Paciència...
Blog de David en castellano: Seguir haciendo años

Blog en castelleano (en construcción)

12 AÑOS DE FELICIDAD Y UNA ETERNIDAD DE LUZ Y DE AMOR. DÉCIMO AÑO: 2004


Seguir haciendo años



Hacía días que tenía algo abandonado el blog, este espacio que me ha servido de refugio, dónde he ubicado mi nueva vivencia con David. Confieso que esto me está provocando una cierta desazón. Pero quizás necesitaba algo de silencio, aun cuando todavía tengo muchas cosas por decir. Alguien a quienes me gusta escuchar me sugirió que debo confiar más en mi inteligencia inconsciente, aquella que se está encargando de dosificar el dolor que puedo ir asumiendo. Y quizás ahora me doy cuenta que debo permitirme alejarme más de la dependencia de los estímulos exteriores (aun cuando son igualmente válidos en sí mismos y los necesito como nunca) y mirar el duelo desde una perspectiva más interna; y esto es doloroso, por eso lo hago poco a poco.

Quizás por esto han sido días de sentimientos más duros. Hace más de 20 meses que David murió, pero este hecho continúa siendo el centro absoluto de mis pensamientos y de mis emociones. Aquí a casa, y sobre todo dentro de mi corazón, la herida está bien abierta, todo y la elaboración del duelo, de las vivencias y los recuerdos. Y tengo la sensación de que a nuestro entorno se tiene el legítimo interés a empezar a mirar adelante, a considerar que ya ha pasado lo suficiente tiempo para empezar a pensar que ya hay suficiente de tanto dolor. Quizás no, quizás sólo es mi percepción motivada por este silencio mío voluntario. O quizás por algunos detalles aislados que me han hecho daño.

Pero hoy es el cumpleaños de Anna y curiosamente estos últimos días han surgido nuevamente voces que nos dan aliento, que no se olvidan de nosotros, que nos invitan a seguir viviendo esta nueva vida que tenemos. Y me han obligado a tener bien presente que son muchos los que han decidido acompañarnos, compartiendo tanto las nuevas alegrías que van llegando como la tristeza que inevitablemente y a menudo continúa por aquí. Y sobretodo, para mantener vivo POR SIEMPRE JAMÁS el recuerdo del David.

Hoy Anna hace 11 años. Y estoy bien. Hoy es un día alegre, y es emocionante ver cómo crece feliz, y SIGUE HACIENDO AÑOS. Es maravilloso ver como los niños viven tan alineados con el presente, como para ellos la vida es un discurrir excitante y dichoso de los días, e incluso cuando la adversidad los toca de cerca, parece que, en su fragilidad, todavía se concentren más en el momento presente. Creo que Anna lo está viviendo así. Ha madurado mucho, a la fuerza, pero está más dulce y lúcida que nunca y no ha perdido esta habilidad infantil por vivir cada día con alegría, buscando siempre el perfecto equilibrio.

Hoy me ha explicado muy contenta que David le ha enviado una señal directa y clarísima. Es fantástico.

Muchas felicidades hijita. Eres maravillosa. Te quiero y es un privilegio tenerte tan cerca.

24 comentarios:

Anónimo dijo...

FER-NE ONZE

Avui fa onze anys, l'Anna
un cap i cua impressionant
encara que fa una mica de por.. uu..

El sol s'ha amagat bonic
decorat amb núvols acolorits
ara sí que és una nena gran...
els anys ja no li caben a les mans!

I per postres,
la lluna avui fa el seu ple
un dia ben especial.
A partir d'ara, tot li será nou!

11x11 petons per l'Anna de l'Onze
que avui en fa onze!


Anna i Natxo:

M'ha passat pel cap aquesta petita poesia ja que avui he observat aquestes cosetes que ens regala sempre, oportuna, la natura.
Us la dedico amb tota la meva estimació.

Una abraçada de dia molt especial,

Anónimo dijo...

5+6

Avui també la nostra filla fa anys 5 anys, aprofito per desitjar-li per molts anys a la vostra filla, i alhora per no oblidar mai els anys del David.

Quan llegeixo els sentiments que tens vers el teu fill puc imaginar com et sents i l'únic que puc pretendre, com moltes persones més que et donen suport, és això, intentar donar-vos suport.

Estic convençut que tens tots els motius per expressar el teu dol i per proclamar que és etern, i tant!!; ara, també per reafirmar la teva filla i fer-li notar el mateix afecte.

No sóc qui per a dir el que dic però sí un veí que va conèixer el teu fill i que coneix a la vostra filla i que desitja la pau familiar i que, si em deixeu, encara que tard, abraçar les nostres vivències i ser un més dels que us respecten, fins ara...

Anónimo dijo...

Faig 15 minuts tard, però no per això deixaré de felicitar la vostra filla pels seus primers 11 anys. Per molts anys, Anna! :-)

El que comentes dels "estímuls exteriors"... em sembla que entenc què vols dir: fins ara t'ha calgut sentir que no estàs, que no esteu sols; saber que tot de gent, amics reals i també virtuals, pensa en vosaltres i us fa arribar bones energies, per superar la mort d'en David.

I potser ara, amb tota l'energia que heu pogut "recollir" de tots nosaltres, el que necessites és utilitzar-la per fer el camí tot sols. Potser ara ja tens prou força per tirar endavant, tu i la teva família, i aprendre a conviure amb en David d'una manera diferent. Aquest exercici, entenc, ha estat impossible mentre no has pogut recuperar mínimament les forces.

Si et cal escriure menys al blog, fes-ho; escriu-hi menys si et cal per poder-te concentrar en aquest nou "exercici", aquesta nova fase. Els qui esperem que estigueu bé seguirem aquí, per donar-vos més força quan us calgui.

Una forta (és clar!) abraçada!

Anónimo dijo...

Per cert!, aquest dilluns 9 la meva àvia també ha fet anys! Uns quants més que l'Anna: 92 :-)

Anónimo dijo...

Bon dia Estimat Natxo!!

Som moltes, les persones que us estimem i no oblidem al David. El portem present en el nostre cor, encara que moltes vegades en silenci. De veritat!!

Ahir va ser un dia especial, un dia molt feliç per tots vosaltres, el dia que l'Anna ha fet 11 anys!! 11 anys que veu portar en aquest mon una nena (o noia ja) preciosa i molt bona com vosaltres!!

Enhorabona Anni i Natxo!!

Per molts anys Anna!!

Gràcies David!!

Una abraçada ben forta per tots 4!!

Montse

Anónimo dijo...

Natxo, el blog mai t’ha de provocar neguit, has de portar-lo de la manera que t’ajudi més però mai ha de convertir-se en una obligació.
Si el que necessites és una temporada de silenci, doncs endavant amb el silenci. I si el que vols és expressar el que sents, també endavant. Nosaltres seguirem sempre al vostre costat i us acompanyarem d’aprop.

I ara va per a l’Anna:
Anna, MOLTES FELICITATS! Ahir vaig estar pensant tot el dia en tu. Estava molt contenta perquè era el teu aniversari, i cada cosa bona que em passava pensava que era per celebrar els teus 11 anys.
I ara, tot i que ja és el mati, encara veig que la lluna somriu contenta perquè recorda el fantastic dia que va ser ahir.

Anónimo dijo...

Moltes felicitats Anna.

De part del Daniel i de tota la seva família.

Encara que no et coneguem, volem desitjar-te un feliç aniversari, feliços 11 anys i feliços tots els anys que vindran.

Anónimo dijo...

MUCHAS FELICIDADES GUAPA!!!
ESPERO QUÉ SEAS MUY FELIZ Y QUE CREZCAS TAN GUAPA COMO ERES.

UN BESAZO.

Anónimo dijo...

Hola Natxo!
La veritat és que jo he trobat a faltar els teus comentaris ó reflexions al blog,perquè entro sovint i de vegades torno a rellegir comentaris anteriors que
em semblan tant bónics!Però com alguns bons amics ja t'han dit,has
de fer el que sigui més positiu per tú i t'aporti més ajuda al teu
interior per seguir el vostre camí.
D'altre banda ja saps que som molts
els que us seguirem acompanyant i
mantenint viu el record del DAVID,que moltes vegades ens arranca un somriure i d'altres ens
fa sentir tristos,però SEMPRE aporta algú positiu a les nostres vides.
Ahir a la tarda vaig felicitar a
l'Anna a la sortida de l'escola i em va fer molta gràcia el seu comentari:"Uff,ja m'estic fent vella"!Que ràpid han passat aquests
11 anys (el Carlos els farà el día 15),i com tú molt bè dius que important és "seguir fent anys".
Espero seguir veient a l'Anna cumplir molts més,amb el seu encant,la seva simpatía i de ben segur la especial companyia del David.

Una abraçada amb tot el meu carinyo a tots Quatre.

Esther.

Anónimo dijo...

Doncs felicita a l'Anna de part meva..
es una nena preciosa..
Referent al blog..no es una obligació, ni t'ha de angoixar..
Dius que pensen que ja n'hi ha prou de tan de dolor, pero aquest es el teu dolor Natxo,i el tens que viure i sentir de la teva manera..
Una abraçada per tots quatre,
txell

Anónimo dijo...

Estimada Anna, avui m'agradaria dirigir-me primer a tu reina.
MOLTES FELICITATS!!! espero que el David t'envies el seu apreciat regal ple de sentiments bonics, estic segura que així va ser.

Segon m'agradaria dirigir-me a tu Natxo... hi ha hagut dies, que al no escriure al blog durant un temps, em preocupava... però em d'entendre que no ha de ser així... només em d'escriure-hi quan ens vaig bé, quan ens surti de dins... parlar amb els nostres estimat ho fem cada dia, cada moment, amb gestos, amb paraules, amb somriures, o amb llàgrimes... hi ha mil maneres d'expressar-ho, i sempre és important expressar-ho de la manera que ens vagi bé.

Us porto al cor.
Molts petonets per tots, i una abraçada ben mimosa!

Brígida

Anónimo dijo...

Hola Natxo: perdona si no sóc gaire elocuent, ara mateix em costa trobar paraules i fer frases amb sentit. Només felicitar l´Anneta...11 anys, una senyoreta!!! Tandebò que us pugui contagiar cada dia les ganes de viure el moment sense deixar de tenir sempre present el David.
Molts petons

Anónimo dijo...

Anna MOLTES FELICITATS!!

Segueix essent tal com ets!!

Una abraçada molt llarga i tendra
Roser

Anónimo dijo...

anna!
soc la sandra

moltes feliciotats!!!!!!!!!!!
quants anys fas?????
jo el 10 de gener en vaig fer 11 anys!!!!!

que grans que ens fem!!!

molts petons

anna

sandra

Anónimo dijo...

Moltes felicitats, anna!
Que guapa qu estàs a la foto!
Una abraçada ben forta.

Anónimo dijo...

Veig ,que has donat un gran pas endevant, ja comenses a tratar la mor en primera persona.
Jo fa uns mesos que vaig començar a fer-ho,tambe deia, l'accident la mort d'una filla, pero ara ja dic que la Betsabé es morta morta morta,em surt en cor del pit cuand o dic, pero intento calmarlo, amb l'amor tan gran que li tinc, i li tindre fins que jo tambe em mori, no estic molt segura de que i haigui res mes.
socors

Anónimo dijo...

Bon dia David!!

sempre estaràs als nostres cors!!

Anónimo dijo...

Querido Nacho,

Estoy un poco nerviosa ya que hace tiempo que no escribo en el Blog. Eso no significa que no siga con atención todo lo que escribes, a veces lo leo varias veces para entender exactamente qué es lo que intentas expresar. Tampoco quiero que pienses que el recuerdo de David se diluye con el tiempo, al contrario, en nuestras conversaciones sigue presente. El otro dia la niña estuvo poniendo orden en la habitación y me enseñó una caja que me dijo que era su tesoro. Dentro habían los juguetes que salen de los huevos kinder y que David montó el último dia que compartimos, el dia de la mona, que llevé muchos huevos y David estuvo montando las figuritas.

También he reflexionado sobre lo que escribes de Anna y de su infancia y me preguntó cómo es que después de tantos años, y ya que nunca habeis hablado de ello, surge ahora de repente y en el blog. Quizá es por la conexión de cómo una persona puede superar tanto dolor por perder a los dos seres más importantes de su vida.

No sé cuándo tendremos oportunidad de hablar y mucho menos de vernos, pero quiero que sepas que siempre pienso en vosotros y que vuestro dolor no se aparta de mi pensamiento jamás.

Y desde luego que no pienso que la vida continua sin más, pero los dias van pasando y no podemos hacer nada por evitarlo sean cuales sean nuestros sentimientos.

Un beso y no te preocupes por nosotros, seremos muy pacientes todo el tiempo que haga falta y siempre estaremos diponibles, cuando tú quieras y estes preparado. Adios, os quiero

Anónimo dijo...

Bon dia DAVID!!

Ets l'estrella més bonica del món!!

Anónimo dijo...

Cada dia em vens a veure, entres sense demanar permís...

I saps que no el necessites, oi David?

Per sempre dins del meu cor!

Gracies David!

Us estimo!

Anónimo dijo...

NATXO permetem que parli amb plural i que usurpi, per un cop, la personalitat de tants amics i de tantes perssones que han deixat els seus comentaris en el blog durant aquest vint mesos, AQUI ESTEM PERQUE VOLEM, AQUI SEGUIREM PERQUE T'ESTIMEM, AQUI ENS TENS PER TOT ALLO QUE CALGUI, i perdona per no haver-te demostrat prou clarament que el que volem és donar i no estem esperant rebre (malgrat tot el que hem rebut en sabiduria), que no et sentis forçat a marcar-te cap ritme, a impostar cap cosa, a callar, a oblidar, ... estem aqui per recordar al David.

Jo personalment que no el vaig arribar a coneixer, he apres a estimar-lo desde el blog, i vull continuar aquest proces en el que el vaig coneixent i estimant, ...

NATXO, "AQUI ESTIC I NO PENSO DEIXAR DE SER-HI"

UN PETONASS ENORME PER TOTS. I MOLTISSIMES FELICITATS A LA PRINCESA¡¡¡¡¡¡¡

Anónimo dijo...

Gràcies Kweilan per la teva felicitació tan bonica. Ja li he transmès a l'Anna, de part teva!!!

Sandra, felicitats a tu també pels teus 11 anys!!! El teu aniversari és un dia desprès del del David.

Anònim, només puc donar-te les gràcies a través d'aquest canal, per aquests missatges tan macos d'estimació que li dediques al David. Quasi 21 mesos desprès, ens reconforten més que mai...

Anónimo dijo...

"I quan miro el cel de nit, com que sé que tú vius en una estrella, com que sé que rius en una d'elles, per mi és com si tots riguessim. I quant ja m'hagi consolat, estaré contenta d'haver-ta conegut, sempre seràs amic meu. Tindré ganes de riure amb tú. I sovint obriré la finestra perquè sí, perquè en ve de gust,... I els meus veins s'extranyaran de veure'm riure mirant el cel. I aleshores jo els diré: "Sí les estrelles sempre em fan riure!"

Gràcies DAVID!!

T'estimo i no t'oblido!!

Anónimo dijo...

He leído lo que comentas sobre tu ausencia del blog y me he sentido muy identificada de nuevo contigo, yo misma desde que Marc se fue comence una serie de libretas expresando mis sentimientos, mis emociones, mis avances y también le explicaba que era de nuestras vidas, lo mucho que lo seguía queriendo y poco a poco esa necesidad imperiosa de acudir a ellas se fue mitigando y espaciando en el tiempo, llegando incluso a pasar meses sin escribir, porque para ello necesito una sensibilidad que el día a día me va quitando, "la cotidianidad" de mi vida me va privando de ella a veces, vivo sumergida entre el trabajo, la hija adolescente a punto de cumplir 17 años, la casa, mi madre, la perra, el tiempo de ocio, etc...y a veces tengo miedo por no sentir el mismo dolor extremo que sentía antes al recordar a Marc, creo que ya lo llevo tan integrado interiormente dentro de mi que no necesito manifestarlo como antes me ocurría, y llego a la conclusión de que el tiempo nos da el respiro de poder vivir sin ese intenso dolor que no te permite ver el mañana, creo que el ciclo duro de duelo ya lo has pasado y ahora viene otro ciclo que seguro sabrás manejarlo como has sabido con el otro, no te reproches nunca el tiempo que necesites para tí, es tu tiempo.

Aunque pase tiempo que no sepas de mi piensa que os llevo a los cuatro conmigo.

Un abrazo

Publicar un comentario