Paciència...
Blog de David en castellano: enero 2009

Blog en castelleano (en construcción)

12 AÑOS DE FELICIDAD Y UNA ETERNIDAD DE LUZ Y DE AMOR. DÉCIMO AÑO: 2004


Anni

Miro esta foto a menudo. Cada día, de hecho. Y me invade una profunda tristeza. Hace tiempo que necesitaba escribir de Anni, pero me cuesta hacerlo sin temblar. Estoy convencido de que el sentimiento de dolor por la pérdida de un hijo es completamente intransferible y que nadie que no lo haya pasado puede imaginar el que supone. Y por esto mismo, yo no puedo saber que se siente cuando una niña de sólo ocho años pierde su madre sin ninguna explicación, sin ni siquiera poderse despedir. Qué puede sentir una niña pequeña cuando un día y de pronto, su madre, la persona más importante de su vida en aquel momento, ya no está en casa y nadie es capaz de explicarle dónde ha ido. Ni siquiera la puede ubicar al cielo.

Dicen de Anna Maria, la madre de Anni, que antes de caer enferma, era una mujer creativa y una artista brillante, que hacía sentirse amados a quienes la rodeaban, especialmente los niños, a los cuales escuchaba con interés y a quien dedicaba buena parte de su imaginación y tiempo. Que siempre daba abrazos y besos y que lucía una eterna sonrisa.

Seguramente esta es la mejor herencia que Anni recibió de su madre y de ahí viene la sorprendente complicidad que Anni tenía con David. No dejaba de sorprenderme su relación, cargada de confianza mutua. Anni siempre compartía con interés sincero la inacabable creatividad del David, y escuchaba con infinita paciencia la también infinita palabrería que sólo largaba en casa, al abrigo de la tierna atención de su madre; historias llenas de dulce fantasía, así como sus primeras e inocentes inquietudes existenciales, a los cuales sólo Anni sabía dar una serena respuesta.

Me pregunto qué más puede sufrir una persona. Perder en una misma vida las personas con quienes estableces los lazos más determinantes para una cierta estabilidad emocional: tu madre cuando eres pequeña, y tu hijo, cuando es pequeño.

Pese de todo, Anni ha sabido desarrollar mecanismos por hacer frente a la vida con optimismo y necesita, como el aire que respira, repartir continuamente amor, alegría y confianza, pasando de los juicios ignorantes de quien cree saber y no sabe nada. Es como un imán que proporciona inagotable energía, y yo no sé qué habría estado de Anna y de mí sin ella.

Y creo que es sabia, muy sabia. Bajo una apariencia un poco caótica, propia de quien ha estado carente de referentes claros en la niñez, y que le ha proporcionado algunos disgustos de quienes no lo sabe o no lo quiere percibir con una cierta sensibilidad, se esconde una fuente continua de pensamientos positivos y de sentimientos puros, de aquellos que son los realmente esenciales a la vida. Yo no dejo de aprender de ella y de encontrar la fuerza por sobrevivir.
Y creo también que sólo yo puedo realmente percibir el inmenso dolor que sufre Anni, por el duelo por un hijo, y por el duelo que no le permitieron elaborar por su madre; un dolor que me rompe el corazón. Aun cuando siempre se esfuerza, por Anna y por mí, a mantener alto el estado de ánimo, de vez en cuando, dentro la intimidad de casa, no lo puede disimular.
Te quiero mucho, Anni. Te quiero como eres.

Dates assenyalades


Ha acabat ja el Nadal, i amb ell, aquella temença al dolor que precedeix les dates assenyalades. Una mica absurd, crec, perquè de seguida que acaben unes, sempre trobem motius per témer les següents que s’acosten.

I fem balanç d’aquest Nadal, i decidim que hem estat prou bé. No ha estat un Nadal alegre, és evident, però sí que hem trobat molta pau, la qual cosa ara és el més s’acosta al que coneixem, de manera abstracta, com felicitat. Sí, molta pau, molta serenor, fent pinya i aportant-nos tots tres molta tendresa i benestar.

I la clau ha estat reinventar el Nadal. Cada cop tinc més clar que pretendre recuperar el passat, el mateix que fèiem, és el més dolorós i l’enyorança punyent sempre guanya la batalla. En canvi, acceptar que tenim una vida nova i actuar en conseqüència ens ajuda a trobar aquesta pau tan desitjada. En aquest sentit, ha estat vital que l’Anna petita s’avingués a tots aquests canvis. Ho ha fet amb dolçor i crec que va entenent que és el millor per a tots, fins i tot per a ella. Ha hagut de renunciar al que estava acostumada, però a canvi, ha guanyat veure els seus pares tranquils i feliços a casa, i això es transmet, es capta i es viu a l’ambient. I què més pot desitjar una nena?

Els dies més assenyalats vam marxar fora, a refugiar-nos a un petit poble costaner de França prop de Sète. Mai no havíem marxat per Nadal i vam estar molt bé, mimant l’Anna, que estava radiant, i mimant-nos nosaltres. La resta de dies, també vam saber trobar els espais i les activitats més adients per mantenir les emocions atemperades i el cor reconfortat.

Això sí, també ha ajudat l'acceptació per part de la família. I encara més, les nombroses mostres d'afecte i suport que hem rebut al nostre petit i solitari refugi i que ens mantenien connectats amb tot allò i tots aquells que estimem. A tots, el nostre més profund i sentit agraïment.

Només la nit de Reis ens vam sentir molt fotuts. I és que aquesta nit és difícil de reinventar i de sortir-se del guió. L’Anna es mereixia la il•lusió de sempre així com el nostre esforç per donar-li. I així va ser, malgrat tot.

I més dates assenyalades. AVUI ÉS L’ANIVERSARI DEL DAVID, AVUI FA 14 ANYS QUE VA NÉIXER. VA SER UN DIA GRAN, UN DIA DE FELICITAT, UN IMMENS REGAL PER SEMPRE MÉS. FELICITATS, DAVID.