Paciència...
Blog de David en castellano: El tiempo serena...

Blog en castelleano (en construcción)

12 AÑOS DE FELICIDAD Y UNA ETERNIDAD DE LUZ Y DE AMOR. DÉCIMO AÑO: 2004


El tiempo serena...



Desde hace unos meses, bajo cada martes por la noche en Barcelona por cantar con el Coro Carlit. El primer día sentí un estremecedor escalofrío de dolor. Allá plantado, esperando el semáforo verde para cruzar una gran avenida, los pocos coches a aquellas horas circulando a bastante velocidad, los taxis, la luz artificial del entorno urbano, hostil, podía sentir el espanto de aquella noche en Budapest, ...sólo un segundo, un golpe brutal, mi niño... por qué mi niño? Un rótulo en el asfalto, desgastado ya por falta de mantenimiento, me recordaba que una de cada tres muertes en accidente es peatón, y me heló la sangre.
Hace poco nos han cambiado el local de ensayo. Ironías de la vida, ahora me toca ir cada martes al Conservatorio Municipal de Música. Ante la puerta, décenas de adolescentes acaban ya a aquellas horas de la noche sus estudios y con el instrumento a la espalda, charlan a la calle o enfilan ya hacia casa. Imágenes que me perforan el corazón, por los recuerdos tan presentes, y por los sueños del David, quizás rotos, quién lo sabe...
Aún así, cada martes vuelvo. Y cada martes me enfrento a las grandes avenidas medio adormecidas, y a estudiantes de música que, de manera insistente, me trasladan a mis recuerdos. Y noto que cada vez hace menos daño. Poco a poco me doy cuenta que a base de pasar una y otra vez por los mismos recuerdos, estos se van incorporando y sí, hacen menos dañol. Supongo que de esto se trata cuando dicen aquello que he oído tanto de que hace falta elaborar el dolor y dejarse atravesar por él por poder disfrutar de su contrario.
Por supuesto que cada día, siempre, llegan y llegan nuevos recuerdos y que hay algunos aspectos no resueltos a los que todavía no me atrevo a enfrentarme y que están allá escondidos. Todo llegará. Pero sí, empiezo a experimentar que el tiempo serena; quizás no cura, pero si que templa las emociones. Y lo que ayer era dolor, hoy quizás es una sonrisa interior (expresión de Fanny, que encontré tan acertada).
Y aprendes a convivir con la ausencia, y con los recuerdos. Y está bien que sea así. Me proporciona más paz para vivir cada día, para salir reforzado cuando de vez en cuando vuelven las lágrimas, para seguir aprendiendo a ser más generoso y humilde, e incluso, para disfrutar de esta nueva vida que nos ha tocado vivir, y que dependiendo de mi elección, también puede ser gratificante y satisfactoria.
Muchos días miro las fotos del David, y recuerdo. Y sonrío interiormente. Sí, creo que el tiempo serena…

43 comentarios:

Anónimo dijo...

Tienes razón, Natxo, cuando dices que a fuerza de pasar una y otra vez por los mismos recuerdos, éstos resultan menos hirientes. Yo suelo pasar casi cada día por el colegío de Anna, cuando salgo con Laura a dar un paseo. Siempre coincide que es la misma hora,la de la salida de los niños. Y allí están todos, con sus uniformes, y entre ellos veo a Anna, y a veces me duele muchísimo, el nudo del estómago se apreta todavía más. Otras, en cambio, me vienen a la mente recuerdos agradables, que me hacen sonreir....

Anónimo dijo...

Asserena, es una paraula dolça, i que m'agrada, jo confio molt en la nostre elexió Natxo, ja veuras com tots el sentiments contradictoris, les llagrimes,el records dolorosos, tot menys
l'anyorança,aniram asserenan-se.
una abraçada.
socors

Anónimo dijo...

He conegut aquesta sensació després d'haver perdut persones molt properes; amb el temps, el seu record ha passat de ser una enorme buidor, un nus a l'estómac com diu la Rosa Mari, a ser un somriure per les coses viscudes junts. Aquelles vivències són el nostre tresor, ningú no ens les podrà treure mai! Tan de bò assoliu vosaltres ben aviat aquest estat de serenor respecte al David; estic segur que ell ho està desitjant per no veure-us patir.

Anónimo dijo...

La vida ens ensenya moltes coses i una d'elles és a sobreviure. Cops forts, fan que el nostre cor vagi endurint-se sense però oblidar tot allò que estimem i ens permet viure. I com molt bé dius permet aquests somriures interiors que només vosaltres sabeu com de vegades arrenquen el cor.

La lluna blanca, bonica sempre ens acompanya, de vegades amb timidessa, de vegades dient "ei sóc aquí!!" És per això que cal seguir mirant endavant encara que amb l'absència i amb els records...

David, sempre estaràs al meu cor!!

Una abraçada ben forta per tots 4!!

Montse

Anónimo dijo...

sóc de st quirze, igual que vosaltres. No vaig tenir la oportunitat de conèixer al David, ja què jo sóc més gran, però sí que vaig conèixer l'Alex Manz. Tots estem amb vosaltres, fa dos anys van morir dues persones que sempre, sempre, quedaràn en el nostre record :)
Un petó ben fort!

Anónimo dijo...

Bon dia; m'agrada el que diu al blog la Rosa Maria, el Santi i tú Natxo; ara mateix sento bonança en el que diuen les seves paraules i les teves: "Molts dies miro les fotos del David, i recordo. I somric interiorment. Sí, crec que el temps asserena…".

Et puc abraçar? et puc donar afecte? us puc mostrar simpatia? Més que com a preguntes, intento retornar la tendresa de les teves boniques expressions: serenitat, que tots necessitem, però uns més que els altres i superem encara que amb dificultat..

Anónimo dijo...

Estimat Natxo,
sembla que la vida ens porta a estar més pendents del que està fora de nosaltres que no pas del nostre interior.. Però precisament allò que està fora i que més facilment veiem, és el que menys podem controlar, sobre el que menys podem influir o modificar al nostre gust.
Encanvi el que passa dins nostre, de fet no passa sol, sinò que fem que passi...podem triar... tot i el que hi hagi al nostre entorn.
Aquets "somriure interior" crec que descriu molt bé aquesta força i pau interior que hem de trobar per a que així sigui...em sembla que se de que parles i no ho hauria sabut descriure millor.

Per això estic molt d'acord en que com bé dius al final del teu escrit
"d’aquesta nova vida que ens ha tocat viure, i que depenent de la meva elecció, també pot ser gratificant i satisfactòria"


La veritat és que jo no sempre ho se portar a la pràctica, però aquestes reflexions teves em serveixen de guia...

Tinc ganes de veureus i de somriure't!
Un petó
Mòni

Anónimo dijo...

Hola Magalí, com que no tinc la teva adreça, i m'agradaria respondre al teu comentari, ho faig en aquest espai.

Avui hem estat a casa de l'Andreas i la Teresa Manz, acompanyant-los avui, que fa dos anys que va morir l'Alex. Ens han parlat tendrement de tu, i t'agraesixo que en un dia com avui, t'hagis enrecordat públicament d'ell i també del David. Estm molt units amb el Manz, units pel destí, i per la immensa qualitat humana que tenen, com sembla que també la teva. Gràcies per les teves dolces paraules, i pel teu record. A mi, m'ha reconfortat molt. 21 mesos després, encara ho necessito.
Un petó

Anónimo dijo...

Natx,

Als matins entro al blog i llegueixo cada post, de vegades les teves paraules em provoquen angoixa, pel teu patiment, d'altres tristesa, en recordar al David, i alguna vegada inclus un somriure.

Avui m'he emocionat en lleguir el teu sentiment de serenor. Després del cop inicial, sembla que aquesta sensació no arrivarà mai... Ja sé que heu fet molt camí, i que us en queda molt més, amb dies millors i dies pitjors, i amb records dificils de pair, però avui respiro tranquila i tanco el blog amb un sentiment d'esperança,d'admiració i, sobretot, d'amor pel David i per vosaltres.

Deivid t'estimo!!

Naty

Anónimo dijo...

Hola! vaig llegir l'altre dia el teu post i me'n vaig alegrar molt de què a poc a poc recupereu la pau i la serenitat. Avui tinc temps per escriure-ho. Una abraçada!

Anónimo dijo...

Hola Natxo!
Gràcies per les teves paraules, em varen transmetre molta energia per anar fent camí.
Natxo sort en tenim he!de poder mirar les fotos i recordar les vivencies dels nostres fills.
Sempre seran precens,i de mica en mica poder-los recordar amb menys dolor.
Una abraçada.

Anónimo dijo...

Hola Anni!
moltes gràcies per les teves paraules al blog del meu fill.
Estic lleguint un llibre que li vas recomenar a la brígida,que quan l'acabi,si et be de gust,m'agradaria que el comentesim.
Per sert, el dia que ens varem veura(en care que fos poca estona)
em vares transmetre molte pau.
Una abraçada.

Anónimo dijo...

aquesta és la sort que tenim, tot i que, també per sort, no ho oblidem.

Anónimo dijo...

Natxo, fa il.lusió llegir aquest últim escrit M'ha fet pensar en com de fortes poden ser les persones. En com situacions tan extremes i tan dures, poden fer creixer tant. Esclar, sempre que hi ha un gran esforç, una gran conciencia.
També em fa veure com les emocions s'encomanen. Quant veig tristor, m'atrapa i em fa estar neguitosa.
Mentre que la serenor, la pau, la riatlla, dona un estat emocional tranquil, d'alegría.
També crec que ells ens veuen, sens acosten. I per aixó penso que el David amb la seba condició de "nen", está feliç de veure que el seu pare está més seré, que te il·lusió per correr, per cantar.
Desitjo que amb l'esforç que feu, pogueu tenir cada día una mica més de PAU i SERENITAT. (Demaneu-li al David ell os pot ajudar...
Un petó.

Anónimo dijo...

Jo no sé si m'asserenaria...vinc de casa en ferran, i m'ha portat aquí...Tens una abraçada forta i sentida d'una persona que no sé si seria valenta com tu, jo crec que em moriria tot darrera dels meus fills...Petons, valent, petons David.

Anónimo dijo...

Hola Natxo, acabo de passar pel blog de'n Ferran i com sempre ha valgut la pena. Serà un plaer llegir-te a partit d'avui.

Una abraçada. Forever Young... la música sempre estarà allà per embolcallar-nos l'anima.

Dani

Anónimo dijo...

T´he trobat gràcies al blog d´en Ferran i cada paraula que llegeixo m´emociona. He viscut pèrdues molt properes i cada cosa que dius em recorda una mica a aquelles persones que ja no hi són. Seguiré passant per casa teva i la que serà sempre la casa d´en David i de tots nosaltres també una mica.
David sempre estarà en els nostres cors...

Una abraçada infinita...

Anónimo dijo...

Natxo,
no sé com ho fas, però cada escrit, cada paraula del teu interior, revoluciona el meu interior... de fet, sí, ho sé, o crec saber-ho... senzillament perquè ens ensenyes el teu gran interior, perquè ens obres el teu inmens cor, i obrint els sentiments que portes dins, obres els sentiments que hi han en mi.
Potser sí, potser, sovint, llegint els teus escrits, acabo a llàgrima viva... però estic segura que així ha de ser...
Potser perquè en moltes paraules, i veig reflexades part de les meves paraules...
Potser perquè presenciant en escrits el que bull al teu interior, fa bulli el meu interior...
De fet, tampoc importa tants posters... simplament em fas sentir!

Sempre t'estaré AGRAIDA, SEMPRE, perquè sé i estic del tot segura que ets una part de l'ajuda per arribar fins aquí, on estic ara... puc dir que sento dins meu l'asseranor de la que parles... i estic contenta de llegir que a poc a poc també la pots sentir.

Per cert, la frase de la Fanny, ACERTADISSIMA en la meva simple opinio... puc dir que AVUI POTSER ÉS UN SOMRIURE INTRIOR... i segurament n'estic segura.

Petonets ben dolços per la familia.

Petonets plens d'amor pel Robert i el David!!

Brígida

Anónimo dijo...

Sovint penso en la mort, tant la meva com la dels meus. No puc evitar-ho, potser el fet de fer-ho em prepara per fets inesperats i indesitjats.
Penso que així la caiguda no serà mai tan dura, potser faig malament, però no ho puc evitar.
Fa temps que volia venir, però em vaig distreure.

Desitjaria ara mateix que aquest blog fos exactament el blog que pretenia ser, desitjaria no haver deixat aquest comentari i desitjaria que en Ferran no hagués dedicat un apunt i una cançó a la teva família, desitjaria poder escriure les paraules correctes, però no en sé prou.
Una abraçada d'un altre Rovira.
Sergi.

Anónimo dijo...

Bon dia David!!

Ets el Príncep més maravellós que hi ha!!

Una abraçada ben forta!!

Montse

Anónimo dijo...

Tan de bó aquest somriure interior vagi guanyant terreny al dolor.
Desitjaria poder canviar la tristor dels teus ulls per una espurna d'il·lusió, i convertir el teu neguit en una immensa pau interior.
Molts petons, Natxo.

Anónimo dijo...

He arribat aquí pel bloc del Ferran, pel post on ret homenatge al David. M'he quedat sense paraules. Una molt forta abraçada

Anónimo dijo...

Querido Natxo: este post es hermoso, lleno de sabiduría y emociones. Una conjugación de postales internas que nos regalas de manera tan clara, abierta y precisa. El camino, el andar, el serenarse, eso nos muestras. Esto de lo que hablábamos en los últimos mails que intecambiamos, quizás el tiempo no cure la partida de un hijo, la pérdida enorme estará siempre allí, pero se transforman las sensaciones, se crece, se encuentra serenidad en los recuerdos, en el retener a esa persona desde las vivencias compartidas, desde el regalo de haberlo tenido con vos.

Te envio desde acá un abrazo grande ..

Vero

Anónimo dijo...

No per casualitat- la casualitat no existeix-, he trobat el blog del david y teu ,Natxo.

Sols et puc donar una forta abraçada i compartir una mica el teu dol.
També et puc donar el nom d' un escriptor que he trobat anant pel mon i que m' ajuda sempre.
Es diu David Richo,es america.
el llibre que m' ha vingut al cap es diu traduit al catala, 5 coses que nosaltres no podem canviar.
jo el tinc en n angles, nos ecom sera traduit al castrella o altres idiomes.


Es mes conegut per un altre llibre, que en castellà es diu, como llegar a ser un adulto.

pot ser pensaràs que es una frivolitat, però aquets llibres, donen la resposta a aquells que no troben sentit a la vida. Tu, amb el teu valor, pel teu encert en encarar la situació, crec que et poden ajudar.

teu
Sal
bubbafotimer@gmail.com

Anónimo dijo...

LA LLUNA I JO

Tot està per endreçar
el meu món per aqui tirat
fa dies que dormo sol
hi ha qui diu que jo estic boig

La Lluna i jo compartim les nits d'amor

Des d'aquí veig el carrer
no hi ha ningú, està plovent
tot té un breu matís de gris
és per això que em sento trist

Si de cop s'acabés la mala sort
Si de cop em trobés la fortuna

Diré a la Lluna que et vingui a buscar
sap on et puc trobar
Diré a la Lluna que et digui, que vingui,
que et digui on et puc trobar
un boig com jo no està bé que estigui sol

Un cop més tedi d'amor
ancorat al mateix port
esperant-he eternament
preparat per si tu véns

Si de cop s'acabés la mala sort
Si de cop em trobés la fortuna

Diré a la Lluna que et vingui a buscar
sap on et puc trobar
Diré a la Lluna que et digui, que vingui,
que eT digui on et puc trobar
un boig com jo no està bé que estigui sol

SAU


Per tú David!!

Una abraçada ben forta per tots 4!!

Montse

Anónimo dijo...

Estimada familia,
no ens coneixem, però heu entrat de ple dins el meu cor.
Vaig descobrir ahir el vostre blog, i no he pogut estar-me'n de llegir-lo tot, de dalt a baix.
Us admiro. Com a familia, com a pares, com a germana, com a persones.
De l'inmens dolor que ha de suposar la pèrdua d'un fill i d'un germà, n'esteu fent una lliçó de vida; tots els sentiments que esclaten dins vostre els accepteu amb naturalitat, saviesa i els treballeu per incorporar-los a la vostra nova vida. Estic segura que en David està orgullós de vosaltres.
Jo no sé què és perdre un fill ja nascut... però sé el sentiment de buidor que provoca la pèrdua de fills que no podran gaudir de la vida...
Fa tres mesos que he perdut el meu pare, i llegir-te m'ensenya a passar els dies.
Vull pensar que les ànimes dels que marxen abans d'hora es queden amb nosaltres, com àngels protectors, que ens guien, ens cuiden i de tant en tant deixen que els sentim en la foscor de la nit, quan el somni i la realitat es difuminen.
Gràcies per les vostres lliçons.
I les d'en David.

Anónimo dijo...

Hola Natxo,
després d'un any sencer de llegir casi cada dia el teu blog em decideixo a escriute't. Vaig conexier el blog a partir de la cursa del l'any passat d'en David, que vaig còrrer i em tens atrapada. Tinc dos fills iguals que els teus, el gran, un nen, de la mateixa edat que David, i la nena, Paula, igual que Anna. No puc deixar de pensar com us sentiu... sou molt forts, jo no sé si seria capaç... Només dir-te que heu entrat al meu cor amb forçá, sobreto en David, amb aquesta cara tan maca i aquest sonriure... s'asembla tant al meu fill...
Un petò molt fort per tots quatre. Encara que no us conec, formeu part de la meva vida.

Anónimo dijo...

Estimada família, em sap molt greu la vostra pèrdua. Penso molt en la vostra filla Anna.
Quan tenia 12 anys, i el meu germà gairebé 14 va patir un accident molt greu. Però se'n va sortir despres de vint díes en coma.
Fa 19 anys i ho tinc tan present; sensacions i pors, la buidor de casa. Una part d'ell es va quedar allà.
L'angoixa pel germà estimat, pel teu company de jocs és horrible.
Un petó molt gran per l'Anna, i pel David.
Carme

Anónimo dijo...

Responc a aquells de qui no tinc dades de contacte:

Hola, mare de la Paula i d'un nen que et recorda al David, gràcies per tot, per les teves paraules tan sentides, per visitar l'espai del David amb freqüència, per deixar també unes parules de suport i consol, i en fi, per tot el que dius, sobretot per aquesta capacitat d'empatia que sempre ens ajuda.
Aquest any la Cursa del David serà el dia 10 de maig. Si hi tornes, estaré molt content de conèixer-te.

Carme: també gràcies per la teva visita i el teu record per l'Anna petita. Els nens s'adapten de manera diferent (jo crec que són molt més intel.ligents i tenen menys prejudicis) i millor que els adults a les situacions dificils. Els veiem amb ganes de seguir sent feliços i potser per això, de tant en tant ens oblidem del que per ells significa el trauma d'una pèrdua.

Anónimo dijo...

Hola Natxo, com molt bé dius el temps porta serenor i mes tranquil.litat per tirar endevant. Però no és menys cert, com molt bé dius, que quan recordes, miras fotos, encara tens aquell dolor que punxa i punxa. Saps que em passa, que devegades penso que arribarà un dia que potser tot sigui massa normal i tinc por a aixó, voldria sempre tenir-lo tant present que com dic tinc por de "oblidar-lo" i d´altre banda penso que no passarà mai. En fí, sembla que estic boix qualque vegade. Una abraçada molt forta i com sempre és una autèntica passada llegir el teu blog. Carles de Menorca.

Anónimo dijo...

Hola Familia!, me ha hecho sonreir escuchar Le Onde. Quizás David haya insistido para que entre en el blog... entra en el blog, entra en el blog... para que la escuche. ¡Muchas gracias!. Os dejo otra música bonita, muy bonita... para esos momentos serenos que vais viviendo poco a poco, para que se vuelvan más grandes y duraderos. Yo también veo en mi caso que el dolor puede salir a raiz de cualquier evento. Y mejor que salga, que no se quede dentro sin darnos cuenta. Y luego a intentar disfrutar de los ratitos de serenidad, que se vuelvan oasis de paz, ¡tan añorados!. Me alegro de esos logros emocionales, aunque sea una escalada dura en el camino va apareciendo esa libertad interior.
Disculpadme, el invierno ha sido muy duro y la primavera no me trae tanta mejoría como quisiera.
Un besito a los cuatro y un abrazo carga de paz. Pili.

http://www.youtube.com/watch?v=YkKue_MEnkk

Anónimo dijo...

¿Quereis creer que cuando estoy en vuestro blog la música hace lo que le da la gana?. O la informática o el nene...jeje.Pili nuevamente.

Anónimo dijo...

Bona nit, Natxo
Que maco el post del Ferran, Quina sensibilitat més bestial. Quina quantitat de persones que giren al voltant del blog del David tan i tan humanes.
Un petó

Anónimo dijo...

El teu ultim post m'ha agradat molt! Es bestial quan et comences a adonar de que tot allò que ens ha fet plorar...ara amb el temps...ens fa endinsar-nos en el nostre món interior..i amb serenitat ens permet reviure moments que mai ningú ens robarà..
Un peto
Montse Mas

Anónimo dijo...

Estimada família,
tens raó Natxo, els nens són més sabis i saben adaptar-se millor; Ara, mirant enrera, i pensant en vosaltres molts sentiments apareixen de nou.
Només dir-vos que us seguiré llegint, amb el vostre permís;
que el David està en el meu cor per sempre més;
Una abraçada
Carme

Anónimo dijo...

Natxo, jo també he posat al meu blog aquesta cançó de coldplay "viva la vida",quan he entrat i l'he sentit he pensat que quelcom ha començat a canviar i així es!! un petó per tots.

Anónimo dijo...

Hola Natxo i família, penso sovint en vosaltres i llegeixo el blog i els seus comentaris i és impressionant llegir els tendríssims escrits que us envien; i és més bo encara descobrir una persona tant meravellosa com tú, que sap compartir i expressar tant bé els sentiments i que fa que només et pugui admirar. Recorda que no et vull afalagar perquè sí però llegint el blog no sóc l'únic, tens un munt de persones que et fan costat, ara amic meu no et penso deixar de banda així que ja pots comptar amb un més, una forta abraçada de l'enric i fins ben aviat, ...

Anónimo dijo...

Bon dia David!!

Sempre en el meu pensament!!

Un petó

Montse

Anónimo dijo...

Estimat Natxo!
Els dies passen i es fan setmanes i aquestes mesos i aquests anys... Temps que per sí mateix és inexistent, però que alhora ajuda a que el dolor desgarrador que et deixa sense alè vagi convertint-se en una r'afaga suau, càlida, tendre que fa que les llàgrimes de dolor i ràbia es converteixin en llàgrimes de l'amor més pur. Quan sento aquest amor em sento tant a aprop de la meva filla, la sento tant a dins...
Natxo tens magia al cor i els teus escrits són rajos de llum per qui els llegeix... Gràcies estimat company, gràcies David...
Una abraçada molt tendre ...
Cris, Sandra, Dunia i Aniol...

Anónimo dijo...

Hola Anni!!! Com estàs??
Tinc ganes que m'envoltis amb la teva energia, la teva força, el teu amor....
Ets una persona increïble, i sempre et porto al cor.
Fins aviat...
Sandra

Anónimo dijo...

Fa poc, els i les joves del poble feien una calçotada a la plaça de la Vila, desprès hi havia concursos de garrotins i un partit de bitlles catalanes, no èrem gaire gent però va estar prou bé; mentre xerràvem vam parlar de com passa el temps, i parlant van sortir a la conversa l'Àlex i en David, de com tant a joves com a adults els ha fet variar les prioritats vitals i com prefereixen estar més amb qui estimen d'ençà de la mort de tots dos. Mentre els escoltava pensava tant en l'un com en l'altre de petits, tan rosets, tan bonics, i de joves també. Amb unes mirades tan clares que res no amagaven i he pensat que no paren de fer feina. Bé, en fí , que la vostra tasca no s'aturi, que la vostra energia no defalleixi, que hi ha molta i molta gent que pensa en vosaltres i especialment amb el vostre fillet.

Res més, un petonàs com sempre per a tots quatre.

Anónimo dijo...

Visc a la part alta del Gran Riu
I tu, riu avall
No hi ha ni un sol dia que no pensi en tu
Però no et veig mai
Bé que nosaltres bevem en el mateix curs d'aigua

Quan aquest riu podrà interrompre el seu lliscar?
De quina manera la meva tristesa s'arribarà a apaivagar?
Mentre el teu cor bategui a l'uníson del meu
Jo restaré fidel al meu amor per tu

Anónimo dijo...

Gràcies pel poema carme. És preciós...

Publicar un comentario