Paciència...
Blog de David en castellano: abril 2008

Blog en castelleano (en construcción)

12 AÑOS DE FELICIDAD Y UNA ETERNIDAD DE LUZ Y DE AMOR. DÉCIMO AÑO: 2004


GP de F1 de Montmeló (i 2)

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el GP de Fòrmula1 a Montmeló. Encara que no ha coincidit exactament en la mateixa data, sí que puc sentir dins meu, com fa ara un any que vaig compartir amb el David la nostra darrera activitat. Va ser l'últim cap de setmana que va estar aquí. Vam anar tots dos junts a veure les qualificacions de dissabte, i recordo amb una precisió absoluta tots els moments viscuts amb ell aquell matí, i com orgullós estava d’ell veient-lo gaudir de l’ambient. Li vaig comprar una samarreta preciosa que em sembla que només va tenir oportunitat de posar-se una vegada.
Tot i que ho he intentat evitar, avui no m’he pogut estar de mirar una estona per la tele la cursa, res, només uns minuts. El suficient per escoltar una referència al nombre d’espectadors de l’any passat, i el primer que m’ha vingut al cap, és que un d’ells, avui ja no hi és, almenys físicament.
No sé, dec haver après a bloquejar les emocions, perquè ara mateix tampoc no sento res més que enyorança i uns certa indiferència.
Aquells dies tot just acabava de començar aquest blog, amb una intranscendent i poc ambiciosa motivació; i l'escuet relat d'aquella activitat és l’únic post que vaig fer en vida del David (veieu a baix de tot). Qui m’hagués dit en què es convertiria per mi aquell recent estrenat blog. És curiosa la “coincidència” en el temps...

Sant Jordi

14:00 hores: Avui és Sant Jordi. Fa un dia radiant, i tot convida a viure un dia especial, dia del patró de Catalunya i dia dels enamorats. Dia de poemes i de flors. Què té aquest dia què, en condicions normals, ens fa sentir tan bé amb el nostre entorn?
Avui fa exactament un any, el David va guanyar el premi dels Jocs Florals de l’Escola. No va ser la primera vegada, tant ell com l’Anna havien tret premis altres vegades. Ves per on ens han sortit un fills poetes. L’any passat, el David va sortir a llegir el seu poema, “El Somni”, que molts ja coneixeu. Ho va fer amb una serenitat i una confiança que ens va sorprendre molt. Ara tenim clar que s’estava acomiadant de tots, amb aquell poema tan emblemàtic: “...ja és de dia, adéu, adéu; si no tornessis, ploraria...”
Jo avui no tinc ganes de celebrar aquesta diada. No estic pas molt trist, simplement se’m fa antipàtic aquest dia, haver-me de sumar a la festa quan no en tinc ganes...


19:00 hores: Al final m’han “aconsellat”, amb un xivatasso, que hi anés als Jocs Florals d’enguany. El record del David era ben potent per mi i ha estat dur d’aguantar l’ambient. I l’Anna ha tornat a guanyar; amb un poema de títol també al•legòric: “Alegria”. Tot un altre símbol d’allò que ella vol viure. Desprès ha insistit molt per veure’ns entusiasmats amb el seu premi, i preguntant-se perquè hem plorat quan li han donat el premi. Finalment hem acabat tots contents, acceptant les felicitacions i el suport i estimació de tants amics. L’Anna està radiant i feliç. Com ha de ser, el dia de Sant Jordi.

L'Anna s'ha anat de colònies




Avui l’Anna s’ha anat de colònies.

He anat a dir-li adéu. I he tornat a reviure, amb les emocions molt controlades, la figura d’un fill meu darrera del vidre fosc de l’autocar, molt difuminada, dient adéu.

Aquest matí l’Anna s’ha dutxat alegrement, ha esmorzat, ha agafat emocionada els seu equipatge, li hem fet el llit i li hem recollit l’habitació. Tot igual que aquell 17 de maig. Tan plena de vida. Aquell dia no pensava que aquestes accions tan quotidianes i que passen desapercebudes serien la darrera vegada que es farien. Potser sí que tenim una lleugera inquietud quan els nostres nens se'n van de colònies, però en el fons estem convençuts que simplement és un dia més, i que tota aquella vida és nostra per sempre.

Aquell 17 de maig jo estava a la feina i no havia d’anar a acomiadar al David. Però un cop allà, em vaig sentir inquiet i li vaig demanar permís a l’Albert per escapar-me una estona. Vaig tornar a Sant Quirze i vaig arribar a temps per fer-li un petó furtiu. I per poder dir-li adéu, encara que quasi no el veia, darrera dels vidres fumats de l’autocar. Pensava en el viatge en avió, però per res en l’estada a Budapest. I és que, per molt que ens preocupem pel futur, no tenim ni idea de com ni quan arribarà el nostre moment.

He revisat una conversa de mail que vaig fer amb un amic aquell dia 17 de maig del 2007. Literalment deia:
En aquest moment el David deu estar ja a l'avió a punt de sortir cap a Hongria. Mare meva!!!, estic tope nerviós, no me'l trec del cap...Bé només tenia ganes de dir-ho a algú”;
ostres, quina enveja!!! suposo que devia estar hiper emocionat....-em va respondre ell-“;
i jo vaig afegir: “Bé, ja saps com és... ahir era com un dia absolutament normal. I avui feia un posat com si la cosa no anés amb ell. Li he hagut de demanar sisplau si em deixava fer-li un petó. En fi... Però, sí, em consta que estava molt content.”

Diumenge, mentre parlàvem d’aquestes colònies l’Anna ens va deixar anar: “Jo vigilaré molt quan creui un carrer”. De vegades penso que l’Anna està molt al marge, però l’Anna ho té tot molt present. Avui s’ha volgut endur una foto del David a les colònies.


PS: avui m’han donat una alarmant mala notícia en relació a un petit del nostre poble. El meu cor està, més que mai, amb ell i la seva família. Avui és un dia difícil...


La desbordant imaginació del DAVID

Mentre remenàvem l’habitació del David l’altre dia, van sortir tot de manualitats, i vam recordar amb enyorança un dels trets més característics del David. Així com molts nens passen la seva infantesa jugant, creiem que el David la va passar majoritàriament CREANT. Tenia una imaginació desbordant i era feliç fent manualitats, puzzles, creant jocs de rol i ginkames, escrivint contes i còmics, dibuixant, i d’alguna manera, deixant plasmat gràficament tot allò que li agradava o imaginava. I inventant històries, històries de súper herois que fascinaven a d’altres nens, que el seguien en el joc com si fos un imant. Recordo que constantment anàvem acumulant noves i sorprenents manualitats, més o menys encertades, algunes seguint un model i altres sense, sempre per inicitaiva pròpia. I jo ja no sabia que fer-ne ni on guardar-les. Regularment feia neteja, i de vegades llençava coses que desprès reclamava perquè tenien algun significat per ell desconegut per mi. En fi, un no se n’adona del valor d’aquestes petites obres fins moments com els d’ara, però em perdono, perquè realment no podíem amuntegar tantes coses. I a més, ens han quedat un bon grapat.

I els darrers anys va descobrir l’ordinador com a font inesgotable per crear, i ja dominava i utilitzava sovint alguns programes senzills d’edició d’imatges i de so i de presentacions. Se sentia molt atret per qualsevol nou programa informàtic que li ensenyava i de seguida sabia adaptar les seves prestacions a qualsevol idea creadora. A part de ser un birguero a l’hora de preparar els treballs per classe, va arribar a fer salvapantalles, col•leccions de cromos per la seva germana, llibrets de passatemps sorprenents, partitures musicals, calendaris, presentacions de diapositives, manipulació d’imatges i fins i tot un petit vídeo d’animació amb figures de Lego. L’Anna el seguia sovint, fascinada, i aportant també la seva bona dosi d’imaginació.

Ahir em vaig decidir a remenar el seu PC, i amb molta serenitat he anat descobrint molts dels seus treballs, alguns ja coneguts, altres inèdits per mi. De fet, n’hem trobat un que no coneixíem i que ens ha deixat commocionats, potser més endavant el penjo en aquest espai.

No puc evitar el sentiment de que potser no li vaig dedicar més admiració per les seves obres i també la sensació de que alguna cosa ha quedat inacabada, ha quedat potser truncada. En fi, tot i que en els darrers temps la videoconsola també l’havia atrapat, recordo amb melangia com passava llargues hores en silenci, sense molestar, entretingut, creant...


L'habitació del David




Diumenge passat, l’Anni i jo ens vam aixecar amb molta pau i alegria. Vam anul·lar el que teníem previst de fer i per fi, ens vam decidir posar ordre a l’habitació del David. Des de que va marxar, l’habitació pràcticament seguia igual, tal com Ell la va deixar. L’Anni havia anat desant tot d’objectes que hem anat rebent aquests mesos, els seus objectes personals que duia a Budapest, feines inacabades de l’escola, noves fotografies, altres records que han anat apareixent i nous regals que ens han i li han fet. Vam passar vàries hores a l’habitació, posant ordre, a poc a poc, traient alguns objectes que no representaven res pel David, i mantenint i exposant adequadament tots aquells que tenien especial valor per a Ell o per nosaltres. Rememorant i assaborint els records, els potents records. Amb TOT el que vam tocar, veure o sentir, he de confessar que va ser un dia molt feliç, m’hi sentia tan bé a la seva habitació, amb l’Anni i amb les coses del David, em sentia molt a prop d’Ell. Ara hem adequat al seu escriptori i hem traslladat allà el nostre petit espai d’estudi des d’on ara escric aquestes línies, per tal de poder passar allà moltes hores, envoltat pels seus records (i per la seva presència). Quan vam acabar, l’Anna no va poder d’evitar d’entrar, es va quedar davant del llit, mirant tot el que hi havia exposat, va tocar o mirar en silenci algunes coses, i en acabat, va sortir contenta de l’habitació.

En fi, porto uns dies mirant una vegada i una altra la seva habitació i sento molta pau d’esperit.

PS: Per cert, aprofito per recomanar una peli molt bella, dura però tendre, i amb la que vaig sentir una identificació potent. Es diu "La habitación del Hijo"