La gran paradoxa

Darrerament tinc la sensació que la vida és digna de viure. D’alguna manera, he après aestimar amb una nova intensitat moltes persones que m’envolten, així com estimar les coses que faig. M’és molt difícil descriure aquesta sensació, però aquesta nova manera d’estimar m’omple cada racó de l'ànima i fa que molts dels moments presents siguin dignes de viure. Sovint, i sobretot després d’una gran adversitat, ens preguntem pel sentit existencial de la vida, què fem aquí i per què té sentit viure. I he llegit també sovint que l’objectiu final és l’amor. I no acabava d’entendre què volia dir això, potser amb un punt de resistència i de ràbia, perquè jo vaig estimar i estimo molt els meus fills, i ara resulta que un d’ells ha marxat i m'ha deixat desolació, dolor i poques ganes de viure. Però ara crec entendre profundament l’essència d’aquest sentit de la vida. La capacitat de donar-se i estimar moltes persones i la capacitat d’estimar allò que fas. AMOR i CREATIVITAT. Per mi això és el sentit de la vida i el que la fa digna de viure. L’Alex Rovira ho defineix molt millor que jo: “l’amor a un ser estimat, o fins i tot a una tasca a realitzar -amor i creativitat, en definitiva- són els pilars sobre els quals es construeix l’esperança i el sentit de la vida; són unes bellíssimes respostes al -per què viure?-”

I, almenys en el meu cas, és el patiment extrem el que m’ha impulsat a mirar dins meu i a aprendre i a créixer. El que m’ha permès creuar portes fins ara prohibides per mi mateix. El que m’ha fet descobrir l'immens potencial de la nostra capacitat d'aprendre, estimar i actuar. A saber apreciar que en les relacions humanes és millor la qualitat que la quantitat. A tenir el coratge d'intentar complir els meus somnis. I a redescobrir el plaer i la gratificació que proporciona adquirir compromisos, intentar ajudar els altres i donar-se una mica més a la pròpia comunitat. I paradoxalment, aquesta sensació de plenitud personal conviu encara amb el dolor persistent per la pèrdua física pel David; però li ha donat un altre sentit, em permet estar orgullós de poder tirar endavant com li vaig prometre, em permet seguir vivint amb dignitat i fins i tot crec que transcendeix el meu propi interior i es trasllada a molts dels que m’envolten, multiplicant els efectes de benestar i creixement.

Ahir vaig gaudir del plaer de compartir el dia amb altres pares que també han perdut fills. Un grup de persones que malgrat la devastació, han optat per no abandonar-se a la ràbia, el victimisme, el dolor, l’apatia, la resignació, el cinisme, sentiments legítims que jo també he sentit i segurament tornaré a sentir de tant en tant, però que han preferit transformar-los en sentiments generosos que els permetin construir una vida amb sentit per a ells mateixos i per als altres. Com deia Viktor Frankl “l'última de les llibertats humanes, la llibertat essencial, aquella que ningú ens pot traure, és la d’escollir la nostra actitud siguin quines siguin les circumstàncies que ens envolten, per difícils o doloroses que siguin".

Aquesta nova vida, aquesta nova sensació de plenitud, costa molt de reconèixer, primer per un mateix, i després públicament, quan un ha perdut un fill. Condicionants personals i culturals fan que no gosem afrontar aquesta percepció, que d’altra banda, va creixent lentament dia a dia dins meu. Però m’emociono de pensar, ara i aquí, a l’habitació del David, envoltat de tots els seus somnis, que és el millor que puc fer per ell i és el regal més valuós que m’han fet a la vida. I me l'ha fet el meu David. T'estimo, fill.

Divendres a la tarda...

Avui és tarda de divendres. Les tardes de divendres acostumo a sentir-me especialment trist. Veig adolescents pel carrer, molts d’ells coneguts del David, que comencen a gaudir ralaxadament del temps lliure. Els veig gaudint de la vida i no puc evitar pensar en allò que s’ha perdut el David, en allò què estaria fent en aquest precís moment. Ara es fa fosc de seguida i tot convida a recollir-se. Veig als pares i mares amb els seus petits que es retiren sense pressa cap a casa. La setmana laboral acaba lànguidament i és temps de compartir l’espai amb els que més estimes.

Recordo tant els nostres divendres, quan els quatre gaudiem intensament de la percepció de tenir tot el cap de setmana per endavant. Tot estava controlat, tot era perfecte; dins de la seguretat de casa, el David i l’Anna es posaven a jugar, sempre ben entretinguts, sempre tranquils. Desprès preparavem un sopar atractiu, de divendres, d’aquells que agaraden als nens. Fins i tot darrerament al David li agradava fer ell mateix el sopar per tots. I desprès, una sessió de cine familiar. O marxàvem cap a La Cerdanya, sempre junts els quatre, sense necessitar res més al món.

Ostres, com trobo a faltar aquells dies, com enyoro al David, darrera la finestra de l’altell jugant amb la Play, o jugant a cartes amb la seva mare i la seva germana, o fent els deures assenyadament. O al seient de darrera del cotxe, sovint el mirava pel retrovisor i em queia la baba de felicitat, veient-lo traient la llengua mentre jugava amb la gameboy o mirant una peli de dibuixos amb la boca oberta. Tan tranquils, tan segurs, tan afortunats. Tot semblava per sempre…

Avui he estat revisant articles antics del blog mentre em dedicava a fer còpies dels missatges desats. Revisant, sense adonar-me’n el meu propi procés de dol. Poc temps, però un llarg camí. I de cop m’he sentit molt sol. I he enyorat tant al David. És desolador.

Una amiga m’ha fet un xat molt tendre. I m’he emocionat. I m’he posat a plorar…

Un Nou Horitzó

Sempre recordaré aquella tarda del 6 de juliol del 2000, quan desprès de sortir content d’un examen de la UOC a Bellaterra, vaig escoltar a la ràdio que un grup de nens d’entre 13 i 16 anys havien mort en un greu accident d’autobús prop de Sòria. Recordo que anava conduint i plorant, tot pensant en aquelles famílies i en aquells nens que havien marxat de colònies.

Pocs dies desprès de l’accident, un cop acabats els actes oficials, la Montse Mas, Cap de serveis socials de l’Ajuntament de Ripollet va tenir molt clar que era precisament a partir d’aquell moment quan calia ajudar als pares d’aquells nens morts a l’accident. Poc a poc, amb dedicació i tenacitat, va aconseguir el suport de l’Ajuntament i va crear un Servei d’atenció i suport per aquelles persones que voluntàriament desitgessin ajuda. Poc temps desprès, d’aquell grup va sorgir l’Associació Un Nou Horitzó, amb la finalitat d’acompanyar en el procés de dol a famílies que hagin perdut un fill dins del nucli familiar.

Doncs bé, coses de la vida, vuit anys desprès alguns d’aquells pares s’han convertit en part de la nostra vida. Nous amics que es van posar en contacte amb nosaltres a través del blog del David i ens han ofert molt més que suport i acompanyament. Ens han ofert tendresa en el tracte, serenitat davant del dolor, i la seva personal saviesa per intentar entendre el que representa la mort d’un fill. Per l’Anni i per mi és un autèntic plaer compartir tardes amb la Montse, que va perdre el Marc per un problema cardíac; amb la Rosi i la Vicenta, que van perdre al Sergi i al David en l’accident de Sòria; amb l’Emi i el Cesc, què van perdre l’Oriol ofegat al mar; i amb la Fanny i el Manel, que van perdre el Marc, atropellat prop de casa seva. Són tertúlies entranyables i plenes de sentiments, de coratge, de reflexions i d’aquells vincles tan autèntics que fas amb gent que aposta decididament per allò que és essencial a la vida.

Un Nou Horitzó ens han ajudat a fundar una delegació d’aquesta Associació a Sant Quirze. Juntament amb la Paki, mare de l'Asier, i amb el suport explícit del nostre Ajuntament, a qui estem molt agraïts, pretenem crear un espai per acollir a altres pares que puguin passar (o ja hagin passat) per aquesta dura experiència, per compartir emocions i per ajudar-nos mútuament. Nosaltres vam buscar i vam acceptar les ajudes que van anar sorgint i ara tenim la necessitat d’ampliar aquesta xarxa de recursos en el nostre entorn més immediat. És un pas més.