Una ànima pura

Avui tinc moltes ganes de parlar d’alguns records concrets del David i de dir ben fort que el trobo molt a faltar. Malgrat que, una mica a la força, he après a incorporar molt intensament el Carpe Diem (viure el moment), cada dia, inevitablement, es colen records a la meva ment, al meu cor. Petites detalls que veig, que llegeixo, que oloro, que sento, em traslladen directa i de vegades de manera inconscient a un moment concret. A un moment viscut amb ell. I em costa dir-ho, però encara em fan mal. Perquè fa tant de temps que no el veig ni el sento.

I és que era un nen increïble, tot ell. Crec que alguna vegada ja havia comentat quan ens va dir, poc abans de morir: “vosaltres sou uns pares molt bons, perquè mai no em castigueu”. Ostres, és que no donava quasi cap motiu. Recordo com moltes vegades era ell qui ens donava lliçons a nosaltres. Una vegada, l’Anni i jo estàvem despotricant de l’actitud d’una persona propera, i el David, que estava present, fent els deures en silenci, ens va interrompre i ens va corregir: “perquè dieu això? 'menganita' ÉS molt bona...”. Vam quedar glaçats i avergonyits, i només vam poder donar-li la raó i agrair-li que tingués tan bons sentiments. I també recordo una altra vegada quan, en el meu irrefrenable afany d’oferir-li tot el que jo pogués donar-li, material i immaterial, li vaig oferir de compar-li la nova video-consola de moda, la Wii. Em va respondre: “No, no cal. Ja en tinc una, la PS2”. Almenys recordo aquest episodi dues vegades més i no podia més que donar-li les gràcies, elogiar-lo, callar, i retirar-me orgullós i avergonyit un cop més.

Potser el post d’avui és molt personal, però necessitava desesperadament explicar aquestes coses. Lògicament, era un nen, i com a tal també reaccionava de vegades amb irritabilitat, egoisme o inseguretat, però en general era un nen molt equilibrat, humil i reflexiu; amb molta ànsia per aprendre, molt poc queixica, molt vitalista, imaginatiu i alegre; i molt solidari. Era un nen a qui no calia posar-li gaire límits. Crec que era tan extraordinari, que el fet que marxés tan d’hora, molt abans del que presumptament estava previst, em fa pensar molt... em fa pensar que era una ànima pura. I a mi em consola.

Bé, ja paro perquè hi ha coses de les què encara no se’n pot parlar gaire. Però fa dies que necessitava dir tot això d’ell, de lo bestial que era i de com l’enyoro. Cada dia. I de vegades, alguns dies, aquesta enyorança és molt esquinçadora.

Trasplantaments

Desprès d’uns dies de profunda tristesa i angoixa, de fortes emocions d’enyorança i desesperació, ara toca uns dies bons, aquells en que recupero les forces, i em permeto estar bé, fins i tot alegre. Potser són les noves il·lusions del dia a dia, o simplement forma part del procés. Porto uns dies en que puc pensar en el David sense sentir dolor i en els que li agraeixo a Ell l’energia que incomprensiblement tinc per seguir mirant la vida amb una certa generositat.

I em sento prou fort per explicar les meves sensacions sobre un tema que encara tinc pendent de resoldre. I que encara fa mal. Vaig llegir fa poc en un diari que “1321 persones esperen un òrgan per sobreviure” i afegeix el titular que “200 malalts a l’any es queden sense trasplantament pel rebuig familiar, la qual cosa pot comportar la pèrdua de vides”. Quasi tot el que he llegit sobre aquest tema està enfocat des d’aquest punt de vista. I jo em pregunto perquè mai no es mira cap a l’altra banda, perquè no s’intenta comprendre o donar veu als familiars del donant, per permetre’ls també verbalitzar els seus sentiments i tenir així un cert assossec.

El 25 de maig del 2007, el David va arribar a Barcelona en un avió medicalitzat; segons em van dir, en estat de mort cerebral. El primer contacte que recordo amb el metge de la UVI de l’Hospital Sant Joan de Déu, va ser en un despatx, on davant d’altres persones se’ns va dir que no hi havia cap possibilitat, que el David vivia artificialment i que havíem de decidir si estàvem disposats a donar els òrgans. Davant la meva commoció i reticència absoluta a signar la desconnexió del David i la necessitat de pensar-ho uns dies, se’m va dir que no tenia l’opció de decidir, i que em qualsevol cas, el David seria desconnectat abans de 24 hores. Així. Amb tota la cruesa que ho explico.

Vaig fugir d’aquella sala, de l’Hospital, sense atendre uns crits que em demanaven que m’aturés. No sé quant de temps vaig estar fora al carrer, completament desbordat per totes les emocions possibles. Recordo, això sí, una espatlla amiga que se’m va acostar una estona. Quan finalment vaig tornar, m’esperava un psicòleg. Em va tancar en un altre despatx i em va preguntar “si estimava la meva dona” i em va dir textualment que “l’estava fent patir encara més amb la meva actitud".

Poc desprès, i fruit d’aquest xantatge emocional, finalment vaig signar. No sé si algú pot imaginar-se el que significa per un pare agafar un bolígraf i estampar la signatura en un document així...

Desprès, unes paraules de consol i de reconeixement, com quan se li diu a un nen que ha estat molt valent. I finalment un cop a l’esquena, amb una certa tendresa. I ja està.

Vaig entrar a la UVI i li vaig donar el darrer petó al meu fill. El darrer petó. El darrer adéu. I el vaig deixar allà sol. I no vaig ser present en el moment que el seu petit cos va deixar de viure, ni sé res de com li van extreure els òrgans, ni sé res de res, i em queda una desolació bestial per no haver estat present amb ell fins l’últim minut...

Ja ha passat un temps. No dubto que aquell equip d’especialistes van actuar amb la fredor i contundència que requeria el moment. Confesso amb tota la sinceritat del món que encara no sé si em reconforta massa pensar en com el David va permetre sobreviure altres nens (i et demano, David, una mica de paciència, sisplau; ja arribarà aquest moment). M’hauria agradat un altre tracte, m’hauria agradat tenir més informació sobre que li farien al David, m’hauria agradat tenir més temps. I m’hauria agradat saber qui van ser els receptors.

En certa manera, sento que ja només som una estadística. Llegeixo: “l’any 2007 van haver 238 donants cadàvers a Catalunya”. El David és un d’aquests 238. 238 famílies que hem hagut de passar per aquesta prova de la vida. I jo puc donar fe que és dur, que és molt dur. Potser tant, o potser més, o potser menys, que estar a la llista d’espera d’un òrgan.

L’Anni acaba de llegir un llibre sobre una dona trasplantada de cor. I de la seva experiència vital, de com ha pogut comprovar que part de l’essència del donant s’ha incorporat a la seva vida. Bé, és bonic de pensar-ho. I consola una mica.