Paciència...
Blog de David en castellano: junio 2008

Blog en castelleano (en construcción)

12 AÑOS DE FELICIDAD Y UNA ETERNIDAD DE LUZ Y DE AMOR. DÉCIMO AÑO: 2004


Premonició??

Avui voldria compartir el que per nosaltres és un tresor imponent. Com ja vaig dir al post del passat 11 d'abril, vam estar remenant els arxius del PC del David, i, molt colpits, vam trobar-ne alguns de formidables, la majoria ja coneguts.

Però també vam trobar aquest, amb data 19 d'abril del 2007, un mes just abans de l'accident i un mes desprès de l'accident d'un altre nen de St. Quirze, l'Àlex.

Doncs bé, aquell dia el David va crear aquest powerpoint, amb el senzill nom d'"Història". En aquesta història el protagonista (creiem que Ell) és un astronauta en problemes.

A part de la sorprenent habilitat i creativitat per dissenyar els dibuixos amb l'ordinador, sisplau, fixeu-vos en la història sencera. Potser ho haureu de mirar més d'una vegada per apreciar tots els increïbles i fascinants detalls.

Això ho va pensar i crear un nen commocionat per la mort d'un veí a qui no coneixia directament i que ell mateix se n'havia d'anar també un mes desprès.

Que cadascú tregui les seves conclusions. Jo les tinc molt clares, meridianament clares...

Per tu, David


Mentre sóc testimoni de la histèria col•lectiva d’aquests dies per l’encariment del cost de la nostra còmoda i insostenible vida, incapaços de renunciar a res, a costa de qui sigui; i mentre escolto a diari la conversa d’alguns companys de l’oficina, instal•lats en la queixa permanent, en l'implacable judici i condemna als demés, i en l’ànsia per accedir al darrer parany del voraç consum en el que encara perceben absurdament l’accés immediat a la felicitat, no puc deixar de pensar en els pares i mares que han quedat orfes d’algun fill, amb els què hem conviscut aquest cap de setmana, i amb tants d’altres que he conegut. I al•lucino amb els contrastos, com podem arribar a viure en la més absoluta superficialitat, o com podem aprofundir en tot el millor que hi ha dins nostre.

Ja ha passat un any des de la mort física del meu fill. Ha passat un any, i en algun moment he pensat “i ara què?”. Els dies es succeeixen, tornen a aparèixer els mateixos dies al calendari, i segueixo sense poder gaudir de les sensacions físiques que em proporcionava el David, acaronar els seus llargs cabells quan es deixava, mirar embadalit el seu somriure davant d’una nova pel•lícula, sentir els seu riure mentre explicàvem acudits dolents, o patir quan es refugiava en el seu món davant d’una petita adversitat.

Però..., com diu en Lluís Llach, “senzillament, i com si res, la vida ens dóna i pren papers”. Tard o d’hora, a tots ens arriba el dolor, la malaltia, la pèrdua. I llavors hem de decidir. I jo decideixo que no penso abandonar-me al dolor, no sóc cap víctima. Res serà mai més igual, és veritat, sempre m’acompanyarà la melangia per la separació física d’una de les personetes que més estimo. Però al mateix temps, com va dir algú, no permetré que el meu fill sigui el meu botxí. Ell no s’ho mereix; patiré en silenci, dignament, però tot el que ens ha deixat, tot el que ha sembrat, tot el que encara ens ensenya, m’ha de servir per aprendre, per intentar ser millor persona, per donar-me més i incondicionalment, per fer més feliços als altres. Miro dins el meu cor, i agraeixo els dotze anys que ha volgut compartir amb mi. I penso seguir endavant el que me quedi de vida, seguir vivint amb coratge, amb serenitat, amb generositat; i amb alegria, tal com procuren fer sempre l’Anna i l’Anni, sempre que poden, sempre intentant regalar-me el millor que tenen. És el millor homenatge que li faré al David.

Per tu, David, fill meu.

Així, només, et deixo que tu em deixis. Jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre; i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.”

Homenatge al David

Ja som a 1 de juny. Ja ha passat el mes de maig. De debó que, tal com havíen anat altres dades assenyalades, com ara el Nadal o l'aniversari del David, no pensava que aquests dies serien tan dificils. De tota manera, avui no tinc massa ganes de parlar d'això.

El que sí que volia deixar constància és de l'homenatge que vam fer al David. Amb motiu del primer aniversari de la seva mort física, no vam voler fer cap cerimònia tradicional. L'Escola de Música ens va oferir la possibilitat d'organitzar un concert per commemorar aquestes dates, i ens va semblar una idea molt tendra, la millor manera de recordar-lo. Ajuntar a totes les persones que l'estimen, que ens estimen i que estimem, i fer servir la música com a fil conductor. I fer-ho plegats amb l'Escola de Música, amb tot el que això representa.

Vam decidir no dir res a ningú, i per part nostra, només vam posar un banner al bloc, per qui volguès fer-se'n resó. I la resposta rebuda ens va emocionar molt; veure tants amics i familiars reunits a La Patronal, el petit teatre del nostre poble, la majoria sense avisar, comprovar que tanta gent recorda i estima al David, i que ens fan costat i ens ofereixen tant d'amor.

Al concert, va actuar l'Anna amb el seu grup de vent, l'orquestra de guitarres on tocava el David i la BellaQuirzeBand, la coral on cantem l'Anni i jo. I un combo de l'Escola de Música com a enllaç entre les diferents actuacions. Tot un encert de la Carme. Tot sense gaires paraules, només música. I molt amor.

El moment més emotiu va ser quan vam cantar, per primera vegada, "El Somni". És una peça composada pel Jordi Valls, a qui, durant els dies que estàvem a Budapest, li va arribar a les seves mans el poema del David, i colpit, li va posar una música preciosa. Com va dir Luther King, davant l'adversitat es pot transformar el patiment en força creativa. Crec que el Jordi ha fet una obra pròpia d'un geni, i li estem profundament agraits per aquest regal. També a la Maite Foix, amb la seva privilegiada veu, per la seva qualitat i valentia per fer de solista, a l'Òscar per la seva paciència i per la brillant direcció, als músics del Combo pel seu esforç i a tots els cantaires del Cor, per la seva dedicació i per haver-hi posat tanta estimació en el projecte. I a la Nati pel disseny del programa.

Mentre escric això, sento a l'Anni a la cuina. Està cantant "El Somni"