La música del blog

Recentment diversos amics se m’han adreçat per si els hi puc fer arribar la música del blog. Crec que la música té un component humanístic que ens ajuda a connectar amb el nostre jo, que ens proporciona plenitud i pau interior i que té un efecte multiplicador sobre els sentiments i les emocions. Fins ara, he anat musicant el blog amb peces que jo trobo molt belles i que em fan simplement sentir, ja sigui felicitat o tristesa.

Aquest comentaris, però, m’han fet revisar algunes peces que em retornen records intensos. La primera és ‘Scarbourough Fair’ de Simon & Garfunkel. Aquesta música em situa directament un divendres de nit, sols per carreteres del Berguedà. Aquest cançó em provocava el dolç regust de la melangia; sí, dolça melangia, perquè em sentia tan feliç, escoltant aquestes notes màgiques i sentint tot l’amor infinit per la meva família, l’Anni al meu costat i el David i l’Anna darrera, tan protegits, tan tranquils, tan units a nosaltres, tan estimats. Enmig de la foscor i la solitud d’aquells boscos, tenia la sensació de que el món s’havia aturat i que aquella felicitat era per sempre més.

Una altra és la peça 'Vois sur ton chemin' de la pel·lícula ‘Les Chosrites’. Fa poc, l’Eugènia em va fer recordar d’una cosa que malauradament havia oblidat: el David estava preparant un concert amb els seus companys de cant coral i estaven assajant una cançó d’aquesta banda sonora. Quan vam veure aquesta pel·lícula vam creure convenient que el David, amb 10 anys, la veiés. Va quedar absolutament fascinat per la història d’aquells nens abandonats que trobaven en l’atenció d’un bon home i en la música compartida, la il·lusió per seguir vivint. Durant molts dies, aquella va ser la banda sonora de casa nostra i ens feia tanta il·lusió que el David pogués cantar aquesta cançó, cançó que finalment no vam poder escoltar-li. I és que com ens va dir la seva mestra, el David tenia la veu d’àngel.

Finalment, una cançó d’en Moustaki, cantant que literalment adorem. Quan el David era un bebè, l’Anni posava cada dia música d’un concert en directe d’en Moustaki i cantava feliç. El David l’escoltava en silenci, i desprès, en sentir els aplaudiments, sempre deia "bravo!". Així que aquell disc va passar a nomenar-se “el disc del bravo”. He escollit una de les cançons que m’agrada més, 'Le temps de vivre', la lletra de la qual ara ha cobrat un sentit molt diferent. Diu: “Podrem somiar la nostra vida; vine, sóc aquí, i només t’espero a tu; tot és possible, tot està permès; escolta les paraules que vibren, sobre els murs del mes de maig, ens diuen la certesa que tot pot canviar algun dia; ens agafarem el temps de viure i de ser lliures, amor meu...”

La Fundació Acompanya Ca n'Eva

(Actualitzo a 9 de Març:)
Fundació Acompanya–Ca n’Eva: Costa d’expressar amb paraules el que hem viscut en aquest espai. Provaré.

D’una banda, una càlida sensació de plenitud complerta, com crec que no havia sentit mai, o potser des de feia molt de temps. Una sensació d’absoluta harmonia amb l’entorn, de joia per poder estar i per poder sentir, d’una estimació cap a totes les persones que compartíem espai, la majoria desconegudes fins ara, que va molt més enllà dels gestos o les paraules, amb una sorprenent absència, per part meva, de prejudicis. Crec que és fàcil, i molt bonic també, estimar quan les coses van bé, estimar als que t’envolten, els fills, la parella, la família, els amics. Però avui crec haver sentit un cosa que no havia sentit mai. Un càlid vincle d’estimació amb perfectes desconeguts, una complicitat infinita. No calien gaires paraules, no hi havia cap necessitat d’explicar la teva història, tampoc els teus sentiments. Tothom ja ho sap, i això proporciona una immensa pau, una connexió que buscava desesperadament amb el meu entorn i que aquí he trobat sense cap esforç. Un espai format pels altres pares i nens afectats, cadascú amb la seva intransferible pèrdua, i pels voluntaris, gent sorprenent i generosa, que dediquen el seu temps lliure a treballar pels altres, donant incondicionalment i enriquint-se com a persones a canvi. No importava qui seia al teu costat, de seguida establies el vincle, encara que la conversa fos intranscendent. Les mirades i els somriures, profunds i transparents. Les carícies i les abraçades, sempre presents, franques i càlides. Hem après a sentir-nos reconfortats simplement escoltant, compartint el que cadascú necessitava explicar, a voltes un, a voltes un altre, sense afegir res, sense interrompre, sense jutjar, sense donar consells, implicant-nos completament amb la seva història. I també hem recollit molta saviesa. Persones que a partir d’un dolor profund, han adquirit una nova consciència, un canvi dels valors, i que dolçament ens volen transmetre la seva saviesa, i que nosaltres rebem amb agraïment.

I d’altra banda, un dolor intens, molt intens. Tinc la sensació que portàvem molt de temps enganyant les nostres emocions. Havia fet una mena de crosta sobre la ferida, anestesiant-la completament, que em procurava una força totalment falsa, un estat anímic relativament còmode. I a sobre, sentint-me culpable per no sentir més dolor. Aquí, hem furgat la ferida, ha sortit tot el dolor acumulat en mesos, de cop, a lo bèstia, arrasant amb tot. Tinc la sensació de que he “buidat el buit”, un buit que en realitat era com un forat negre, i que ara tinc la sensació de que ha quedat net i preparat per poder-lo omplir d’una nova manera d'estimar, d’una nova manera de recordar. Les restes de la batalla encara fan mal, però en molts moments he tingut aquest sentiment de plenitud absoluta. És possible que durant molt de temps convingui passar per aquest procés de manera periòdica. Ca n’Eva és un lloc on pots deixar fora la màscara, on pots sentir, on pots plorar, on no tens por de fer mal a ningú, on no tens por de ser jutjat, on no tens por que el teu dolor faci que els demés t’evitin. I on desprès de les llàgrimes, reps una abraçada plena d’un amor que no puc explicar. I acte seguit, pots gaudir d’una agradable conversa o pots riure de qualsevol comentari poca-solta. Un alliberament.

------------------------------------------------

(Escrit el 6 de març) Em sento obligat a explicar la petita història de la meva relació amb Fundació Acompanya-Ca n'Eva, perquè no paro de donar-hi voltes, per les "aparentment sorprenents casualitats".

L'any 2006, l'Anni em va dir que tenia un altre concert amb la BQB. Recordo que em va dir que era a l'església de St.Quirze, i que era per donar suport a una fundació de pares que havien perdut fills. Per aquells temps aquests temes em causaven autèntica paüra i ni tan sols vaig voler escoltar més. Evidentment, no hi vaig anar, i la meva ment i el meu cor, egoistament, van bloquejar aquest episodi.

Al març del 2007, l'Anni em va proposar d'anar-la a veure a un altre concert, aquesta vegada a Sant Antoni de Vilamajor. En la meva línia habitual, no vaig mostrar cap interès fins que no hi vam anar. Llavors vaig tornar a sentir per segon cop això de la Fundació Ca n'Eva. Vaig preguntar, neguitós, com era que hi havia tanta relació, i em va explicar que una membre de la Coral, amb profunda fe religiosa, hi estava vinculada, tot i no haver perdut cap fill. Enlloc de sentir admiració, els meus prejudicis van imposar-se sobre altres sentiments, i jo, que m'havia allunyat molt de qualsevol creença religiosa, vaig menystenir una mica aquesta motivació. Jo era com era, i la vida ja s'ha encarregat d’ensenyar-me unes quantes coses. El cas és que vam arribar al recinte on es fan les trobades, i un altre cop vaig sentir pànic, enlloc de sentir compassió. Recordo perfectament que vaig viure l'entrada a aquella casa com una cosa llunyana que no anava amb mi, "que els hi passa als altres" i de seguida vaig bloquejar la ment per no pensar en temes tan dolorosos. Aquella nit la recordava especialment perquè vaig conèixer a una persona que ara és important en la meva vida. Però no sabia que l'hauria de recordar per motius molt més importants i més durs.

Poc desprès se'ns va anar el David. Jo no sé si mai podré superar la seva marxa física, ni tan sols si ho vull superar. Estem intentant sobreviure i aprendre a conviure amb aquesta falta. Fa poc, i de sobte, apareix un altre cop el nom de Ca n'Eva: hi ha un nou concert a la vista. I al mateix temps, ens parlen d'aquesta Fundació al Grup de Dol de Sant Joan de Déu. I més encara, aquella companya de la coral, la Maite, adquireix una rellevància important en la nostra vida. De manera silenciosa ha estat al nostre costat, ens ha observat, ens ha ofert discretament aquesta ajuda, i ara, ens anima a conèixer al Miquel i ofereix tot el que té per aquesta trobada. Qui ho hagués dit fa un any, no? jo ho visc com unes "casualitats" massa casuals. Sembla com que algú ens ha estat preparant molt poc a poc, per oferir-nos ajuda, perquè sabia que la necessitaríem, i també perquè aprenguem i creixem com a persones.

En fi, no sé si sóc capaç d'explicar tot el que aquests esdeveniments representen per mi. Jo ho vull viure com una oportunitat que ens dóna el David, Déu o l'Univers, per entendre i acceptar el que ha passat.

Ja fa 9 mesos que el David se'n va anar. Hem rebut un suport emocionant de molta gent i ens hem sentit molt estimats. Ara, però, crec detectar que el nostre entorn està una mica cansat, que vol oblidar una mica i tirar endavant, i ho trobo legítim i natural, tothom ha fet un gran esforç. Per això, potser ara tenim la necessitat de mirar més enllà i d'apropar-nos a persones que també han passat per la pèrdua d'un fill, perquè així ens sentim en un mateix pla, no calen gaires explicacions. Aquest cap de setmana el passarem a la Fundació Ca n’Eva, no com a mers espectadors com vam fer l’any passat, sinó malauradament com a usuaris. Aquesta proposta de Ca n'Eva és ara mateix una nova esperança, ens ha donat noves forces per seguir endavant, un paset més, de moment. I això ja és molt. I estem orgullosos i feliços de que també estiguin la Maite i el Xavier. Gràcies per esperar i aparèixer en el moment més oportú.