Cada cop que obro la carpeta de missatges del meu mòbil, em surt un del David. Només deia una paraula: “adew”
...ADEW...
Així es va acomiadar. He pensat moltes vegades en aquest missatge i en tot el que hi havia darrera d’una paraula. Estic convençut, no sé com, que de manera subconscient, s’estava acomiadant. Potser no per sempre, sí per molt de temps.
Era el 17 de maig a les 9:10 hores i quan el vaig rebre encara vèiem l’autocar que sortia de l’Escola de Música camí de l’aeroport. En aquell punt va ser el darrer lloc on el vam veure conscient, de fet on el vam veure viu. Poc desprès, molt emocionat, li vaig enviar aquest missatge, a les 10:49 hores:
”Passa-t’ho molt bé. A web del festival surt el teu nom entre tots els altres 8000 músics. Sempre recordaràs aquest viatge, per tant disfruta de cada segon. T’estimo”
No puc evitar de pensar, quasi de sentir, que tot plegat tenia un caràcter premonitori i que, d’alguna manera, ell sabia que no tornaria, en el pla conscient segur que no, però en algun altre pla més profund del seu ser, segur que sí. Potser algun dia m’atreveixo a explicar la quantitat de petits detalls, de sorprenents casualitats, de persones, moments o actituds que des de mesos enrere ens estaven preparant per aquest moment.
Durant aquells dies, l’Anni i jo vam decidir no trucar-lo, donar-li ales perquè se sentís lliure i deixar que fos ell qui es posés en contacte amb nosaltres, si volia. Ell, tan independent com sempre, o ves a saber perquè, no va dir res en tres dies. Diumenge dia 20, pel matí, tots dos, molt enyorats, vam trencar el silenci promès sobre la nostra decisió i ens vam decidir a enviar-li un SMS: “com estàs?”. La seva resposta, escueta, va ser: “bé”.
A les 19:09, sense demanar permís a l’Anni li vaig tornar a enviar un altre missatge: “On sou? T’ho estàs passant bé? Si no pots respondre, no et preocupis, ja parlarem, A10”. Sí que va respondre: “Estem a Budapest i stem menjant. Mo passo B. DEW”. Aquest és el darrer missatge. Prop d’aquella mitjanit, va patir l’accident, i se’n va anar.
Ahir vaig tornar a reviure, de manera espontània, aquella setmana. Feia dies que no sentia un dolor tan intens però vaig tenir una valuosa ajuda. Poc a poc, de tant en tant, aquests sentiments bloquejats retornen, van sortint i vaig drenant molt lentament. Vaig plorar molt al David, i avui em sento molt més serè.
Encara conservo tots aquests missatges…
Era el 17 de maig a les 9:10 hores i quan el vaig rebre encara vèiem l’autocar que sortia de l’Escola de Música camí de l’aeroport. En aquell punt va ser el darrer lloc on el vam veure conscient, de fet on el vam veure viu. Poc desprès, molt emocionat, li vaig enviar aquest missatge, a les 10:49 hores:
”Passa-t’ho molt bé. A web del festival surt el teu nom entre tots els altres 8000 músics. Sempre recordaràs aquest viatge, per tant disfruta de cada segon. T’estimo”
No puc evitar de pensar, quasi de sentir, que tot plegat tenia un caràcter premonitori i que, d’alguna manera, ell sabia que no tornaria, en el pla conscient segur que no, però en algun altre pla més profund del seu ser, segur que sí. Potser algun dia m’atreveixo a explicar la quantitat de petits detalls, de sorprenents casualitats, de persones, moments o actituds que des de mesos enrere ens estaven preparant per aquest moment.
Durant aquells dies, l’Anni i jo vam decidir no trucar-lo, donar-li ales perquè se sentís lliure i deixar que fos ell qui es posés en contacte amb nosaltres, si volia. Ell, tan independent com sempre, o ves a saber perquè, no va dir res en tres dies. Diumenge dia 20, pel matí, tots dos, molt enyorats, vam trencar el silenci promès sobre la nostra decisió i ens vam decidir a enviar-li un SMS: “com estàs?”. La seva resposta, escueta, va ser: “bé”.
A les 19:09, sense demanar permís a l’Anni li vaig tornar a enviar un altre missatge: “On sou? T’ho estàs passant bé? Si no pots respondre, no et preocupis, ja parlarem, A10”. Sí que va respondre: “Estem a Budapest i stem menjant. Mo passo B. DEW”. Aquest és el darrer missatge. Prop d’aquella mitjanit, va patir l’accident, i se’n va anar.
Ahir vaig tornar a reviure, de manera espontània, aquella setmana. Feia dies que no sentia un dolor tan intens però vaig tenir una valuosa ajuda. Poc a poc, de tant en tant, aquests sentiments bloquejats retornen, van sortint i vaig drenant molt lentament. Vaig plorar molt al David, i avui em sento molt més serè.
Encara conservo tots aquests missatges…
