El somni de l'Anna

L'Anna està a l’escola de música, jo l’he anat a buscar i li dic que tinc una sorpresa per ella al cotxe. En entrar, es troba al David que li diu "he tornat" i ella es posa molt contenta, li diu que l'ha trobat molt a faltar i s’abracen. El David vesteix la seva samarreta de LEGOLAND i uns texans. Durant els següents dies l’Anna es dedica a explicar-li entusiasmada tot el què hem fet aquests mesos. Li ensenya al Flupi, li explica la Cursa del David, la Caravana Solidària i el blog. Al David li agrada molt el blog i li diu que el vol continuar fent ell. També li ensenya com ha quedat seva habitació i el David se sorprèn de totes les coses que hi han i de les moltes coses que ell ha fet. El porta també a l'escola de música per ensenyar-li el mural que hi ha dedicat a ell amb les fotos de Budapest. Constantment el David l’abraça. Desprès d'uns dies, de sobte, i mentre estan al jardí, el David li diu a l’Anna que s’ha de tornar a marxar. L’Anna protesta: “però si em vas dir que et quedaries!!” i el David li respon que se n’ha d’anar al cel. Sorgeix una boira i enmig d’ella, el David desapareix.

Aquest és el somni que l'Anna va tenir dissabte passat. Es va aixecar i ens ho va explicar tranquil.lament, només descrivint, sense afegir emocions. Desprès, se'n va anar a jugar alegrement...

Per desfogar-me

Lamento repetir-me i potser ser un xic pesat. Aquest matí he tornat a Barcelona per recollir el dorsal de la cursa de diumenge. El mateix ritual, el tren, l'esmorzar al Viena, xafardejar botigues d'informà- tica. Per diverses circumstàncies coincidents, he hagut d'anar sol, i ara estic convençut que havia de ser així, que les forces de l'univers conspiren de manera sorprenent i incomprensible per nosaltres, per determinar els nostres destins.

Avui, mentre anava cap allà, me'n recordava amb força quan moltes vegades, veient el meu fill, petit encara, pensava que quan fos un homenet tindria un bon company per compartir moltes activitats plegats. Somiava d'anar amb ell a esquiar, a baixar un riu en canoa, a anar a veure un espectacle o simplement a esmorzar junts els dissabtes. Ara ja ho començàvem a fer i jo era molt feliç, però déu meu, què poc m'ha durat!
Feia dies que no plorava, i amb una desagradable sensació, em preguntava perquè, alhora que anava acumulant desesperança, ressentiment i desil.lusió. Avui, un altre cop he plorat molt, molt. Necessitava les llàgrimes per drenar la tristesa de la meva ànima. Ara ja estic millor.

Una lliçó del David: Enfrontar-se a la mort i no tenir por

Avui fa sis mesos que el David va ser atropellat. Desprès de la commoció inicial, vaig poder comprovar i sentir la immensa bondat i compassió dels que ens envolten. Sempre dic que no hem de ser nosaltres els forts, com ens diuen amb bona intenció, sinó tots els que formeu part del nostre entorn, els que aguanteu el nostre dolor al nostre costat. I aquests mesos he pogut constatar aquesta fortalesa.

Des de fa poques setmanes, curiosament, hem detectat que diversos amics i familiars estan prenent més consciència del que ha passat i han perdut la cuirassa amb la que s’havien protegit per bloquejar el dolor o la por, i ara han plorat al David de cop, tot el que no l’havien plorat.

Estem rebent molts missatges en aquest sentit, explosions de sentiments desbordats, que també ens ajuden, ja que són maneres de compartir el nostre dolor. S’ha produït un immens buit en les nostres vides, buit que vivim dia a dia, minut a minut. Però també, i ho entenc, en la de tots els que ens estimen. I crec que, en honor al David, hem d’extreure lliçons positives. Nosaltres així ho intentem fer, no volem fer-nos un nus amb el dolor, no volem aturar-nos en aquest moment indescriptiblement trist i esquinçador. Podem retre-li un homenatge i seguir endavant, sent una mica millors, per ell, i també per tots nosaltres.

Alguns comentaris m’han sobtat molt, en el sentit que el blog els fa mal, que no s’atreveixen a mirar-lo, que dubten que sigui convenient per mi remoure tants records. He estat reflexionant i crec que el problema no és meu, és dels altres, dels qui no s’atreveixen a enfrontar-se a la seva mort i encara pitjor, a la dels seus fills. I el que ha passat, l’ha fet palesa, massa present en la vida de tots.

Si us serveix d’alguna cosa us diré que, desprès de la mort del David, moltes de les meves pors han desaparegut. He vist la mort de prop, m’ha arravatat el que més estimava. I me n’he adonat de que he malbaratat part de la meva vida, paralitzat per la por, sense acceptar reptes o tan sols les oportunitats que la vida m’oferia. Reflexioneu, no espereu a tenir 80 anys i comprovar això amb la vostra pròpia i imminent mort. De què us haurà servit tanta inquietud i preocupació? Per dir “gràcies a la meva prudència i inacció he arribat fins aquí”? però vivint com? I sobretot, penso que hem de transmetre els nostres fills a viure sense por. Si se’n van de colònies, no creieu que és millor acomiadar-los amb un petó i un “passa-t’ho bé” que amb una advertència perquè “vigili”, com si el perill fos a cada racó? Com gaudirà més d’aquelles colònies i d’aquell moment present? Em va servir d’alguna cosa dir-li al David constantment que anés amb cura? Sort de l’Anni, que el va animar sempre a ser valent, a gaudir de totes les experiències. I el David, intuïtivament, sempre li va fer cas a ella. Deia E.K.R.. que “els que aprenen a conèixer la mort, més a que témer-la i a lluitar contra ella, es converteixen en els nostres mestres sobre la VIDA”. Com que jo estic convençut que el David encara existeix, encara l’estimo més per tot el que m’està ensenyant sobre la vida. I ho vull compartir.

“Si vius amb por, en realitat no vius. Els pensaments que tens o be reforcen la teva por o bé eixamplen el teu amor. L’amor crea més amor, s’expandeix a sí mateix. La por crea més por, especialment quan està oculta. També generes més por quan actues amb por. No converteixis la por en una part permanent de la teva vida: si et desprens de la por, o si almenys vius a pesar d’ella, veuràs que, sorprenent i paradoxalment, et sentiràs segur. Pots aprendre a estimar sense dubtes, a parlar sense cautela i a protegir-te sense estar a la defensiva.” Del llibre “Lliçons de Vida” de E.K.R. i D.Kessler

Homenatge al David

El passat divendres vam assistir a la presentació del projecte de solidaritat que ha dut a terme l'entitat Acció Solidària del Vallès que enguany han decidit dedicar al David, detall que agraïm profundament i que ens ha omplert de felicitat i emoció. Dins del marc del projecte de la Caravana Solidària, A.S.V. ha estat treballant molt per, atenent a les necessitats reals d'una gran Institut de Tambacounda al Senegal, procedir a la instal.lació d'una aula informàtica amb accés a Internet completament equipada. Aquesta aula durà el nom del David.

L'acte de divendres va ser molt intens, vam sentir molta emoció, de vegades dolor, però també vam ser feliços amb el suport i l'afecte de molts familiars, amics i veïns. Primer vam fer una actuació de la nostra coral BQB, tot cantant cançons africanes. L'Anni i jo ens vam posar darrera, per si s'escapava alguna llàgrima. Mentre estàvem assajant, vam veure arribar els companys del David de l'orquestra de guitarres. La seva presència a l'acte era una sorpresa que desconeixíem i el primer impacte va ser molt colpidor, ja que no els havíem vist així en conjunt des del Comiat al David. Després van fer un concert, tocant peces que ja van interpretar a Budapest. Va ser molt dur, però els ho agraïm molt i de tot cor, va ser un bonic detall i era com si el David també continués amb ells. També va ser molt emotiu veure junts a la Carme, la Mercè i l'Elisabet, amb l'Àlex i la Lolín. Tots vam estar aquella setmana a l'Hospital de Budapest, i des de llavors, va ser el primer dia que ens vam retrobar tots...
Volem agraïr la presència i suport de tanta família i amics, de moltes mestres del David, i sobretot a la Pepa i l'Eva que han promogut aquesta iniciativa i que han pensat en nosaltres i que van fer uns parlaments tan macos i emocionats. Un petó ben gran per vosaltres. També a la resta de membres de ASV, al Jaume, a l'Enric i tot els altres, així com als membres de l'Ajuntament, ja que han donat molt suport a aquest projecte.
En definitiva, aquests actes de record pel David ens ajuden i ens fan feliços, i estem orgullosos de la petjada que ha deixat. És un nen extraordinari.
Per informació més detallada del projecte i de l'acte de divendres, he fet alguns vincles inserits dins d'aquest text.

M'AGRADARIA...

Amic:
Perquè t’estimo i t’aprecio, perquè vull seguir sent feliç al teu costat, permete’m que t’ajudi a entendre com ens sentim i a no patir quan t’assalten els dubtes sobre com tractar-nos. Per això, des del més profund del meu cor, et dic:

M’agradaria que no tinguessis por de pronunciar el nom del meu fill. El meu fill va viure, encara l’estimo molt i necessito escoltar el seu nom.

Si m’entristeixo, ploro o m’emociono perquè parlem del meu fill, m’agradaria que sabessis que no és perquè m’hagis ferit. Al contrari, m’has permès parlar del meu fill i m’has permès plorar, i t’ho agareixo.

El tresor més gran que tinc són els seus records. M’agradaria que no desapareguessin mai de les nostres converses. Gaudir-ne d’ells pot ser també motiu de joia.

M’agrada que el meu fill estigui en els teus pensaments. I que nosaltres també hi siguem. I que de tant en tant, ens dediquis una part del teu temps. No et desencoratgis si aquell dia jo no en tinc ganes. Torna-ho a provar, sisplau.

M’agradaria que no fessis veure que no ha passat res, que no intentis entretenir-me si jo no vull, que no canviïs de tema si et parlo del meu fill. Així sí és com realment em fas mal.

Hi ha dies que estic millor i d’altres que no. M’agradaria que quan tingui un bon dia no pensis que el meu dolor s’ha acabat i que quan el dolor estreny no tinguis pressa perquè em recuperi aviat. Aguanta.

Desprès de perdre un fill és normal reexaminar tots els nostres valors i les nostres creences. M’agradaria que si en parlem i ho debatem, no pensis amb compassió que la desgràcia m’ha trastocat i sobretot que no frivolitzis o facis broma dels meus pensaments. Pensa que em donen consol, i són fruit de llargues hores de reflexió i dolor.

En resum, m’agradaria que entenguessis que vull seguir formant part de la teva vida, que ho necessito i que no pretenc que el dolor s’instal.li permanentment en les nostres relacions. Al contrari, la vida pot ser bella i podem compartir moltes coses, però de tant en tant, també vull compartir els meus sentiments i els records del meu fill.

Adaptació personal a partir d’un escrit extret del Grup AVES.

El primer halloween sense el David

El capvespre del passat dimecres dia 31 va ser una nit molt trista. Malgrat la general mala premsa de la nit de Halloween, per ser una festa importada i sense tradició, a casa sempre fèiem festa grossa, simplement perquè és una festa molt divertida pels nens. Cada any era més elaborada i fins i tot la família sencera s'hi va abocar amb entusiasme. No cal dir que pel David i l'Anna, aquesta nit era molt esperada i viscuda amb molta emoció. Aquest any, però, ens vam tancar a casa, incapaços ni tan sols d'obrir la porta a les nombroses colles de nens que van disfressats i truquen per demanar dolços, un costum que està arrelant al nostre barri. L'Anna petita se'n va anar a dormir trista i decebuda, entenent però sense voler entendre, i nosaltres ens vam debatre entre la culpa per no poder atendre la seva petita il.lusió de cada any, i la nostàlgia i el dolor d'una nit que el David gaudia amb intensitat. L'endemà, ja més recuperats, vam agafar forces i amb l'ajuda de la família i sobretot del tiet Jordi, l'Anna va tenir el seu halloween.
Aquest és un foto muntatge que vaig fer fa dos anys sobre la nostra particular festa de tots sants.