S'acaba el 2008: SER FORT

S’acaba el 2008, tot un any natural, el primer, sense el David per aquí. Sempre és moment de fer balanç i de revisar, encara que no tinguis gaire esma, tot el que ha suposat aquest any a la teva vida. I he tingut la necessitat de recuperar el petit muntatge que vaig fer ara tot just fa un any, per acomiadar aquell 2007 que marcarà per sempre la meva vida. Perquè encara em diu moltes coses. Perquè ha cobrat un nou sentit.

Aquell missatge duia per nom Ser Fort. I he pensat sovint en ell durant aquest any. El que només semblen unes frases boniques han tingut un fort ressò dins meu en molts moments. Ens diuen que som molts forts i crec que ningú no és conscient de la seva capacitat d’aguantar el dolor fins que la vida no el posa a prova.

I sí, en molts moments hem hagut de ser forts.

Sempre que he intentat mostrar-me alegre malgrat estar trencat per dins.

Sempre que he dissimulat quan algú m’ha ferit sense saber-ho i sense mala intenció.

Sempre que em torturaven els pensaments sobre les persones implicades en l’accident i només el perdó semblava alleujar-me.

Sempre que he hagut d’aguantar els moments de dolor de l’Anni, sense fugir fet pols.

Sempre que he hagut de consolar-me pensant que no retrobaré el David fins que jo em mori.

Sempre que he estat disposat a escoltar algú que també patia per la mort d’un fill sense afegir res de la meva pròpia angoixa.

Sempre que he preferit callar quan desitjava cridar la meva terrible enyorança.

Sempre que he fet veure davant de l’Anna que continua tenint un pare feliç i que s’il•lusiona per la seva alegria.

Tantes vegades estimant el David en silenci…

Sí. No són només frases fetes. Cal ser fort per tirar endavant. I de tot cor crec que és gràcies a l’Anna, a l’Anni, i també al David, que quasi sempre trobo energies per fer-ho, per encarar un nou any amb esperança. Cada cop estimant més.

Us desitjo a tots que tingueu molta pau interior, aquest 2009 que comença i sempre...

Nit de Nadal

Avui és la nit de Nadal. Escric des d’un poblet perdut del sud de França. Hem marxat tots tres (tots quatre, de fet) buscant refugi, intentant defugir les sensacions del Nadal. Aquí, els petits carrers estan deserts, però hem trobat obert un racó encantador per sopar. Estem aquí per evitar el dolor, i una de les millors maneres és mimar molt a l’Anna. Enmig d’aquesta solitud tan intensa i avui tan preuada, l’Anna està feliç, veient-nos somriure. I nosaltres també estem bé.

Estem a l’habitació de l’Hotel i l’Anna està jugant entusiasmada amb el seu regal de Nadal, una vídeoconsola Wii. Les sensacions són colpidorament agredolces. El David hauria flipat amb aquesta joguina. Ens repetim que està present, que està amb nosaltres, però jo el trobo molt a faltar.

Per alguns, simplement hem fugit. Per d’altres, som molt valents. Tot depèn de la perspectiva. Durant tot el dia hem rebut molts missatges i ens hem sentit molt estimats. Tanmateix, agraïm la comprensió dels més propers que han entès la nostra decisió de marxar.

Bon Nadal David, rei meu…

Pensaments i sentiments negatius

Ahir vaig anar a veure el Messies participatiu al Liceu. A l’escenari un cor i una orquestra de gent molt jove. Entre el públic cinc-cents cantaires cantant alhora. Enmig d’aquella música meravellosa i de tanta gent jove i amb talent, no podia evitar de pensar amb amargura en el David i en el seu futur que s’estava currant dins el món de la música, truncat.

Avui he estat a la FNAC per comprar una cosa per l’Anna. El paradís de l’oci multimèdia. Jo no deixava de mirar desenes de joves cercant novetats entre llibres, videojocs, pel·lícules, software, música i les darreres tecnologies informàtiques, d’imatge i so. Ara li tocava a ell, estava fascinat per tot aquest món… és que no em puc creure que no hagi arribat a poder disfrutar de tot això, com tots els altres joves.

Aquests dies està nevant com mai. Les pistes d’esquí van plenes de neu i de gent jove sense obligacions i plena de vida. Tampoc no em trec del cap com li agradava esquiar i que d’aquí poc ja podria fer-ho amb els seus amics, gaudint del seu esport favorit amb totes les habilitats que ja havia adquirit.

Malgrat tota la feina feta per part meva per incoprorar i assimilar que està bé, que no pateix, que tot això només forma part del meu imaginari, perquè no puc saber com li hauria anat la vida aquí, aquests petits detalls em fan sentir com és de desolador veure tot el que s’ha perdut.

Divendres vam rebre la notificació, freda i formal, per part de les autoritats hongareses de la resolució definitiva. Avui m’he atrevit a llegir-ho. Com ja sabíem, declaren al David culpable de l’accident. Té collons. Ja ens van advertir des de l’ambaixada espanyola que allà els taxistes estan molt protegits i amb pressumptes contactes corruptes amb la policia.

En fi, somnis trencats, la vida d’un nen truncada, amb tota la joventut pel davant. Joder, quina puta merda…

S'acosta Nadal

S’acosta Nadal. El segon. Procurem bloquejar les sensacions del calendari, però alguna cosa dins nostre comença a tremolar. El que abans era joia i alegria, avui és desgana, amargura i fins i tot por a més dolor.

Aquests primers dies de desembre, coincidint amb el pont de la Puríssima, ja vivíem el Nadal amb molta intensitat. El dia 6 ja sonaven nadales a casa, trèiem caixes plenes de llums i guarniments, i entre els quatre, muntàvem l’arbre, el pessebre i decoràvem la casa de dalt a baix. I després sempre recuperàvem alguna pel•lícula de Nadal, d’aquelles que havien quedat ben guardades durant un any, d’aquelles que transmeten tota la màgia del Nadal. Entusiasme infantil, per part de tots quatre, viscut amb immensa innocència. I érem tan privilegiats....

Què n’ha quedat de tot allò? L’Anna petita intenta recuperar una mica d’aquella màgia, però, amb respecte i tendresa, procura contenir-se en les seves demandes. L’Anni ha fet l’esforç i encara ha trobat il•lusió per compartir avui amb ella una petita part d’aquest ritual, i jo també hi he posat una mica de la meva part. L’Anna estava feliç. Mentrestant, jo trobo especial benestar decorant el blog del David. És una nova manera que he trobat de celebrar-ho amb ell. M’hi sento bé en el meu propi recolliment.

S’acosta Nadal. Encara no sabem què farem els dies grans. Hem de conciliar el nostre desig de fugir amb la legítima il•lusió de l’Anna. I poc a poc es van obrint portes, i és qüestió de deixar-se portar. Sentim l’escalfor de qui ens estima, el seu suport i la seva comprensió. Estic convençut que finalment trobarem la manera de gaudir de la felicitat de l’Anna i de sentir a prop al David. I de poder oferir el nostre amor i la nostra gratitud.

Bon Nadal a tothom. Bon Nadal, Anni, Anna i David

.

La gran paradoxa

Darrerament tinc la sensació que la vida és digna de viure. D’alguna manera, he après aestimar amb una nova intensitat moltes persones que m’envolten, així com estimar les coses que faig. M’és molt difícil descriure aquesta sensació, però aquesta nova manera d’estimar m’omple cada racó de l'ànima i fa que molts dels moments presents siguin dignes de viure. Sovint, i sobretot després d’una gran adversitat, ens preguntem pel sentit existencial de la vida, què fem aquí i per què té sentit viure. I he llegit també sovint que l’objectiu final és l’amor. I no acabava d’entendre què volia dir això, potser amb un punt de resistència i de ràbia, perquè jo vaig estimar i estimo molt els meus fills, i ara resulta que un d’ells ha marxat i m'ha deixat desolació, dolor i poques ganes de viure. Però ara crec entendre profundament l’essència d’aquest sentit de la vida. La capacitat de donar-se i estimar moltes persones i la capacitat d’estimar allò que fas. AMOR i CREATIVITAT. Per mi això és el sentit de la vida i el que la fa digna de viure. L’Alex Rovira ho defineix molt millor que jo: “l’amor a un ser estimat, o fins i tot a una tasca a realitzar -amor i creativitat, en definitiva- són els pilars sobre els quals es construeix l’esperança i el sentit de la vida; són unes bellíssimes respostes al -per què viure?-”

I, almenys en el meu cas, és el patiment extrem el que m’ha impulsat a mirar dins meu i a aprendre i a créixer. El que m’ha permès creuar portes fins ara prohibides per mi mateix. El que m’ha fet descobrir l'immens potencial de la nostra capacitat d'aprendre, estimar i actuar. A saber apreciar que en les relacions humanes és millor la qualitat que la quantitat. A tenir el coratge d'intentar complir els meus somnis. I a redescobrir el plaer i la gratificació que proporciona adquirir compromisos, intentar ajudar els altres i donar-se una mica més a la pròpia comunitat. I paradoxalment, aquesta sensació de plenitud personal conviu encara amb el dolor persistent per la pèrdua física pel David; però li ha donat un altre sentit, em permet estar orgullós de poder tirar endavant com li vaig prometre, em permet seguir vivint amb dignitat i fins i tot crec que transcendeix el meu propi interior i es trasllada a molts dels que m’envolten, multiplicant els efectes de benestar i creixement.

Ahir vaig gaudir del plaer de compartir el dia amb altres pares que també han perdut fills. Un grup de persones que malgrat la devastació, han optat per no abandonar-se a la ràbia, el victimisme, el dolor, l’apatia, la resignació, el cinisme, sentiments legítims que jo també he sentit i segurament tornaré a sentir de tant en tant, però que han preferit transformar-los en sentiments generosos que els permetin construir una vida amb sentit per a ells mateixos i per als altres. Com deia Viktor Frankl “l'última de les llibertats humanes, la llibertat essencial, aquella que ningú ens pot traure, és la d’escollir la nostra actitud siguin quines siguin les circumstàncies que ens envolten, per difícils o doloroses que siguin".

Aquesta nova vida, aquesta nova sensació de plenitud, costa molt de reconèixer, primer per un mateix, i després públicament, quan un ha perdut un fill. Condicionants personals i culturals fan que no gosem afrontar aquesta percepció, que d’altra banda, va creixent lentament dia a dia dins meu. Però m’emociono de pensar, ara i aquí, a l’habitació del David, envoltat de tots els seus somnis, que és el millor que puc fer per ell i és el regal més valuós que m’han fet a la vida. I me l'ha fet el meu David. T'estimo, fill.

Divendres a la tarda...

Avui és tarda de divendres. Les tardes de divendres acostumo a sentir-me especialment trist. Veig adolescents pel carrer, molts d’ells coneguts del David, que comencen a gaudir ralaxadament del temps lliure. Els veig gaudint de la vida i no puc evitar pensar en allò que s’ha perdut el David, en allò què estaria fent en aquest precís moment. Ara es fa fosc de seguida i tot convida a recollir-se. Veig als pares i mares amb els seus petits que es retiren sense pressa cap a casa. La setmana laboral acaba lànguidament i és temps de compartir l’espai amb els que més estimes.

Recordo tant els nostres divendres, quan els quatre gaudiem intensament de la percepció de tenir tot el cap de setmana per endavant. Tot estava controlat, tot era perfecte; dins de la seguretat de casa, el David i l’Anna es posaven a jugar, sempre ben entretinguts, sempre tranquils. Desprès preparavem un sopar atractiu, de divendres, d’aquells que agaraden als nens. Fins i tot darrerament al David li agradava fer ell mateix el sopar per tots. I desprès, una sessió de cine familiar. O marxàvem cap a La Cerdanya, sempre junts els quatre, sense necessitar res més al món.

Ostres, com trobo a faltar aquells dies, com enyoro al David, darrera la finestra de l’altell jugant amb la Play, o jugant a cartes amb la seva mare i la seva germana, o fent els deures assenyadament. O al seient de darrera del cotxe, sovint el mirava pel retrovisor i em queia la baba de felicitat, veient-lo traient la llengua mentre jugava amb la gameboy o mirant una peli de dibuixos amb la boca oberta. Tan tranquils, tan segurs, tan afortunats. Tot semblava per sempre…

Avui he estat revisant articles antics del blog mentre em dedicava a fer còpies dels missatges desats. Revisant, sense adonar-me’n el meu propi procés de dol. Poc temps, però un llarg camí. I de cop m’he sentit molt sol. I he enyorat tant al David. És desolador.

Una amiga m’ha fet un xat molt tendre. I m’he emocionat. I m’he posat a plorar…

Un Nou Horitzó

Sempre recordaré aquella tarda del 6 de juliol del 2000, quan desprès de sortir content d’un examen de la UOC a Bellaterra, vaig escoltar a la ràdio que un grup de nens d’entre 13 i 16 anys havien mort en un greu accident d’autobús prop de Sòria. Recordo que anava conduint i plorant, tot pensant en aquelles famílies i en aquells nens que havien marxat de colònies.

Pocs dies desprès de l’accident, un cop acabats els actes oficials, la Montse Mas, Cap de serveis socials de l’Ajuntament de Ripollet va tenir molt clar que era precisament a partir d’aquell moment quan calia ajudar als pares d’aquells nens morts a l’accident. Poc a poc, amb dedicació i tenacitat, va aconseguir el suport de l’Ajuntament i va crear un Servei d’atenció i suport per aquelles persones que voluntàriament desitgessin ajuda. Poc temps desprès, d’aquell grup va sorgir l’Associació Un Nou Horitzó, amb la finalitat d’acompanyar en el procés de dol a famílies que hagin perdut un fill dins del nucli familiar.

Doncs bé, coses de la vida, vuit anys desprès alguns d’aquells pares s’han convertit en part de la nostra vida. Nous amics que es van posar en contacte amb nosaltres a través del blog del David i ens han ofert molt més que suport i acompanyament. Ens han ofert tendresa en el tracte, serenitat davant del dolor, i la seva personal saviesa per intentar entendre el que representa la mort d’un fill. Per l’Anni i per mi és un autèntic plaer compartir tardes amb la Montse, que va perdre el Marc per un problema cardíac; amb la Rosi i la Vicenta, que van perdre al Sergi i al David en l’accident de Sòria; amb l’Emi i el Cesc, què van perdre l’Oriol ofegat al mar; i amb la Fanny i el Manel, que van perdre el Marc, atropellat prop de casa seva. Són tertúlies entranyables i plenes de sentiments, de coratge, de reflexions i d’aquells vincles tan autèntics que fas amb gent que aposta decididament per allò que és essencial a la vida.

Un Nou Horitzó ens han ajudat a fundar una delegació d’aquesta Associació a Sant Quirze. Juntament amb la Paki, mare de l'Asier, i amb el suport explícit del nostre Ajuntament, a qui estem molt agraïts, pretenem crear un espai per acollir a altres pares que puguin passar (o ja hagin passat) per aquesta dura experiència, per compartir emocions i per ajudar-nos mútuament. Nosaltres vam buscar i vam acceptar les ajudes que van anar sorgint i ara tenim la necessitat d’ampliar aquesta xarxa de recursos en el nostre entorn més immediat. És un pas més.

Una ànima pura

Avui tinc moltes ganes de parlar d’alguns records concrets del David i de dir ben fort que el trobo molt a faltar. Malgrat que, una mica a la força, he après a incorporar molt intensament el Carpe Diem (viure el moment), cada dia, inevitablement, es colen records a la meva ment, al meu cor. Petites detalls que veig, que llegeixo, que oloro, que sento, em traslladen directa i de vegades de manera inconscient a un moment concret. A un moment viscut amb ell. I em costa dir-ho, però encara em fan mal. Perquè fa tant de temps que no el veig ni el sento.

I és que era un nen increïble, tot ell. Crec que alguna vegada ja havia comentat quan ens va dir, poc abans de morir: “vosaltres sou uns pares molt bons, perquè mai no em castigueu”. Ostres, és que no donava quasi cap motiu. Recordo com moltes vegades era ell qui ens donava lliçons a nosaltres. Una vegada, l’Anni i jo estàvem despotricant de l’actitud d’una persona propera, i el David, que estava present, fent els deures en silenci, ens va interrompre i ens va corregir: “perquè dieu això? 'menganita' ÉS molt bona...”. Vam quedar glaçats i avergonyits, i només vam poder donar-li la raó i agrair-li que tingués tan bons sentiments. I també recordo una altra vegada quan, en el meu irrefrenable afany d’oferir-li tot el que jo pogués donar-li, material i immaterial, li vaig oferir de compar-li la nova video-consola de moda, la Wii. Em va respondre: “No, no cal. Ja en tinc una, la PS2”. Almenys recordo aquest episodi dues vegades més i no podia més que donar-li les gràcies, elogiar-lo, callar, i retirar-me orgullós i avergonyit un cop més.

Potser el post d’avui és molt personal, però necessitava desesperadament explicar aquestes coses. Lògicament, era un nen, i com a tal també reaccionava de vegades amb irritabilitat, egoisme o inseguretat, però en general era un nen molt equilibrat, humil i reflexiu; amb molta ànsia per aprendre, molt poc queixica, molt vitalista, imaginatiu i alegre; i molt solidari. Era un nen a qui no calia posar-li gaire límits. Crec que era tan extraordinari, que el fet que marxés tan d’hora, molt abans del que presumptament estava previst, em fa pensar molt... em fa pensar que era una ànima pura. I a mi em consola.

Bé, ja paro perquè hi ha coses de les què encara no se’n pot parlar gaire. Però fa dies que necessitava dir tot això d’ell, de lo bestial que era i de com l’enyoro. Cada dia. I de vegades, alguns dies, aquesta enyorança és molt esquinçadora.

Trasplantaments

Desprès d’uns dies de profunda tristesa i angoixa, de fortes emocions d’enyorança i desesperació, ara toca uns dies bons, aquells en que recupero les forces, i em permeto estar bé, fins i tot alegre. Potser són les noves il·lusions del dia a dia, o simplement forma part del procés. Porto uns dies en que puc pensar en el David sense sentir dolor i en els que li agraeixo a Ell l’energia que incomprensiblement tinc per seguir mirant la vida amb una certa generositat.

I em sento prou fort per explicar les meves sensacions sobre un tema que encara tinc pendent de resoldre. I que encara fa mal. Vaig llegir fa poc en un diari que “1321 persones esperen un òrgan per sobreviure” i afegeix el titular que “200 malalts a l’any es queden sense trasplantament pel rebuig familiar, la qual cosa pot comportar la pèrdua de vides”. Quasi tot el que he llegit sobre aquest tema està enfocat des d’aquest punt de vista. I jo em pregunto perquè mai no es mira cap a l’altra banda, perquè no s’intenta comprendre o donar veu als familiars del donant, per permetre’ls també verbalitzar els seus sentiments i tenir així un cert assossec.

El 25 de maig del 2007, el David va arribar a Barcelona en un avió medicalitzat; segons em van dir, en estat de mort cerebral. El primer contacte que recordo amb el metge de la UVI de l’Hospital Sant Joan de Déu, va ser en un despatx, on davant d’altres persones se’ns va dir que no hi havia cap possibilitat, que el David vivia artificialment i que havíem de decidir si estàvem disposats a donar els òrgans. Davant la meva commoció i reticència absoluta a signar la desconnexió del David i la necessitat de pensar-ho uns dies, se’m va dir que no tenia l’opció de decidir, i que em qualsevol cas, el David seria desconnectat abans de 24 hores. Així. Amb tota la cruesa que ho explico.

Vaig fugir d’aquella sala, de l’Hospital, sense atendre uns crits que em demanaven que m’aturés. No sé quant de temps vaig estar fora al carrer, completament desbordat per totes les emocions possibles. Recordo, això sí, una espatlla amiga que se’m va acostar una estona. Quan finalment vaig tornar, m’esperava un psicòleg. Em va tancar en un altre despatx i em va preguntar “si estimava la meva dona” i em va dir textualment que “l’estava fent patir encara més amb la meva actitud".

Poc desprès, i fruit d’aquest xantatge emocional, finalment vaig signar. No sé si algú pot imaginar-se el que significa per un pare agafar un bolígraf i estampar la signatura en un document així...

Desprès, unes paraules de consol i de reconeixement, com quan se li diu a un nen que ha estat molt valent. I finalment un cop a l’esquena, amb una certa tendresa. I ja està.

Vaig entrar a la UVI i li vaig donar el darrer petó al meu fill. El darrer petó. El darrer adéu. I el vaig deixar allà sol. I no vaig ser present en el moment que el seu petit cos va deixar de viure, ni sé res de com li van extreure els òrgans, ni sé res de res, i em queda una desolació bestial per no haver estat present amb ell fins l’últim minut...

Ja ha passat un temps. No dubto que aquell equip d’especialistes van actuar amb la fredor i contundència que requeria el moment. Confesso amb tota la sinceritat del món que encara no sé si em reconforta massa pensar en com el David va permetre sobreviure altres nens (i et demano, David, una mica de paciència, sisplau; ja arribarà aquest moment). M’hauria agradat un altre tracte, m’hauria agradat tenir més informació sobre que li farien al David, m’hauria agradat tenir més temps. I m’hauria agradat saber qui van ser els receptors.

En certa manera, sento que ja només som una estadística. Llegeixo: “l’any 2007 van haver 238 donants cadàvers a Catalunya”. El David és un d’aquests 238. 238 famílies que hem hagut de passar per aquesta prova de la vida. I jo puc donar fe que és dur, que és molt dur. Potser tant, o potser més, o potser menys, que estar a la llista d’espera d’un òrgan.

L’Anni acaba de llegir un llibre sobre una dona trasplantada de cor. I de la seva experiència vital, de com ha pogut comprovar que part de l’essència del donant s’ha incorporat a la seva vida. Bé, és bonic de pensar-ho. I consola una mica.

El temps

Quantes vegades he sentit, amb bona intenció, “el temps ho cura tot”, “dóna’t temps” o “el dol són uns dos anys ” (o tres, o cinc, que per això tant humà i materialista de quantificar-ho tot, n’hi ha per tots els gustos)

El cas és que la setmana vinent farà 500 dies des de que el David va ser atropellat, per mi el pitjor dia d’aquesta vida. 500 dies. A alguns els pot semblar molt, per d’altres no és res. De vegades tinc la sensació, quasi la intuïció, de que el temps no existeix, encara que les nostres ments humanes no siguin capaces d’entendre-ho.

Hem passat un segon estiu sencer sense Ell. Molts dies desitjant que passessin les vacances, amb aquella absurda sensació de que arribat el final, la tristesa, el dolor o qualsevol emoció del moment es mitigaria. Molt bé, doncs ja ha passat, i ha arribat la tardor, la tornada a l’escola, a l’escola de música i el dia a dia. I amb ells, enyorem al David. I com que amb la tardor els dies evoquen melangia, enyorem al David. I ja hi tornem a ser: penso, un altre cop absurdament que, quan passi la tardor, potser desapareixerà l’enyorança. Però arribarà Halloween, i Nadal, i el seu aniversari, i la temporada d’esquí, i carnestoltes, i la primavera. I el mes de maig. I les vacances. En fi, això és una angoixa sense fi, perquè és cada dia, cada minut que l’enyoro i que he d’aprendre a conviure amb això. Però ho procuro fer. I tant que sí, David.

L’altre dia anava entrenant i vaig veure un nen de cinquè. El vaig veure caminant amb un amic, tots sols pel poble. I vaig pensar, com faig habitualment, que molts pares són més permissius i tranquils que nosaltres. Jo no deixava alegrement al David, quan tenia aquesta edat, anar sol pel poble; i si ho feia, jo patia un munt i l’anava vigilant d’amagat.
Però llavors hi vaig caure. Aquell nen, ja no fa cinquè. Fa primer d’ESO. En aquests 500 dies, lògicament ha crescut, i ara té més edat que la que tenia el David. És clar que ja va sol pel poble!!. I me'n vaig adonar, amb el cor glaçat, que pel David el temps s’ha aturat. Sempre tindrà 12 anys i 4 mesos. Els demés nens van creixent; i el van avançant. Deu n’hi do!, per uns moments el cor se’m queda encongit. ÉS UNA SENSACIÓ MASSA FORTA.

“El temps NO cura res, però ajuda”. Aquesta frase que em va dir el Miquel, crec que és molt més sàvia. I estigus tranquil, fill, jo segueixo endavant procurant somriure i estimar, aprenent, feliç d’haver-te conegut, i esperant, seré, el dia que ens retrobem. Perquè el temps no existeix.

els darrers instants...

Hem tingut noves informacions sobre l’atropellament del David; un altre cop els records punyents i l’equilibri alterat i nova crisi de dolor bèstia. Un cop superada, em debato entre els sentiments més destructius i altres que em proporcionen més pau, perquè en definitiva, cap venjança ni sensació de justícia em tornarà al David, estic convençut que no m’aportarà res de consol i segurament només multiplicarà el dolor i la soledat. De moment prefereixo optar pel perdó, per l’acceptació de que les coses van passar perquè havien de passar, i per deixar que cadascú trobi el camí per reconciliar-se amb la seva consciència respecte de les seves eventuals responsabilitats i actituds posteriors.

Però de tant en tant la meva ment torna a aquella nit, a aquell taxista, a aquelles presses, a aquella inconsciència, a aquelles circumstàncies, a aquell segon... i fa mal, fa molt mal. I he de tornar a recobrar la serenor, una vegada i una més.

Amb tot, vull quedar-me amb un comentari que va aparèixer fa poc al blog, i que ha quedat amagat, soterrat molt avall. I que per nosaltres va suposar una emoció difícil d’explicar amb paraules. Són les darreres vivències del David, explicades amb tendresa pel seu amic de Budapest, per l’Albert, que estava al seu costat fins al darrer segon. I les vull compartir amb tothom. Primer em van deixar el cor encongit, però desprès m’omple de felicitat haver sabut com va ser de feliç el David a Budapest i també l’amor que va deixar Ell en altres persones. Molts detalls em fan pensar, sentir, intuir, que era el final, que tot quedava resolt, que no quedava res pendent:

“Hola a tothom. Jo sóc l'Albert Villabona, violinista de l'orquestra de l'Escola de Música de Sant Quirze i, no ho agrairé mai prou, amic del David durant aquells dies a Hongria. No he pogut evitar commoure’m en veure i llegir aquest preciós blog i de voler-vos escriure unes ratlles tot donant-vos les meves més fortes i afectuoses condolences, i d'explicar-vos com de bé s'ho va passar el David en el vaixell sobre el Danubi, tot contemplant l'encisadora i lluminosa Budapest, que, a més, em va dir que era una ciutat que li agradava molt. Quan vàrem pujar al vaixell, el David anava al meu costat, dient-me que acabava de rebre un missatge anunciant la victòria del Barça en un partit molt important cosa que, recordo, ens va alegrar profundament als dos. Un cop a dalt, vam demanar, és cert, unes Fantes, vam seure en una taula a la coberta i senzillament vam xerrar una estona. El David em va ensenyar a fer una mena de truc inflant una canyeta de plàstic i, a continuació, em va proposar de jugar un partit al futbolí. Ens va costar quatre-cents forints (2euros) i autèntics esforços fer que la màquina funcionés, però al final, vam poder jugar molt alegrement, i el David em va apallissar per 6-1, i una de les pilotes, degut a un cop massa fort, va anar a parar al Danubi. En fi. Doncs be espero que aquestes ratlles us facin alegrar una mica d'imaginar-vos l'alegre que va estar el David aquells dies que vaig poder tenir la immensíssima sort de compartir amb ell”

Recordo quan et vaig ensenyar el truc de la canyeta... com reies, David. Osti, quin riure més xulo que teníes...
En fi. David, fill, que t’estimo molt. I t’enyoro. I avui m’he sentit molt buit i molt sol.

Les lliçons de les vacances

Les vacances ja van arribant al final, amb aquell familiar aire de nostàlgia que sents quan s’acaba una etapa. Sentiments ara multiplicats, no pel final d’unes vacances poc desitjades, sinó més aviat per aquesta sensació terrible d’una etapa que ja s’ha acabat per sempre, fet que definitivament hem d’anar acceptant.

Perquè aquestes vacances han tingut molt d’aprenentatge. Crec que aquest segon estiu sense el David, en certa manera, ha estat pitjor que el primer, potser perquè llavors encara estàvem sotmesos als efectes traumatitzants del cop. Aquest any, la seva absència física “per sempre” s’ha fet més evident, més crua, i en alguns moments ha estat molt dur. Especialment, quan hem intentat recuperar els llocs i activitats habituals d’anteriors estius.

Vam fer una de les nostres habituals escapades a França, on com un imant, vam acabar tornant a llocs ja visitats de la Provença, amb els seus perfumats camps de lavanda i les sempre atractives i inacabables possibilitats lúdiques per nens. I desprès ens vam obligar a tornar a La Cerdanya, amb la càrrega emocional que per nosaltres té aquella meravellosa terra, on el David va passar bona part de les vacances durant tots i cadascun dels anys de la seva vida. En les llargues hores d’oci que et permeten les vacances, els records pels moments viscuts i les fantasies pels moments imaginats i que no podran mai ser, han estat, de vegades, com una tortura.

Però al mateix temps, vam descobrir que podíem trobar molta pau i molts moments d’harmonia i benestar quan vam anar a Menorca (fotos) per gaudir d’unes vacances molt diferents a les què no estàvem acostumats.

I tot això ens ha servit per aprendre. No hi ha hagut errors, potser hem sortit reforçats. Pretendre reviure un altre cop el passat només provoca dolor. Hem d’acceptar que tenim una vida nova, no la que voldríem, però sí la que és. Podem entestar-nos a intentar recuperar el que és irrecuperable o podem adaptar-nos i buscar aquelles noves activitats i espais en els que trobem cert benestar. En qualsevol cas, el David sempre ens acompanya, tot i que crec intuir com haurà de ser la nova manera de conviure amb ell.

Aprofito aquestes línies per agrair profundament totes les mostres d’estimació i afecte que hem rebut per part de tantes persones estimades, per haver rebut multitud d’invitacions per anar a passar uns dies a llocs ben diversos, per la comprensió de tothom quan les hem declinat, i per les constants paraules de record que hem anat rebent.

Això ens ha permès no sentir-nos sols en cap moment. Gràcies per fer-nos sentir tan estimats.

Unes altres vacances...

M’he permès llegir les paraules que vaig escriure ara fa un any, referent a les vacances. I em sorprenc de comprovar que pràcticament res ha canviat, quant als sentiments que tinc. Poca cosa més puc afegir, francament, però cal acomiadar uns dies el bloc, el qual també tanca per vacances.

Comencen les segones vacances des de que el David se’n va anar. Fins ahir, hi pensava poc en elles, res més enllà de la més absoluta indiferència. Ha desaparegut completament aquella desbordant expectativa de compartir tots els segons amb els nens i amb l’Anni, de gaudir d’un viatge ple d’aventures, de cercar les més espectaculars activitats pels nens, de compartir lànguides i segures tardes a La Cerdanya.

Però ha estat un mes de juliol especialment dur, on el xipolleig dels nens a la piscina del costat, les constants i casuals trobades pel poble amb altres adolescents coneguts els quals segueixen creixent i fruint de l’estiu, o els plans d’altres pares per posar als nens a casals i colònies o per passar les vacances amb els seus fills, són, per ser sincer, punxadetes al cor, una rere l’altre, com si aquest fos un buirac. I és que tot em recorda a Ell.

Però ara agraeixo que hagin arribat les vacances. Estic cansat; no del ritme de vida ni de la feina en si mateixa (això ja fa temps que van deixar de ser prioritats per mi a la vida), sinó del desgast emocional afegit, crec. Ara em ve de gust dedicar-me a descansar, a llegir i escriure; a escoltar, xerrar i compartir; i sobretot a aprendre un altre cop a participar de la il•lusió de l’Anna. Tothom, des de fora, ho veu molt clar, això. I és molt difícil. Però sé que li dec...

En fi, marxem uns dies a Menorca, en companyia dels nous i estimats amics de Ca n’Eva. I desprès tornarem, un any més, a La Cerdanya. Tornarem tres, i no els quatre. I es tracta de refer moltes coses, molts records, tot aprenent a portar al David d’una altra manera...

El riu Carol

No teniu un racó favorit? nosaltres el teníem, ...el tenim, de fet. És un tram del Riu carol, al seu pas pel municipi de La Tour de Carol a la Cerdanya francessa. Hi hem anat allà desenes de vegades des de l'any 1998, quan el vam descobrir. És un lloc idíl.lic, un riu ample i poc profund, d'aigües cristal.lines que baixen sempre alegres i fredes; ple d'una exuberant flora i fauna i enmig d'un entorn privilegiat i molt cuidat. Allà anàvem molt sovint, a qualsevol estació de l'any, però sobretot a l'estiu, i on tots quatre gaudíem especialment de la vida.

Aquest darrer any també hem tornat divereses vegades, perquè alguna cosa ens atrau cap aquell lloc, però sempre en companyia d'amics o família per poder fer front als potents records. Recordo especialment la darrera vegda que vaig anar amb el David, l'estiu del 2006, i ens vam decidir a descendre un bon tram del riu amb una canoa de plàstic, tot rient sempre que ensopegàvem amb una roca, fins que vam trobar una colobra d'aigua i vam sortir corrent, enmig de rialles per l'ensurt. Quins temps més feliços...

Paga la pena???

actualitzat a 16.juliol: Gràcies a tots els que m'heu donat les vostres opinions i consells, tant aquí al blog com molts altres que ho heu fet de manera privada.

Gràcies perquè sé que és un tema difícil. Ara, em sento molt més serè per pensar-m'ho.

"Qué es la verdad? Pregunta difícil, pero la he resuelto en lo que a mí concierne diciendo que ES lo que dice tu voz interior" Mahatma Gandhi
_________________________________________________
Dilluns passat vam tenir notícies del procés administratiu obert a Hongria per delimitar les responsabilitats de l’accident del David. Doncs bé, en contra del que jo pensava, tot esperant amb infinita paciència, que era que s’estava fent un informe pericial per investigar l’eventual responsabilitat del conductor, atès tant al sentit comú com a les declaracions dels testimonis presencials, durant tot aquest temps s’ha estat instruint la causa CONTRA el David, i l’informe conclou que Ell va ser el responsable de la infracció de les normes de circulació i per tant, únic responsable. Tenint en compte que el “responsable” és mort, la causa s’arxiva.

Quan em vaig assabentar d’això, el trasbals emocional va ser demolidor. Poc a poc, i al llarg de la setmana m’he anat refent amb l’ajuda de l’Anni, sobretot, i d’altres persones. Encara, però, em queda una angoixa bestial.

Què se suposa què he de fer ara? Embarcar-me en una lluita per reobrir el cas i que es delimiti la responsabilitat penal del conductor? A un país tan llunyà, tan diferent i encara hereu dels recents vicis d’un sistema totalitari? Amb tot el que pot suposar de cost emocional? Paga la pena passar per tot aquest dolor? Em donaria més pau i serenitat saber que el conductor ha pagat pel que va fer? O ho deixo córrer tot, tal com em demana el cor, encara que quedi tot impune?

Si algú s’atreveix a donar-me una mica de llum...

Déu meu, és increïble...

moments de profunda desesperació

Tinc una llarga llista de posts que vull escriure. Sobre vivències doloroses que cal elaborar, sobre records del David, sobre reflexions que em faig, sobre esperança.
Però avui només vull i només puc parlar de com em sento. Potser així podré deixar de plorar i trobar alguna il·lusió a la què aferrar-me. Estic tan buit que fins i tot he pensat de tancar aquest bloc. Però llavors, que em queda?
Avui, un petit contratemps, i tot l’equilibri s’ha anat a la merda. On està tot allò què vaig proclamar el dia 11 ? No havia escollit viure ?
En fi, sé positivament que això passarà ; però és un d’aquells moments on no sé on fugir, on no sé cap a on vaig. És la desesperació total.

(...)

Uns sentiments alliberats, un oportú xat d’un amic, rellegir un parell d’escrits plens de tendresa que he rebut avui; retocar unes fotos del David i l’Anna. Sembla que ja tot va millor...

Premonició??

Avui voldria compartir el que per nosaltres és un tresor imponent. Com ja vaig dir al post del passat 11 d'abril, vam estar remenant els arxius del PC del David, i, molt colpits, vam trobar-ne alguns de formidables, la majoria ja coneguts.

Però també vam trobar aquest, amb data 19 d'abril del 2007, un mes just abans de l'accident i un mes desprès de l'accident d'un altre nen de St. Quirze, l'Àlex.

Doncs bé, aquell dia el David va crear aquest powerpoint, amb el senzill nom d'"Història". En aquesta història el protagonista (creiem que Ell) és un astronauta en problemes.

A part de la sorprenent habilitat i creativitat per dissenyar els dibuixos amb l'ordinador, sisplau, fixeu-vos en la història sencera. Potser ho haureu de mirar més d'una vegada per apreciar tots els increïbles i fascinants detalls.

Això ho va pensar i crear un nen commocionat per la mort d'un veí a qui no coneixia directament i que ell mateix se n'havia d'anar també un mes desprès.

Que cadascú tregui les seves conclusions. Jo les tinc molt clares, meridianament clares...

Per tu, David

Mentre sóc testimoni de la histèria col•lectiva d’aquests dies per l’encariment del cost de la nostra còmoda i insostenible vida, incapaços de renunciar a res, a costa de qui sigui; i mentre escolto a diari la conversa d’alguns companys de l’oficina, instal•lats en la queixa permanent, en l'implacable judici i condemna als demés, i en l’ànsia per accedir al darrer parany del voraç consum en el que encara perceben absurdament l’accés immediat a la felicitat, no puc deixar de pensar en els pares i mares que han quedat orfes d’algun fill, amb els què hem conviscut aquest cap de setmana, i amb tants d’altres que he conegut. I al•lucino amb els contrastos, com podem arribar a viure en la més absoluta superficialitat, o com podem aprofundir en tot el millor que hi ha dins nostre.

Ja ha passat un any des de la mort física del meu fill. Ha passat un any, i en algun moment he pensat “i ara què?”. Els dies es succeeixen, tornen a aparèixer els mateixos dies al calendari, i segueixo sense poder gaudir de les sensacions físiques que em proporcionava el David, acaronar els seus llargs cabells quan es deixava, mirar embadalit el seu somriure davant d’una nova pel•lícula, sentir els seu riure mentre explicàvem acudits dolents, o patir quan es refugiava en el seu món davant d’una petita adversitat.

Però..., com diu en Lluís Llach, “senzillament, i com si res, la vida ens dóna i pren papers”. Tard o d’hora, a tots ens arriba el dolor, la malaltia, la pèrdua. I llavors hem de decidir. I jo decideixo que no penso abandonar-me al dolor, no sóc cap víctima. Res serà mai més igual, és veritat, sempre m’acompanyarà la melangia per la separació física d’una de les personetes que més estimo. Però al mateix temps, com va dir algú, no permetré que el meu fill sigui el meu botxí. Ell no s’ho mereix; patiré en silenci, dignament, però tot el que ens ha deixat, tot el que ha sembrat, tot el que encara ens ensenya, m’ha de servir per aprendre, per intentar ser millor persona, per donar-me més i incondicionalment, per fer més feliços als altres. Miro dins el meu cor, i agraeixo els dotze anys que ha volgut compartir amb mi. I penso seguir endavant el que me quedi de vida, seguir vivint amb coratge, amb serenitat, amb generositat; i amb alegria, tal com procuren fer sempre l’Anna i l’Anni, sempre que poden, sempre intentant regalar-me el millor que tenen. És el millor homenatge que li faré al David.

Per tu, David, fill meu.

“Així, només, et deixo que tu em deixis. Jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre; i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.”

Homenatge al David

Ja som a 1 de juny. Ja ha passat el mes de maig. De debó que, tal com havíen anat altres dades assenyalades, com ara el Nadal o l'aniversari del David, no pensava que aquests dies serien tan dificils. De tota manera, avui no tinc massa ganes de parlar d'això.

El que sí que volia deixar constància és de l'homenatge que vam fer al David. Amb motiu del primer aniversari de la seva mort física, no vam voler fer cap cerimònia tradicional. L'Escola de Música ens va oferir la possibilitat d'organitzar un concert per commemorar aquestes dates, i ens va semblar una idea molt tendra, la millor manera de recordar-lo. Ajuntar a totes les persones que l'estimen, que ens estimen i que estimem, i fer servir la música com a fil conductor. I fer-ho plegats amb l'Escola de Música, amb tot el que això representa.

Vam decidir no dir res a ningú, i per part nostra, només vam posar un banner al bloc, per qui volguès fer-se'n resó. I la resposta rebuda ens va emocionar molt; veure tants amics i familiars reunits a La Patronal, el petit teatre del nostre poble, la majoria sense avisar, comprovar que tanta gent recorda i estima al David, i que ens fan costat i ens ofereixen tant d'amor.

Al concert, va actuar l'Anna amb el seu grup de vent, l'orquestra de guitarres on tocava el David i la BellaQuirzeBand, la coral on cantem l'Anni i jo. I un combo de l'Escola de Música com a enllaç entre les diferents actuacions. Tot un encert de la Carme. Tot sense gaires paraules, només música. I molt amor.

El moment més emotiu va ser quan vam cantar, per primera vegada, "El Somni". És una peça composada pel Jordi Valls, a qui, durant els dies que estàvem a Budapest, li va arribar a les seves mans el poema del David, i colpit, li va posar una música preciosa. Com va dir Luther King, davant l'adversitat es pot transformar el patiment en força creativa. Crec que el Jordi ha fet una obra pròpia d'un geni, i li estem profundament agraits per aquest regal. També a la Maite Foix, amb la seva privilegiada veu, per la seva qualitat i valentia per fer de solista, a l'Òscar per la seva paciència i per la brillant direcció, als músics del Combo pel seu esforç i a tots els cantaires del Cor, per la seva dedicació i per haver-hi posat tanta estimació en el projecte. I a la Nati pel disseny del programa.

Mentre escric això, sento a l'Anni a la cuina. Està cantant "El Somni"

25 DE MAIG

21 DE MAIG

Dins meu sento un soroll molt estrident. Potser passen només uns segons però a mi em sembla molt més temps. Els llums s’encenen. Començo a entendre que estava dormint i que el que sento és el telèfon. Mig adormit, sento a l’Anni respondre ràpid. Els primers monosíl·labs. De sobte, el to de veu es torna angoixant, em desperto de cop i començo a reaccionar. Alguna cosa no va bé. Repasso ràpidament la nostra situació familiar i me'n adono que el David està fora de casa, a Hongria, passant uns dies de colònies. Pregunto aterroritzat que passa. L’Anni intenta calmar-se i quan pot, em respon que el David ha tingut un accident però sembla que està be. No m’ho crec, corro al pis de baix a agafar l’altre telèfon. Sento l’altre costat de la línia a la Mercè, la seva professora, amb to serè, ens demana que estiguem tranquils perquè el David està bé. Li demano mig plorant que em digui la veritat i en to ferm em confirma que me l’està dient. Llavors ens deixa anar la primera sentència: “convindria que vinguéssiu”. Ens demana a mitjanit que anem a l’altra punta d’Europa.
Així comença el pitjor malson de la meva vida.
Pengem el telèfon. Són les 3:30 de la matinada. L’Anni es desploma sobre el llit. Jo no sé que fer, on anar, què pensar, estic completament desesperat. Truquem al meu sogre per explicar-li i demanar que faci les gestions per trobar-nos bitllets d’avió. Llavors, no sabria dir quan de temps va passar, truquen a la porta. Obro i veig clara la situació. Allà davant, amb cares molt series, estan dos companys de l’AMPA i l’Elisabet, alcaldessa de St.Quirze.
- Déu meu! Si esteu aquí és perquè el David està malament, potser s’ha mort.- els dic-
- No, Natxo, tranquil·litzat, el David està bé, només hem vingut per si necessiteu ajuda.
Ens permeten trucar a un dels nens que està allà perquè ens convencem de que tot marxa bé. Parlo amb l’Alba. Les seves respostes no són gens convincents. No sap, no està segura, evasives, monosíl·labs. La cosa no pinta bé. Truquem al RACC que en pocs minuts ja ens té organitzat el viatge, fem la maleta a corre-cuita, sort que hi ha gent a casa que ens ajuda a prendre petites decisions. Truco al Xavi, mig plorant. Li explico i ve a casa. Finalment arriba l’Avi Àlex i marxem cap a l’Aeroport. Afortunadament, l’Anna petita s’ha quedat a dormir a casa dels avis, i s’ho ha estalviat tot.
Jo, que tenia por a volar, de sobte em veig dins d’un avió, presa del pànic, però d’un pànic molt diferent. Apaguem els mòbils i ens desconnectem del món, tot i que ja coneixem que en aquells moments estan operant d’urgències al David d’un cop al cap. El vol fins a Viena són dues hores d’angoixa extrema, inhumana. Ningú no gosa dir res, només anem agafats i intentant no ploriquejar.
Finalment arribem a Viena. Baixem de l’avió, i ràpidament poso en marxa el mòbil. Les mans em tremolen mentre marco el número. Espero resposta enmig d’un pànic atroç. Contesta la Mercè, i em diu que el David ha sortit de quiròfan i que tot ha anat bé. Desprès de pregar i pregar que ens diguin la veritat, al final volem creure que és cert i ploro alleugerit. Tinc moltes ganes d’arribar a Budapest per dir-li al David que ja som amb ell, que estem al seu costat.
Desprès d’una eterna a escala a Viena, al final sortim cap a Budapest. Estem més tranquils, i fins i tot esmorzem a l’avió. Finalment hi arribem. Estem tan a prop que començo a angoixar-me un altre cop. La Mercè ens espera a l’aeroport i només busco a la seva expressió una pista de com van les coses. Està massa seria. Al trajecte en taxi fins a l’Hospital torna el silenci, es fa etern, et taxi no troba el lloc exacte.
Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís està la Carme. A mida que ens anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."

Tenia moltes ganes de vomitar tot això. Avui, m’he passat tot el dia amb el cap a Budapest, amb el cap a aquell dia, a reviure-ho tot, amb tot el dolor. Ja està.

Avui és 17 de Maig

Avui és 17 de maig.

Fa dos anys, el 17 de maig del 2006, marxàvem cap a Disneyland. Recordo l’absoluta felicitat d’aquell 17 de maig, a l’Estació de França tots 4 junts. Aquell dia el Barça jugava la final de la Champions, i semblava que el món només estava per allò, però nosaltres quatre teníem el nostre propi i petit món, un món d’entusiasme infantil. Un cop al tren, el David em va demanar el mp3 per on jo estava sentint el partit del Barça. És curiós perquè tinc la sensació de que jo sempre vaig ser incapaç de dir ‘NO’ al David. Recordo estar a la llitera del tren, en silenci, amb tope nervis per no poder sentir el partit, què no anava bé, i l’alegria quan, en la foscor el David ens va cantar el gol de Belletti. Del 17 de maig al 20 de maig del 2006 vam passar uns dies inoblidables, absolutament inoblidables.

Un any desprès, el 17 de maig del 2007, el David va marxar cap a Hongria. Va ser l’últim dia de la meva vida que el vaig veure conscient, de fet, que el vaig veure amb vida. I el 20 de maig del 2007 va ser l’últim dia que Ell va viure, almenys en aquest món. A mitjanit (encara no tinc clara l’hora) el van atropellar.

Ahir estava molt enrabiat, amb molta ira, amb molt ressentiment. Vam anar a fer unes compres, escampant mal humor i energies negatives a la meva família, cosa que encara ho complica més a tots tres. Recordava que tot just feia un any, l’Anni i el David van anar junts i il.lusionats al Alcampo a comprar un rellotge nou i una funda pel mòbil pel viatge a Budapest. Encara conservem aquell tiquet de compra. Encara porto aquell rellotge.

Aquest matí, el dia s’ha aixecat trist i melangiós. L’Anni ha anat a treballar i jo ara estic més tranquil, estic bé, escrivint unes línies i mirant fotos d’aquell viatge a Disneyland. Em queden els meus records.

Avui és 17 de maig.

CURSA DAVID 2008

Dissabte, el dia abans de la Cursa, va ploure el que no havia plogut en molt de temps. Diumenge, però, es va aixecar un dia radiant, net, fresc, d’aquells que conviden a córrer, a gaudir de la vida. Just abans de la sortida, un imponent arc de Sant Martí semblava convidar-nos a fer-ho, un immens somriure d’algú que ens feia notar la seva presència.

Diumenge passat dia 11, vam celebrar el II Memorial David Rovira. Com es pot imaginar, va ser un dia molt emotiu i d’alguna manera també molt feliç per nosaltres. És molt reconfortant percebre l’esforç, la solidaritat i la compassió de tanta gent, tots units per donar-nos el seu escalf i per recordar el David. L’Anni estava molt inquieta els dies abans per tota la moguda que s’estava organitzant sota el nom del David, però un cop allà, l’ambient era tan intens i tan enriquidor que els seus neguits es van transformar en emoció i felicitat. I l’Anna petita, no diguem, fins i tot es va animar a córrer ella també.

Jo necessito això per sobreviure. Necssito escampar el record del David i que es mantingui ben viu i ben present. Vaig llençar la idea fa molt de temps, quasi una súplica, i tant l’Ajuntament de Sant Quirze com els meus amics de CoRReDoRS.CaT, la van recollir amb entusiasme i són ells qui han fet possible aquest somni. El meu agraïment més profund i sincer cap a ells, i cap a tots els voluntaris, patrocinadors (gràcies, Albert!!) i participants.

Per cert, la Cursa es va transmetre en directe per Ràdio Sant Quirze en un programa especial que dura 3 hores i que es va poder sentir tota la matinal per megafonia. Si algú vol sentir algun fragment, aquí el deixo. Paga la pena.

Fil sobre la Cursa a CoRReDoRS.CaT. Més 15000 visites i 800 comentaris !!

Un altre cop, Ca n'Eva

Aquest cap de setmana hem tornat a Ca n'Eva. Em fascina la sensació de benestar que hi trobem allà. Per la profunda estimació que sentim per la gent amb qui compartim espai, tot i que fa tan poc que ens coneixem. I per l’absoluta complicitat. Em comentava el Guillermo que ell afegiria dues sensacions més, respecte de l’escrit que vaig fer ara fa dos mesos. I hi estic totalment d’acord.

D’una banda, la satisfacció per l’aportació, moltes vegades inconscient, que un mateix fa al grup. Estem convençuts que a Ca n’Eva rebem molt; ens escolten, ens estimen, ens consolen, ens faciliten eines; tot això és ben cert. Però al mateix temps, també estàs contribuint al benestar i al consol dels altres, i com deia abans, de vegades ni te n’adones. De sobte, algú et dóna les gràcies per alguna cosa que vas dir en un determinat moment, o seu al teu costat per explicar-te alguna cosa de la què en té necessitat o simplement et somriu. Per part meva, l’enriquiment és aclaparador i constant. Intento retenir en la ment la gran quantitat de saviesa que escolto, en forma d’experiències i de reflexions dels altres.

I d’altra banda, el sorprenent efecte que causa en els nens. L’Anna només ha anat dues vegades. Mentre hem estat allà, la veiem radiant, feliç, assaborint cada minut que hi passa, interactuant amb nens i joves de totes les edats. I desprès, quan arribem a casa, arriba el moment de l’enyorança profunda i de la reflexió. Diumenge, quan vam tornar a casa, l’Anna va tenir una crisi de tristesa de la què no vull entrar en detalls, perquè són d’ella, però ens sentim molt alleugerits de que per fi, hagi verbalitzat sentiments tan profunds i hagi començat a expressar la confusió i el dolor acumulats, i ens hagi donat l’oportunitat de poder-ne parlar.

Algunes persones que ens estimen molt, ens van voler advertir amb bona intenció, que vigiléssim. Em fa gràcia aquesta visió que des de fora es pot arribar a tenir. Però només som un grup de pares que hem perdut algun fill i que ens reunim periòdicament (juntament amb els generosos i fonamentals voluntaris). És l’únic que ens uneix i ho és tot, al mateix temps. Qualsevol que ens veiés per la finestra veuria un enorme grup de gent que malgrat el dolor que ens uneix, és raonablement feliç.

GP de F1 de Montmeló (i 2)

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el GP de Fòrmula1 a Montmeló. Encara que no ha coincidit exactament en la mateixa data, sí que puc sentir dins meu, com fa ara un any que vaig compartir amb el David la nostra darrera activitat. Va ser l'últim cap de setmana que va estar aquí. Vam anar tots dos junts a veure les qualificacions de dissabte, i recordo amb una precisió absoluta tots els moments viscuts amb ell aquell matí, i com orgullós estava d’ell veient-lo gaudir de l’ambient. Li vaig comprar una samarreta preciosa que em sembla que només va tenir oportunitat de posar-se una vegada.

Tot i que ho he intentat evitar, avui no m’he pogut estar de mirar una estona per la tele la cursa, res, només uns minuts. El suficient per escoltar una referència al nombre d’espectadors de l’any passat, i el primer que m’ha vingut al cap, és que un d’ells, avui ja no hi és, almenys físicament.
No sé, dec haver après a bloquejar les emocions, perquè ara mateix tampoc no sento res més que enyorança i uns certa indiferència.
Aquells dies tot just acabava de començar aquest blog, amb una intranscendent i poc ambiciosa motivació; i l'escuet relat d'aquella activitat és l’únic post que vaig fer en vida del David (veieu a baix de tot). Qui m’hagués dit en què es convertiria per mi aquell recent estrenat blog. És curiosa la “coincidència” en el temps...

Sant Jordi

14:00 hores: Avui és Sant Jordi. Fa un dia radiant, i tot convida a viure un dia especial, dia del patró de Catalunya i dia dels enamorats. Dia de poemes i de flors. Què té aquest dia què, en condicions normals, ens fa sentir tan bé amb el nostre entorn?
Avui fa exactament un any, el David va guanyar el premi dels Jocs Florals de l’Escola. No va ser la primera vegada, tant ell com l’Anna havien tret premis altres vegades. Ves per on ens han sortit un fills poetes. L’any passat, el David va sortir a llegir el seu poema, “El Somni”, que molts ja coneixeu. Ho va fer amb una serenitat i una confiança que ens va sorprendre molt. Ara tenim clar que s’estava acomiadant de tots, amb aquell poema tan emblemàtic: “...ja és de dia, adéu, adéu; si no tornessis, ploraria...”
Jo avui no tinc ganes de celebrar aquesta diada. No estic pas molt trist, simplement se’m fa antipàtic aquest dia, haver-me de sumar a la festa quan no en tinc ganes...


19:00 hores: Al final m’han “aconsellat”, amb un xivatasso, que hi anés als Jocs Florals d’enguany. El record del David era ben potent per mi i ha estat dur d’aguantar l’ambient. I l’Anna ha tornat a guanyar; amb un poema de títol també al•legòric: “Alegria”. Tot un altre símbol d’allò que ella vol viure. Desprès ha insistit molt per veure’ns entusiasmats amb el seu premi, i preguntant-se perquè hem plorat quan li han donat el premi. Finalment hem acabat tots contents, acceptant les felicitacions i el suport i estimació de tants amics. L’Anna està radiant i feliç. Com ha de ser, el dia de Sant Jordi.

L'Anna s'ha anat de colònies

Avui l’Anna s’ha anat de colònies.

He anat a dir-li adéu. I he tornat a reviure, amb les emocions molt controlades, la figura d’un fill meu darrera del vidre fosc de l’autocar, molt difuminada, dient adéu.

Aquest matí l’Anna s’ha dutxat alegrement, ha esmorzat, ha agafat emocionada els seu equipatge, li hem fet el llit i li hem recollit l’habitació. Tot igual que aquell 17 de maig. Tan plena de vida. Aquell dia no pensava que aquestes accions tan quotidianes i que passen desapercebudes serien la darrera vegada que es farien. Potser sí que tenim una lleugera inquietud quan els nostres nens se'n van de colònies, però en el fons estem convençuts que simplement és un dia més, i que tota aquella vida és nostra per sempre.

Aquell 17 de maig jo estava a la feina i no havia d’anar a acomiadar al David. Però un cop allà, em vaig sentir inquiet i li vaig demanar permís a l’Albert per escapar-me una estona. Vaig tornar a Sant Quirze i vaig arribar a temps per fer-li un petó furtiu. I per poder dir-li adéu, encara que quasi no el veia, darrera dels vidres fumats de l’autocar. Pensava en el viatge en avió, però per res en l’estada a Budapest. I és que, per molt que ens preocupem pel futur, no tenim ni idea de com ni quan arribarà el nostre moment.

He revisat una conversa de mail que vaig fer amb un amic aquell dia 17 de maig del 2007. Literalment deia:
“En aquest moment el David deu estar ja a l'avió a punt de sortir cap a Hongria. Mare meva!!!, estic tope nerviós, no me'l trec del cap...Bé només tenia ganes de dir-ho a algú”;
“ostres, quina enveja!!! suposo que devia estar hiper emocionat....-em va respondre ell-“;
i jo vaig afegir: “Bé, ja saps com és... ahir era com un dia absolutament normal. I avui feia un posat com si la cosa no anés amb ell. Li he hagut de demanar sisplau si em deixava fer-li un petó. En fi... Però, sí, em consta que estava molt content.”

Diumenge, mentre parlàvem d’aquestes colònies l’Anna ens va deixar anar: “Jo vigilaré molt quan creui un carrer”. De vegades penso que l’Anna està molt al marge, però l’Anna ho té tot molt present. Avui s’ha volgut endur una foto del David a les colònies.


PS: avui m’han donat una alarmant mala notícia en relació a un petit del nostre poble. El meu cor està, més que mai, amb ell i la seva família. Avui és un dia difícil...