25 DE MAIG

21 DE MAIG

Dins meu sento un soroll molt estrident. Potser passen només uns segons però a mi em sembla molt més temps. Els llums s’encenen. Començo a entendre que estava dormint i que el que sento és el telèfon. Mig adormit, sento a l’Anni respondre ràpid. Els primers monosíl·labs. De sobte, el to de veu es torna angoixant, em desperto de cop i començo a reaccionar. Alguna cosa no va bé. Repasso ràpidament la nostra situació familiar i me'n adono que el David està fora de casa, a Hongria, passant uns dies de colònies. Pregunto aterroritzat que passa. L’Anni intenta calmar-se i quan pot, em respon que el David ha tingut un accident però sembla que està be. No m’ho crec, corro al pis de baix a agafar l’altre telèfon. Sento l’altre costat de la línia a la Mercè, la seva professora, amb to serè, ens demana que estiguem tranquils perquè el David està bé. Li demano mig plorant que em digui la veritat i en to ferm em confirma que me l’està dient. Llavors ens deixa anar la primera sentència: “convindria que vinguéssiu”. Ens demana a mitjanit que anem a l’altra punta d’Europa.
Així comença el pitjor malson de la meva vida.
Pengem el telèfon. Són les 3:30 de la matinada. L’Anni es desploma sobre el llit. Jo no sé que fer, on anar, què pensar, estic completament desesperat. Truquem al meu sogre per explicar-li i demanar que faci les gestions per trobar-nos bitllets d’avió. Llavors, no sabria dir quan de temps va passar, truquen a la porta. Obro i veig clara la situació. Allà davant, amb cares molt series, estan dos companys de l’AMPA i l’Elisabet, alcaldessa de St.Quirze.
- Déu meu! Si esteu aquí és perquè el David està malament, potser s’ha mort.- els dic-
- No, Natxo, tranquil·litzat, el David està bé, només hem vingut per si necessiteu ajuda.
Ens permeten trucar a un dels nens que està allà perquè ens convencem de que tot marxa bé. Parlo amb l’Alba. Les seves respostes no són gens convincents. No sap, no està segura, evasives, monosíl·labs. La cosa no pinta bé. Truquem al RACC que en pocs minuts ja ens té organitzat el viatge, fem la maleta a corre-cuita, sort que hi ha gent a casa que ens ajuda a prendre petites decisions. Truco al Xavi, mig plorant. Li explico i ve a casa. Finalment arriba l’Avi Àlex i marxem cap a l’Aeroport. Afortunadament, l’Anna petita s’ha quedat a dormir a casa dels avis, i s’ho ha estalviat tot.
Jo, que tenia por a volar, de sobte em veig dins d’un avió, presa del pànic, però d’un pànic molt diferent. Apaguem els mòbils i ens desconnectem del món, tot i que ja coneixem que en aquells moments estan operant d’urgències al David d’un cop al cap. El vol fins a Viena són dues hores d’angoixa extrema, inhumana. Ningú no gosa dir res, només anem agafats i intentant no ploriquejar.
Finalment arribem a Viena. Baixem de l’avió, i ràpidament poso en marxa el mòbil. Les mans em tremolen mentre marco el número. Espero resposta enmig d’un pànic atroç. Contesta la Mercè, i em diu que el David ha sortit de quiròfan i que tot ha anat bé. Desprès de pregar i pregar que ens diguin la veritat, al final volem creure que és cert i ploro alleugerit. Tinc moltes ganes d’arribar a Budapest per dir-li al David que ja som amb ell, que estem al seu costat.
Desprès d’una eterna a escala a Viena, al final sortim cap a Budapest. Estem més tranquils, i fins i tot esmorzem a l’avió. Finalment hi arribem. Estem tan a prop que començo a angoixar-me un altre cop. La Mercè ens espera a l’aeroport i només busco a la seva expressió una pista de com van les coses. Està massa seria. Al trajecte en taxi fins a l’Hospital torna el silenci, es fa etern, et taxi no troba el lloc exacte.
Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís està la Carme. A mida que ens anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."

Tenia moltes ganes de vomitar tot això. Avui, m’he passat tot el dia amb el cap a Budapest, amb el cap a aquell dia, a reviure-ho tot, amb tot el dolor. Ja està.

Avui és 17 de Maig

Avui és 17 de maig.

Fa dos anys, el 17 de maig del 2006, marxàvem cap a Disneyland. Recordo l’absoluta felicitat d’aquell 17 de maig, a l’Estació de França tots 4 junts. Aquell dia el Barça jugava la final de la Champions, i semblava que el món només estava per allò, però nosaltres quatre teníem el nostre propi i petit món, un món d’entusiasme infantil. Un cop al tren, el David em va demanar el mp3 per on jo estava sentint el partit del Barça. És curiós perquè tinc la sensació de que jo sempre vaig ser incapaç de dir ‘NO’ al David. Recordo estar a la llitera del tren, en silenci, amb tope nervis per no poder sentir el partit, què no anava bé, i l’alegria quan, en la foscor el David ens va cantar el gol de Belletti. Del 17 de maig al 20 de maig del 2006 vam passar uns dies inoblidables, absolutament inoblidables.

Un any desprès, el 17 de maig del 2007, el David va marxar cap a Hongria. Va ser l’últim dia de la meva vida que el vaig veure conscient, de fet, que el vaig veure amb vida. I el 20 de maig del 2007 va ser l’últim dia que Ell va viure, almenys en aquest món. A mitjanit (encara no tinc clara l’hora) el van atropellar.

Ahir estava molt enrabiat, amb molta ira, amb molt ressentiment. Vam anar a fer unes compres, escampant mal humor i energies negatives a la meva família, cosa que encara ho complica més a tots tres. Recordava que tot just feia un any, l’Anni i el David van anar junts i il.lusionats al Alcampo a comprar un rellotge nou i una funda pel mòbil pel viatge a Budapest. Encara conservem aquell tiquet de compra. Encara porto aquell rellotge.

Aquest matí, el dia s’ha aixecat trist i melangiós. L’Anni ha anat a treballar i jo ara estic més tranquil, estic bé, escrivint unes línies i mirant fotos d’aquell viatge a Disneyland. Em queden els meus records.

Avui és 17 de maig.

CURSA DAVID 2008

Dissabte, el dia abans de la Cursa, va ploure el que no havia plogut en molt de temps. Diumenge, però, es va aixecar un dia radiant, net, fresc, d’aquells que conviden a córrer, a gaudir de la vida. Just abans de la sortida, un imponent arc de Sant Martí semblava convidar-nos a fer-ho, un immens somriure d’algú que ens feia notar la seva presència.

Diumenge passat dia 11, vam celebrar el II Memorial David Rovira. Com es pot imaginar, va ser un dia molt emotiu i d’alguna manera també molt feliç per nosaltres. És molt reconfortant percebre l’esforç, la solidaritat i la compassió de tanta gent, tots units per donar-nos el seu escalf i per recordar el David. L’Anni estava molt inquieta els dies abans per tota la moguda que s’estava organitzant sota el nom del David, però un cop allà, l’ambient era tan intens i tan enriquidor que els seus neguits es van transformar en emoció i felicitat. I l’Anna petita, no diguem, fins i tot es va animar a córrer ella també.

Jo necessito això per sobreviure. Necssito escampar el record del David i que es mantingui ben viu i ben present. Vaig llençar la idea fa molt de temps, quasi una súplica, i tant l’Ajuntament de Sant Quirze com els meus amics de CoRReDoRS.CaT, la van recollir amb entusiasme i són ells qui han fet possible aquest somni. El meu agraïment més profund i sincer cap a ells, i cap a tots els voluntaris, patrocinadors (gràcies, Albert!!) i participants.

Per cert, la Cursa es va transmetre en directe per Ràdio Sant Quirze en un programa especial que dura 3 hores i que es va poder sentir tota la matinal per megafonia. Si algú vol sentir algun fragment, aquí el deixo. Paga la pena.

Fil sobre la Cursa a CoRReDoRS.CaT. Més 15000 visites i 800 comentaris !!

Un altre cop, Ca n'Eva

Aquest cap de setmana hem tornat a Ca n'Eva. Em fascina la sensació de benestar que hi trobem allà. Per la profunda estimació que sentim per la gent amb qui compartim espai, tot i que fa tan poc que ens coneixem. I per l’absoluta complicitat. Em comentava el Guillermo que ell afegiria dues sensacions més, respecte de l’escrit que vaig fer ara fa dos mesos. I hi estic totalment d’acord.

D’una banda, la satisfacció per l’aportació, moltes vegades inconscient, que un mateix fa al grup. Estem convençuts que a Ca n’Eva rebem molt; ens escolten, ens estimen, ens consolen, ens faciliten eines; tot això és ben cert. Però al mateix temps, també estàs contribuint al benestar i al consol dels altres, i com deia abans, de vegades ni te n’adones. De sobte, algú et dóna les gràcies per alguna cosa que vas dir en un determinat moment, o seu al teu costat per explicar-te alguna cosa de la què en té necessitat o simplement et somriu. Per part meva, l’enriquiment és aclaparador i constant. Intento retenir en la ment la gran quantitat de saviesa que escolto, en forma d’experiències i de reflexions dels altres.

I d’altra banda, el sorprenent efecte que causa en els nens. L’Anna només ha anat dues vegades. Mentre hem estat allà, la veiem radiant, feliç, assaborint cada minut que hi passa, interactuant amb nens i joves de totes les edats. I desprès, quan arribem a casa, arriba el moment de l’enyorança profunda i de la reflexió. Diumenge, quan vam tornar a casa, l’Anna va tenir una crisi de tristesa de la què no vull entrar en detalls, perquè són d’ella, però ens sentim molt alleugerits de que per fi, hagi verbalitzat sentiments tan profunds i hagi començat a expressar la confusió i el dolor acumulats, i ens hagi donat l’oportunitat de poder-ne parlar.

Algunes persones que ens estimen molt, ens van voler advertir amb bona intenció, que vigiléssim. Em fa gràcia aquesta visió que des de fora es pot arribar a tenir. Però només som un grup de pares que hem perdut algun fill i que ens reunim periòdicament (juntament amb els generosos i fonamentals voluntaris). És l’únic que ens uneix i ho és tot, al mateix temps. Qualsevol que ens veiés per la finestra veuria un enorme grup de gent que malgrat el dolor que ens uneix, és raonablement feliç.