S'acaba el 2008: SER FORT

S’acaba el 2008, tot un any natural, el primer, sense el David per aquí. Sempre és moment de fer balanç i de revisar, encara que no tinguis gaire esma, tot el que ha suposat aquest any a la teva vida. I he tingut la necessitat de recuperar el petit muntatge que vaig fer ara tot just fa un any, per acomiadar aquell 2007 que marcarà per sempre la meva vida. Perquè encara em diu moltes coses. Perquè ha cobrat un nou sentit.

Aquell missatge duia per nom Ser Fort. I he pensat sovint en ell durant aquest any. El que només semblen unes frases boniques han tingut un fort ressò dins meu en molts moments. Ens diuen que som molts forts i crec que ningú no és conscient de la seva capacitat d’aguantar el dolor fins que la vida no el posa a prova.

I sí, en molts moments hem hagut de ser forts.

Sempre que he intentat mostrar-me alegre malgrat estar trencat per dins.

Sempre que he dissimulat quan algú m’ha ferit sense saber-ho i sense mala intenció.

Sempre que em torturaven els pensaments sobre les persones implicades en l’accident i només el perdó semblava alleujar-me.

Sempre que he hagut d’aguantar els moments de dolor de l’Anni, sense fugir fet pols.

Sempre que he hagut de consolar-me pensant que no retrobaré el David fins que jo em mori.

Sempre que he estat disposat a escoltar algú que també patia per la mort d’un fill sense afegir res de la meva pròpia angoixa.

Sempre que he preferit callar quan desitjava cridar la meva terrible enyorança.

Sempre que he fet veure davant de l’Anna que continua tenint un pare feliç i que s’il•lusiona per la seva alegria.

Tantes vegades estimant el David en silenci…

Sí. No són només frases fetes. Cal ser fort per tirar endavant. I de tot cor crec que és gràcies a l’Anna, a l’Anni, i també al David, que quasi sempre trobo energies per fer-ho, per encarar un nou any amb esperança. Cada cop estimant més.

Us desitjo a tots que tingueu molta pau interior, aquest 2009 que comença i sempre...

Nit de Nadal

Avui és la nit de Nadal. Escric des d’un poblet perdut del sud de França. Hem marxat tots tres (tots quatre, de fet) buscant refugi, intentant defugir les sensacions del Nadal. Aquí, els petits carrers estan deserts, però hem trobat obert un racó encantador per sopar. Estem aquí per evitar el dolor, i una de les millors maneres és mimar molt a l’Anna. Enmig d’aquesta solitud tan intensa i avui tan preuada, l’Anna està feliç, veient-nos somriure. I nosaltres també estem bé.

Estem a l’habitació de l’Hotel i l’Anna està jugant entusiasmada amb el seu regal de Nadal, una vídeoconsola Wii. Les sensacions són colpidorament agredolces. El David hauria flipat amb aquesta joguina. Ens repetim que està present, que està amb nosaltres, però jo el trobo molt a faltar.

Per alguns, simplement hem fugit. Per d’altres, som molt valents. Tot depèn de la perspectiva. Durant tot el dia hem rebut molts missatges i ens hem sentit molt estimats. Tanmateix, agraïm la comprensió dels més propers que han entès la nostra decisió de marxar.

Bon Nadal David, rei meu…

Pensaments i sentiments negatius

Ahir vaig anar a veure el Messies participatiu al Liceu. A l’escenari un cor i una orquestra de gent molt jove. Entre el públic cinc-cents cantaires cantant alhora. Enmig d’aquella música meravellosa i de tanta gent jove i amb talent, no podia evitar de pensar amb amargura en el David i en el seu futur que s’estava currant dins el món de la música, truncat.

Avui he estat a la FNAC per comprar una cosa per l’Anna. El paradís de l’oci multimèdia. Jo no deixava de mirar desenes de joves cercant novetats entre llibres, videojocs, pel·lícules, software, música i les darreres tecnologies informàtiques, d’imatge i so. Ara li tocava a ell, estava fascinat per tot aquest món… és que no em puc creure que no hagi arribat a poder disfrutar de tot això, com tots els altres joves.

Aquests dies està nevant com mai. Les pistes d’esquí van plenes de neu i de gent jove sense obligacions i plena de vida. Tampoc no em trec del cap com li agradava esquiar i que d’aquí poc ja podria fer-ho amb els seus amics, gaudint del seu esport favorit amb totes les habilitats que ja havia adquirit.

Malgrat tota la feina feta per part meva per incoprorar i assimilar que està bé, que no pateix, que tot això només forma part del meu imaginari, perquè no puc saber com li hauria anat la vida aquí, aquests petits detalls em fan sentir com és de desolador veure tot el que s’ha perdut.

Divendres vam rebre la notificació, freda i formal, per part de les autoritats hongareses de la resolució definitiva. Avui m’he atrevit a llegir-ho. Com ja sabíem, declaren al David culpable de l’accident. Té collons. Ja ens van advertir des de l’ambaixada espanyola que allà els taxistes estan molt protegits i amb pressumptes contactes corruptes amb la policia.

En fi, somnis trencats, la vida d’un nen truncada, amb tota la joventut pel davant. Joder, quina puta merda…

S'acosta Nadal

S’acosta Nadal. El segon. Procurem bloquejar les sensacions del calendari, però alguna cosa dins nostre comença a tremolar. El que abans era joia i alegria, avui és desgana, amargura i fins i tot por a més dolor.

Aquests primers dies de desembre, coincidint amb el pont de la Puríssima, ja vivíem el Nadal amb molta intensitat. El dia 6 ja sonaven nadales a casa, trèiem caixes plenes de llums i guarniments, i entre els quatre, muntàvem l’arbre, el pessebre i decoràvem la casa de dalt a baix. I després sempre recuperàvem alguna pel•lícula de Nadal, d’aquelles que havien quedat ben guardades durant un any, d’aquelles que transmeten tota la màgia del Nadal. Entusiasme infantil, per part de tots quatre, viscut amb immensa innocència. I érem tan privilegiats....

Què n’ha quedat de tot allò? L’Anna petita intenta recuperar una mica d’aquella màgia, però, amb respecte i tendresa, procura contenir-se en les seves demandes. L’Anni ha fet l’esforç i encara ha trobat il•lusió per compartir avui amb ella una petita part d’aquest ritual, i jo també hi he posat una mica de la meva part. L’Anna estava feliç. Mentrestant, jo trobo especial benestar decorant el blog del David. És una nova manera que he trobat de celebrar-ho amb ell. M’hi sento bé en el meu propi recolliment.

S’acosta Nadal. Encara no sabem què farem els dies grans. Hem de conciliar el nostre desig de fugir amb la legítima il•lusió de l’Anna. I poc a poc es van obrint portes, i és qüestió de deixar-se portar. Sentim l’escalfor de qui ens estima, el seu suport i la seva comprensió. Estic convençut que finalment trobarem la manera de gaudir de la felicitat de l’Anna i de sentir a prop al David. I de poder oferir el nostre amor i la nostra gratitud.

Bon Nadal a tothom. Bon Nadal, Anni, Anna i David

.