Les lliçons de les vacances

Les vacances ja van arribant al final, amb aquell familiar aire de nostàlgia que sents quan s’acaba una etapa. Sentiments ara multiplicats, no pel final d’unes vacances poc desitjades, sinó més aviat per aquesta sensació terrible d’una etapa que ja s’ha acabat per sempre, fet que definitivament hem d’anar acceptant.

Perquè aquestes vacances han tingut molt d’aprenentatge. Crec que aquest segon estiu sense el David, en certa manera, ha estat pitjor que el primer, potser perquè llavors encara estàvem sotmesos als efectes traumatitzants del cop. Aquest any, la seva absència física “per sempre” s’ha fet més evident, més crua, i en alguns moments ha estat molt dur. Especialment, quan hem intentat recuperar els llocs i activitats habituals d’anteriors estius.

Vam fer una de les nostres habituals escapades a França, on com un imant, vam acabar tornant a llocs ja visitats de la Provença, amb els seus perfumats camps de lavanda i les sempre atractives i inacabables possibilitats lúdiques per nens. I desprès ens vam obligar a tornar a La Cerdanya, amb la càrrega emocional que per nosaltres té aquella meravellosa terra, on el David va passar bona part de les vacances durant tots i cadascun dels anys de la seva vida. En les llargues hores d’oci que et permeten les vacances, els records pels moments viscuts i les fantasies pels moments imaginats i que no podran mai ser, han estat, de vegades, com una tortura.

Però al mateix temps, vam descobrir que podíem trobar molta pau i molts moments d’harmonia i benestar quan vam anar a Menorca (fotos) per gaudir d’unes vacances molt diferents a les què no estàvem acostumats.

I tot això ens ha servit per aprendre. No hi ha hagut errors, potser hem sortit reforçats. Pretendre reviure un altre cop el passat només provoca dolor. Hem d’acceptar que tenim una vida nova, no la que voldríem, però sí la que és. Podem entestar-nos a intentar recuperar el que és irrecuperable o podem adaptar-nos i buscar aquelles noves activitats i espais en els que trobem cert benestar. En qualsevol cas, el David sempre ens acompanya, tot i que crec intuir com haurà de ser la nova manera de conviure amb ell.

Aprofito aquestes línies per agrair profundament totes les mostres d’estimació i afecte que hem rebut per part de tantes persones estimades, per haver rebut multitud d’invitacions per anar a passar uns dies a llocs ben diversos, per la comprensió de tothom quan les hem declinat, i per les constants paraules de record que hem anat rebent.

Això ens ha permès no sentir-nos sols en cap moment. Gràcies per fer-nos sentir tan estimats.

Unes altres vacances...

M’he permès llegir les paraules que vaig escriure ara fa un any, referent a les vacances. I em sorprenc de comprovar que pràcticament res ha canviat, quant als sentiments que tinc. Poca cosa més puc afegir, francament, però cal acomiadar uns dies el bloc, el qual també tanca per vacances.

Comencen les segones vacances des de que el David se’n va anar. Fins ahir, hi pensava poc en elles, res més enllà de la més absoluta indiferència. Ha desaparegut completament aquella desbordant expectativa de compartir tots els segons amb els nens i amb l’Anni, de gaudir d’un viatge ple d’aventures, de cercar les més espectaculars activitats pels nens, de compartir lànguides i segures tardes a La Cerdanya.

Però ha estat un mes de juliol especialment dur, on el xipolleig dels nens a la piscina del costat, les constants i casuals trobades pel poble amb altres adolescents coneguts els quals segueixen creixent i fruint de l’estiu, o els plans d’altres pares per posar als nens a casals i colònies o per passar les vacances amb els seus fills, són, per ser sincer, punxadetes al cor, una rere l’altre, com si aquest fos un buirac. I és que tot em recorda a Ell.

Però ara agraeixo que hagin arribat les vacances. Estic cansat; no del ritme de vida ni de la feina en si mateixa (això ja fa temps que van deixar de ser prioritats per mi a la vida), sinó del desgast emocional afegit, crec. Ara em ve de gust dedicar-me a descansar, a llegir i escriure; a escoltar, xerrar i compartir; i sobretot a aprendre un altre cop a participar de la il•lusió de l’Anna. Tothom, des de fora, ho veu molt clar, això. I és molt difícil. Però sé que li dec...

En fi, marxem uns dies a Menorca, en companyia dels nous i estimats amics de Ca n’Eva. I desprès tornarem, un any més, a La Cerdanya. Tornarem tres, i no els quatre. I es tracta de refer moltes coses, molts records, tot aprenent a portar al David d’una altra manera...