Us penjo el darrer examen que va fer el David. Va ser a l'escola de música poc abans de marxar a Hongria. Fixeu-vos en la nota que va rebre: 10 + 1. Sembla impossible, no?.
El David sempre va gaudir molt estudiant i aprenent. Sempre treia unes notes excel.lents, sempre el millor de la classe, però és que a sobre, mai en presumia, mai no anava de sobrat. Potser per això les seves mestres acostumaven a acabar enamorades d'ell. Recordo les reunions de tutoria de les que sortíem babejant. A la darrera, la Mercè, la seva mestra ens va dir que el David seria a la vida el que ell es proposés, per capacitat i per caràcter. En general va tenir una relació molt especial amb totes les seves mestres però sobretot amb la Mercè, la Lídia i la Tere, que ens consta que l'adoraven i encara l'adoren. És una de les lliçons que ens deixa el David, la humilitat, per sobre de l'enorme capacitat intel.lectual que tenia. Recordo que de vegades li havíem d'empaitar perquè deixés de fer deures i alguns professors ens havien comentat que l'únic problema que tenia era que les ganes d'aprendre i de fer-ho tot perfecte li provocaven una angoixa excessiva. Jo recordo que molts dies venia a casa amb els deures fets: havia aprofitat l'hora del pati. O que cada dilluns, com que tenia una hora perduda entre classe i classe a l'escola de música, aprofitava sempre per fer els deures. Jo mai vaig gosar presumir de les seves notes, entre altres coses perquè ell era el primer en no fer-ho. Però ara em ve de gust dir que jo estava molt orgullòs. També per això era un nen especial.
A tall d'exemple, us passo un exercici que va fer. Havia de fer un treball sobre 'La mort del sol'. Ell va escollir fer-ho en format fotomuntatge. La Mercè va quedar tan impressionada -i nosaltres també- que ens va enviar una nota tot dubtant que, coneixent-nos, el David no fos un nen adoptat!!! Aquí podeu veure el seu treball al vídeo.
El David sempre va gaudir molt estudiant i aprenent. Sempre treia unes notes excel.lents, sempre el millor de la classe, però és que a sobre, mai en presumia, mai no anava de sobrat. Potser per això les seves mestres acostumaven a acabar enamorades d'ell. Recordo les reunions de tutoria de les que sortíem babejant. A la darrera, la Mercè, la seva mestra ens va dir que el David seria a la vida el que ell es proposés, per capacitat i per caràcter. En general va tenir una relació molt especial amb totes les seves mestres però sobretot amb la Mercè, la Lídia i la Tere, que ens consta que l'adoraven i encara l'adoren. És una de les lliçons que ens deixa el David, la humilitat, per sobre de l'enorme capacitat intel.lectual que tenia. Recordo que de vegades li havíem d'empaitar perquè deixés de fer deures i alguns professors ens havien comentat que l'únic problema que tenia era que les ganes d'aprendre i de fer-ho tot perfecte li provocaven una angoixa excessiva. Jo recordo que molts dies venia a casa amb els deures fets: havia aprofitat l'hora del pati. O que cada dilluns, com que tenia una hora perduda entre classe i classe a l'escola de música, aprofitava sempre per fer els deures. Jo mai vaig gosar presumir de les seves notes, entre altres coses perquè ell era el primer en no fer-ho. Però ara em ve de gust dir que jo estava molt orgullòs. També per això era un nen especial.
A tall d'exemple, us passo un exercici que va fer. Havia de fer un treball sobre 'La mort del sol'. Ell va escollir fer-ho en format fotomuntatge. La Mercè va quedar tan impressionada -i nosaltres també- que ens va enviar una nota tot dubtant que, coneixent-nos, el David no fos un nen adoptat!!! Aquí podeu veure el seu treball al vídeo.







