acabar desquiciats, però ben contents. Sorprenentment el Tiet Jordi va acabar la cursa!
Des que el David ens va deixar físicament, se'm va ficar al cap la idea de retre aquest homenatge, tot fent una de les coses que més m'agraden que és córrer, i gràcies a l'Ajuntament de St.Quirze i a la col.laboració del meu club Corredors.cat va ser possible. Va ser un dia molt intens i molt emotiu. Volem agrair a tots la seva presència, la seva companyia i les nombroses mostres de suport i afecte. Segur que el David estava allà veient tota la moguda per ell, i devia riure un munt. I nosaltres ens vam sentir molt estimats.
Hem fet un petit fotomuntatge de record de la cursa.
També adjunto un link al fòrum de Corredors, on podreu llegir una pila de comentaris molt emotius tant abans com després de la cursa, de tots els meus entranyables companys d'afició. Tots dedicats al David.
http://www.corredors.cat/backup2007/index.php/topic,1412.300.html
Per cert, el campió de la cursa va ser en Granadero, que al final va tenir el bell gest de regalar-nos la copa, detall que li agraïm molt. La guardarem com un tresor.

12 Estius a La Cerdanya

2007-08-29T11:53:00.000+02:00

Ja hem acabat les vacances, les temudes vacances. Hem estat a Suïssa i també uns dies a la Cerdanya. El viatge va ser molt intens, amb emocions fortes, vam enyorar molt al David, perquè sempre gaudia molt dels nostres viatges, però nosaltres vam rebre contínues senyals seves que ens animaven a seguir endavant, sobretot al alguns llocs on ja havíem estat amb ell, o a d’altres que de ben segur li haurien agradat molt. Però creiem que sempre va estar al nostre costat i en va gaudir igualment. Especialment intens vam viure la pujada a la Jungfrau, a 3400 ms d’alçada, i la segona estada a Legoland de Baviera. Així doncs vam superar la prova, no sense sentir moments molt dolorosos, i lo millor és que l’Anna petita ha estat molt feliç. Després a la Cerdanya, a cada racó, a cada activitat, els records eren molt vius i presents i no sempre va ser fàcil de superar. Volem agrair especialment tots els amics i família que han estat amb nosaltres, que s’han ofert a acompanyar-nos, que ens han convidat a passar uns dies amb ells, que han trucat regularment per mostrar el seu suport, a tots, perquè ens han ajudat molt.

He estat recollint unes fotos del David de cada estiu que hem passat a la Cerdanya. Una per any. Fins i tot, aquest 2007 ha estat amb nosaltres.

Les Vacances

2007-08-05T15:47:00.000+02:00

Comencen les vacances. Seran les primeres vacances sense el David. Les vacances eren sinònim d’estar tots junts, i això, és clar, feia que sobretot pel nens, fossin una època de plenitud. El David les vivia intensament i mai no vam deixar de fer algun viatge especial, a part de passar sempre uns dies a La Cerdanya. Els nostres viatges estaven completament dedicats a fer activitats per nens: parcs, vaixells, trens, telecabines, bicicletes, quasi sempre en contacte amb la natura, fugint de les ciutats. Recordo especialment els viatges a Holanda, a Provença, a Baviera, a Mallorca o a Alsàcia. Us penjo algunes fotos de les vacances. Veient-les, ara revisc la seva felicitat.

Ara permeteu-me que transcrigui un fragment de l’Anji Carmelo del llibre ‘Estás en mi Corazón’, un llibre que tracta sobre el procés de dol i que expressa molt millor del que jo faria, el que ara mateix sentim:
“Uno de los momentos que más nos va a exigir son las vacaciones, que nos apartan de todo lo que hemos estado construyendo durante el año. Construcción que nos ha facilitado un rincón, más o menos seguro, donde hemos podido rescatarnos para seguir delante de una forma más o menos llevable.
¿Qué exactamente hace que las vacaciones sean tan tremendas? Cuando hemos conseguido defendernos y sobrevivir a una devastación, construyendo una fortaleza con todo lo necesario para dejar de sufrir, cualquier acción que nos aleje de ese estado de protección va a desmontarnos y a hacer más cuesta arriba el mantenimiento del aparente equilibrio. El tiempo de vacaciones desmonta porque exige salir de la cueva protectora y nos enfrenta a situaciones donde nos imaginamos de antemano más vulnerables”.
En fi, ara les vacances es presenten bastant dures. Ja veurem com va. Durant aquest període deixaré d’actualitzar el blog. En condicions normals, ens tornarem a veure a finals de mes... però mai se sap, com ens ha demostrat la vida. Viviu cada dia com si fos l'últim...

Els estudis

2007-07-24T21:59:00.000+02:00

Us penjo el darrer examen que va fer el David. Va ser a l'escola de música poc abans de marxar a Hongria. Fixeu-vos en la nota que va rebre: 10 + 1. Sembla impossible, no?.
El David sempre va gaudir molt estudiant i aprenent. Sempre treia unes notes excel.lents, sempre el millor de la classe, però és que a sobre, mai en presumia, mai no anava de sobrat. Potser per això les seves mestres acostumaven a acabar enamorades d'ell. Recordo les reunions de tutoria de les que sortíem babejant. A la darrera, la Mercè, la seva mestra ens va dir que el David seria a la vida el que ell es proposés, per capacitat i per caràcter. En general va tenir una relació molt especial amb totes les seves mestres però sobretot amb la Mercè, la Lídia i la Tere, que ens consta que l'adoraven i encara l'adoren. És una de les lliçons que ens deixa el David, la humilitat, per sobre de l'enorme capacitat intel.lectual que tenia. Recordo que de vegades li havíem d'empaitar perquè deixés de fer deures i alguns professors ens havien comentat que l'únic problema que tenia era que les ganes d'aprendre i de fer-ho tot perfecte li provocaven una angoixa excessiva. Jo recordo que molts dies venia a casa amb els deures fets: havia aprofitat l'hora del pati. O que cada dilluns, com que tenia una hora perduda entre classe i classe a l'escola de música, aprofitava sempre per fer els deures. Jo mai vaig gosar presumir de les seves notes, entre altres coses perquè ell era el primer en no fer-ho. Però ara em ve de gust dir que jo estava molt orgullòs. També per això era un nen especial.
A tall d'exemple, us passo un exercici que va fer. Havia de fer un treball sobre 'La mort del sol'. Ell va escollir fer-ho en format fotomuntatge. La Mercè va quedar tan impressionada -i nosaltres també- que ens va enviar una nota tot dubtant que, coneixent-nos, el David no fos un nen adoptat!!! Aquí podeu veure el seu treball al vídeo.

Un Estiu d'Aventures

2007-07-18T11:25:00.000+02:00

El David i l'Anna sempre han sigut uns apassionats de les activitats d'Aventura. Són molt valents i s'apunten a tot com veureu en aquest fotoreportatge del darrer estiu, que va ser especialment intens. David, ara et toca potser l'aventura més emcionant.

El David i l'Esquí

2007-07-13T00:19:00.000+02:00

Al David no li agradaven massa els esports, però si que tenia autèntica passió per un: l'Esquí. Ja esquiava força bé i baixava ja algunes pistes negres. Ara recordo amb molta enyorança i encara amb molta tristesa, lo bé que ens ho passavem esquiant junts. Era un moment nostre que compartiem sols. Ell era molt agoserat i sempre provava de fer fora pistes i agafava excessiva velocitat. Jo el deixava fer, però donant un toque de tant en tant. Recordo especialment quan pujavem en el telecadira, perquè eren moments de conversa, de vegades intensos. El contacte amb la natura, amb l'esport i amb el meu fill, m'omplia enormement. Serà dificil quan torni el proper hivern. El darrer dia que va esquiar ja el vaig deixar anar sol durant una hora. Podeu veure a la dreta un vídeo amb la seva penúltima baixada, on se'l veu molt pendent de la seva germana Anna, ja que els vam deixar baixar sols. També un recull de fotos entranyables, amb diverses edats.
Aquell dia, en acabar, vam comprar-li un equip nou de rebaixes per la propera temporada. No l'ha arribat a estrenar.

Viatge a Itàlia 2006 amb l'Escola de Musica

2007-07-07T11:18:00.000+02:00

Al Març del 2006, el David va fer el seu primer viatge amb l'escola de Música. Només tenia 11 anys, era el més petit de tota l'expedició, i malgrat tots els meus intents per dissuadir-lo (vaja pare!!), ell va insistir en anar. Tot i que cap dels seus amics de més confiança no van voler anar, ni tan sols això el va fer enrere de la seva decisió. Era molt valent.

Va ser una trobada d'intercanvi amb una escola de Música de prop de Mòdena, a Itàlia. Creiem que aquest viatge va canviar la vida del David. Va haver-hi un abans i un després del viatge, i va tornar fet ja un adolescent, amb el seu component normal de petita inseguretat, però amb les idees molt clares del què volia i del què no volia. Es va tornar molt independent de cop, i això, la veritat, a mi em va costar d'encaixar-ho.
Com que entre totes les seves vitruts, també tenia la de ser un virguero de la informàtica, ell sol va fer un reportatge amb les fotos que havia fet. El podeu veure al vídeo de la dreta. Ho va fer tot ell, va escollir els separadors, les sintonies i les transicions. Acceptava o no els meus suggeriments en matèria de creació, i només em va demanar l'ajuda amb alguna qüestió tècnica. Si el voleu veure, podreu comprovar l'increïble do que tenia per CREAR, penseu que només tenia 11 anys. És una mica emotiu de veure, però. Per mi és dur. Sobretot, amb la darrera frase que va posar: "ens veiem al proper viatge"

Per cert, el noi amb melenes que es veu, és en Davide Galavotti, un xicot encantador que va ser l'amfitrió del David i que després va venir al Setembre a casa nostra, en la segona part de l'intercanvi.

Harry Potter

2007-07-04T19:31:00.000+02:00

Amb motiu de la proxima estrena de la pel.lícula "Harry Potter i l'ordre del Fènix", hem sentit molta tristesa perquè el David no podrà continuar veient la saga del seu peronatge favorit, almenys de manera terrenal, perquè de ben segur que la podrà veure allà on sigui. Fa uns anys, era un autèntic fan d'en Harry Potter i molta gent deia que s'hi semblava. Fins i tot es queixava de ser ros: ell volia tenir els cabells negres com ell!!! Era membre del club de fans de Harry Potter i va ser convidat a una tertúlia sobre el tema a Ràdio Sabadell. Darrerament, però, se li estava passant la falera i jo diria que la nova imatge del Harry Potter ja no té res a veure amb la nova imatge que havia escollit el David. Ell era molt més guapo !!!!

Darreres Fotos fetes pel David

2007-07-01T22:15:00.000+02:00

Aquestes són les darreres fotos que va fer el David amb el seu mòbil. Les hem trobat, quasi per casualitat, remenant el seu telèfon. A part del fet sorprenent que va decidir fotografiar només monuments, cosa no habitual en ell, ens ha frapat especialment veure un parell de fotos que va fer dues hores abans de morir, unes vistes del Danubi de nit, com si ens volgués ensenyar a tots el lloc on pensava deixar-nos. Les podeu veure a la galeria que hi a a la dreta.
També hi ha una foto que va fer una setmana abans a Montmeló (trobareu informació en un comentari de més avall)

El David i els Parcs d'atraccions

2007-06-25T02:12:00.000+02:00

Sense dubte, el que més li agradava al David eren els parcs temàtics. Afortunadament, en va vistar una pila: Disneyland, WarnerBros, Legoland, Port Aventura, Parc Astèrix, Disney Studios, Europa Park, Waliby, Costa Caribe, Wolfrathausen, Cité de l'Espace de Toulouse... Era un autèntic fanàtic i molt valent: amb 8 anys, ja va pujar al DragonKhan del parc WarnerBros. Aquest mes de maig, va veure culminat un dels seus somnis: anar a un parc d'atraccions amb els seus millors amics. Va visitar Port Aventura amb les colónies del cole. Us donem les gràcies a tot l'equip de l'escola que va fer possible la realització d'aquesta experiència, en especial a la Mercè Mateu. I també a tots els amics del David. Va ser molt feliç.
Podeu veure una galeria de fotos a la dreta del blog. Algunes són molt divertides.

Poesia del David

2007-06-06T23:30:00.000+02:00

Als darrers jocs florals de Sant Jordi, el David va guanyar un dels premis de 6è amb una poesia que es diu 'El Somni'. Sembla mentida, quan ara la tornes a llegir, pensar què el va inspirar per fer una cosa, en la meva opinió, tan bella.

En Jordi Valls ha tingut el detall de posar-li una música preciosa, i potser aviat disposarem d'una versió amb arranjaments per coral. De seguida que pugui, ja miraré la manera de penjar aquesta meravollsa cançó per qui la vulgui sentir.

Festival de Joves Musics a Hongria

2007-06-06T23:00:00.000+02:00

El David va marxar el dia 17 de Maig al Festival de Joves Musics d'Hongria. És un esdeveniment bianual que se celebra cada dos anys en un país diferent. Aquest any participaven 8.000 joves músics integrats en 251 grups musicals. L'edat mínima per participar era 12 anys, per la qual cosa el David era dels més petits. Esatava emocionat perquè era el seu primer viatge en avió i anava amb els 'grans'. Us passo el link de la pàgina WEB d'aquest Festival, per si voleu veure la meravellosa experiència que estava vivint:

http://www.festival07.com/
Si cliqueu a l'apartat 'Participants' i busqueu el grup 'Orchestra & Orchestra of Guitars' surt el seu nom.
Malauradament, després de l'acte de cloenda, va tenir mala sort i va patir el fatal accident després de prendre una Fanta a un vaixell sobre el riu Danubi.
Almenys, va ser molt feliç, i estava fent el que desitjava..

Darrer Concert del David a Sant Quirze

2007-06-06T22:36:00.000+02:00

El passat 29 d'abril, el David va fer un concert amb l'orquestra de guitarres amb motiu dels vermuts musicals organitzats pels Joves Musics per recaptar diners pel viatge a Hongria. Van tocar un parell de cançons, una d'elles el 'Day Tripper' dels Beatles que podeu veure al viedo de la dreta. Malauradament va començar a ploure i el concert es va suspendre. Eren gotes o eren llàgrimes?
Qui ens anava a dir que seria el seu darrer concert a Sant Quirze? Esatava molt feliç tocant amb els seus amics.... tot i que recordo que també tenia moltes ganes de tornar a casa per jugar amb la play.

Missatges de cóndol de Corredors.Cat

2007-06-06T00:13:00.000+02:00

Us convido a llegir els missatges de cóndol que vam rebre per part de l'associació de Corredors.cat, a la qual encara estic més orgullòs de pertànyer. Són molt emotius i estaré eternament agraït a tots els companys correcats pel seu afecte i suport. http://www.corredors.cat/backup2007/index.php/topic,1073.0.html
Diumenge dia 3, vaig anar a córrer la prestigiosa cursa de 10 km. de Pineda en companyia del Xavi. Es va fer un minut de silenci en honor del David i molts corredors lluïen un llaç negre.

Va ser tot molt impactant i emotiu.

51è GP d'Espanya F1 a Montmeló

2007-05-14T12:48:00.000+02:00

Aquest cap de setmana ha tingut lloc el 51è GP d’Espanya al Circuit de Montmeló. Dissabte dia 12 vam anar el David i jo a veure les qualificacions. Diumenge dia 13 va anar el David amb el seu tiet Jordi a veure la cursa. Va guanyar Felipe Massa amb Ferrari seguit per Lewis Hamilton i Fernando Alonso, tots dos amb McLaren. Tot plegat, molt espectacular, malgrat la calor i la gentada. Trobareu més informació de la cursa a la pàgina WEB http://www.circuit.cat/