El riu Carol

No teniu un racó favorit? nosaltres el teníem, ...el tenim, de fet. És un tram del Riu carol, al seu pas pel municipi de La Tour de Carol a la Cerdanya francessa. Hi hem anat allà desenes de vegades des de l'any 1998, quan el vam descobrir. És un lloc idíl.lic, un riu ample i poc profund, d'aigües cristal.lines que baixen sempre alegres i fredes; ple d'una exuberant flora i fauna i enmig d'un entorn privilegiat i molt cuidat. Allà anàvem molt sovint, a qualsevol estació de l'any, però sobretot a l'estiu, i on tots quatre gaudíem especialment de la vida.

Aquest darrer any també hem tornat divereses vegades, perquè alguna cosa ens atrau cap aquell lloc, però sempre en companyia d'amics o família per poder fer front als potents records. Recordo especialment la darrera vegda que vaig anar amb el David, l'estiu del 2006, i ens vam decidir a descendre un bon tram del riu amb una canoa de plàstic, tot rient sempre que ensopegàvem amb una roca, fins que vam trobar una colobra d'aigua i vam sortir corrent, enmig de rialles per l'ensurt. Quins temps més feliços...

Paga la pena???

actualitzat a 16.juliol: Gràcies a tots els que m'heu donat les vostres opinions i consells, tant aquí al blog com molts altres que ho heu fet de manera privada.

Gràcies perquè sé que és un tema difícil. Ara, em sento molt més serè per pensar-m'ho.

"Qué es la verdad? Pregunta difícil, pero la he resuelto en lo que a mí concierne diciendo que ES lo que dice tu voz interior" Mahatma Gandhi
_________________________________________________
Dilluns passat vam tenir notícies del procés administratiu obert a Hongria per delimitar les responsabilitats de l’accident del David. Doncs bé, en contra del que jo pensava, tot esperant amb infinita paciència, que era que s’estava fent un informe pericial per investigar l’eventual responsabilitat del conductor, atès tant al sentit comú com a les declaracions dels testimonis presencials, durant tot aquest temps s’ha estat instruint la causa CONTRA el David, i l’informe conclou que Ell va ser el responsable de la infracció de les normes de circulació i per tant, únic responsable. Tenint en compte que el “responsable” és mort, la causa s’arxiva.

Quan em vaig assabentar d’això, el trasbals emocional va ser demolidor. Poc a poc, i al llarg de la setmana m’he anat refent amb l’ajuda de l’Anni, sobretot, i d’altres persones. Encara, però, em queda una angoixa bestial.

Què se suposa què he de fer ara? Embarcar-me en una lluita per reobrir el cas i que es delimiti la responsabilitat penal del conductor? A un país tan llunyà, tan diferent i encara hereu dels recents vicis d’un sistema totalitari? Amb tot el que pot suposar de cost emocional? Paga la pena passar per tot aquest dolor? Em donaria més pau i serenitat saber que el conductor ha pagat pel que va fer? O ho deixo córrer tot, tal com em demana el cor, encara que quedi tot impune?

Si algú s’atreveix a donar-me una mica de llum...

Déu meu, és increïble...

moments de profunda desesperació

Tinc una llarga llista de posts que vull escriure. Sobre vivències doloroses que cal elaborar, sobre records del David, sobre reflexions que em faig, sobre esperança.
Però avui només vull i només puc parlar de com em sento. Potser així podré deixar de plorar i trobar alguna il·lusió a la què aferrar-me. Estic tan buit que fins i tot he pensat de tancar aquest bloc. Però llavors, que em queda?
Avui, un petit contratemps, i tot l’equilibri s’ha anat a la merda. On està tot allò què vaig proclamar el dia 11 ? No havia escollit viure ?
En fi, sé positivament que això passarà ; però és un d’aquells moments on no sé on fugir, on no sé cap a on vaig. És la desesperació total.

(...)

Uns sentiments alliberats, un oportú xat d’un amic, rellegir un parell d’escrits plens de tendresa que he rebut avui; retocar unes fotos del David i l’Anna. Sembla que ja tot va millor...