El temps

Quantes vegades he sentit, amb bona intenció, “el temps ho cura tot”, “dóna’t temps” o “el dol són uns dos anys ” (o tres, o cinc, que per això tant humà i materialista de quantificar-ho tot, n’hi ha per tots els gustos)

El cas és que la setmana vinent farà 500 dies des de que el David va ser atropellat, per mi el pitjor dia d’aquesta vida. 500 dies. A alguns els pot semblar molt, per d’altres no és res. De vegades tinc la sensació, quasi la intuïció, de que el temps no existeix, encara que les nostres ments humanes no siguin capaces d’entendre-ho.

Hem passat un segon estiu sencer sense Ell. Molts dies desitjant que passessin les vacances, amb aquella absurda sensació de que arribat el final, la tristesa, el dolor o qualsevol emoció del moment es mitigaria. Molt bé, doncs ja ha passat, i ha arribat la tardor, la tornada a l’escola, a l’escola de música i el dia a dia. I amb ells, enyorem al David. I com que amb la tardor els dies evoquen melangia, enyorem al David. I ja hi tornem a ser: penso, un altre cop absurdament que, quan passi la tardor, potser desapareixerà l’enyorança. Però arribarà Halloween, i Nadal, i el seu aniversari, i la temporada d’esquí, i carnestoltes, i la primavera. I el mes de maig. I les vacances. En fi, això és una angoixa sense fi, perquè és cada dia, cada minut que l’enyoro i que he d’aprendre a conviure amb això. Però ho procuro fer. I tant que sí, David.

L’altre dia anava entrenant i vaig veure un nen de cinquè. El vaig veure caminant amb un amic, tots sols pel poble. I vaig pensar, com faig habitualment, que molts pares són més permissius i tranquils que nosaltres. Jo no deixava alegrement al David, quan tenia aquesta edat, anar sol pel poble; i si ho feia, jo patia un munt i l’anava vigilant d’amagat.
Però llavors hi vaig caure. Aquell nen, ja no fa cinquè. Fa primer d’ESO. En aquests 500 dies, lògicament ha crescut, i ara té més edat que la que tenia el David. És clar que ja va sol pel poble!!. I me'n vaig adonar, amb el cor glaçat, que pel David el temps s’ha aturat. Sempre tindrà 12 anys i 4 mesos. Els demés nens van creixent; i el van avançant. Deu n’hi do!, per uns moments el cor se’m queda encongit. ÉS UNA SENSACIÓ MASSA FORTA.

“El temps NO cura res, però ajuda”. Aquesta frase que em va dir el Miquel, crec que és molt més sàvia. I estigus tranquil, fill, jo segueixo endavant procurant somriure i estimar, aprenent, feliç d’haver-te conegut, i esperant, seré, el dia que ens retrobem. Perquè el temps no existeix.

els darrers instants...

Hem tingut noves informacions sobre l’atropellament del David; un altre cop els records punyents i l’equilibri alterat i nova crisi de dolor bèstia. Un cop superada, em debato entre els sentiments més destructius i altres que em proporcionen més pau, perquè en definitiva, cap venjança ni sensació de justícia em tornarà al David, estic convençut que no m’aportarà res de consol i segurament només multiplicarà el dolor i la soledat. De moment prefereixo optar pel perdó, per l’acceptació de que les coses van passar perquè havien de passar, i per deixar que cadascú trobi el camí per reconciliar-se amb la seva consciència respecte de les seves eventuals responsabilitats i actituds posteriors.

Però de tant en tant la meva ment torna a aquella nit, a aquell taxista, a aquelles presses, a aquella inconsciència, a aquelles circumstàncies, a aquell segon... i fa mal, fa molt mal. I he de tornar a recobrar la serenor, una vegada i una més.

Amb tot, vull quedar-me amb un comentari que va aparèixer fa poc al blog, i que ha quedat amagat, soterrat molt avall. I que per nosaltres va suposar una emoció difícil d’explicar amb paraules. Són les darreres vivències del David, explicades amb tendresa pel seu amic de Budapest, per l’Albert, que estava al seu costat fins al darrer segon. I les vull compartir amb tothom. Primer em van deixar el cor encongit, però desprès m’omple de felicitat haver sabut com va ser de feliç el David a Budapest i també l’amor que va deixar Ell en altres persones. Molts detalls em fan pensar, sentir, intuir, que era el final, que tot quedava resolt, que no quedava res pendent:

“Hola a tothom. Jo sóc l'Albert Villabona, violinista de l'orquestra de l'Escola de Música de Sant Quirze i, no ho agrairé mai prou, amic del David durant aquells dies a Hongria. No he pogut evitar commoure’m en veure i llegir aquest preciós blog i de voler-vos escriure unes ratlles tot donant-vos les meves més fortes i afectuoses condolences, i d'explicar-vos com de bé s'ho va passar el David en el vaixell sobre el Danubi, tot contemplant l'encisadora i lluminosa Budapest, que, a més, em va dir que era una ciutat que li agradava molt. Quan vàrem pujar al vaixell, el David anava al meu costat, dient-me que acabava de rebre un missatge anunciant la victòria del Barça en un partit molt important cosa que, recordo, ens va alegrar profundament als dos. Un cop a dalt, vam demanar, és cert, unes Fantes, vam seure en una taula a la coberta i senzillament vam xerrar una estona. El David em va ensenyar a fer una mena de truc inflant una canyeta de plàstic i, a continuació, em va proposar de jugar un partit al futbolí. Ens va costar quatre-cents forints (2euros) i autèntics esforços fer que la màquina funcionés, però al final, vam poder jugar molt alegrement, i el David em va apallissar per 6-1, i una de les pilotes, degut a un cop massa fort, va anar a parar al Danubi. En fi. Doncs be espero que aquestes ratlles us facin alegrar una mica d'imaginar-vos l'alegre que va estar el David aquells dies que vaig poder tenir la immensíssima sort de compartir amb ell”

Recordo quan et vaig ensenyar el truc de la canyeta... com reies, David. Osti, quin riure més xulo que teníes...
En fi. David, fill, que t’estimo molt. I t’enyoro. I avui m’he sentit molt buit i molt sol.