Arran d’un bonic comentari que he rebut d’una bona amiga a qui no veig des de fa temps però de qui estic rebent un escalf especial, he estat reflexionant sobre aquests bonics elogis que rebem per la nostra tasca com a pares. Són molt bonics i ara fan molt de bé als nostres adolorits cors, però de fet penso que, com a pares, només hem fet i fem el que bonament podem, com tothom. Ara, malauradament, llueix molt, però està clar que hem comès errors i els intentem acceptar. Però hi ha una cosa de la que sí estic molt satisfet.
Des de que va néixer el David, ens vam dedicar completament als nens. Jo vaig decidir immediatament que, tot i que la feina era important com a eina, en qualsevol cas era una prioritat secundària. El mateix va passar amb la nostra vida social. Ens vam abocar de manera entusiasta als nens, a la seva educació, a estar el màxim de temps possible amb ells, en presència i ànima, tenint cura de tots els detalls, i a aprofitar fins al darrer minut d'oci que teníem per ells. Amb el temps, va ser un pèl esgotador i vam pagar un preu, però us dic amb emoció que ha pagat la pena. Alguns amics ens deien que estàvem equivocats, que algun dia els nens volarien, i llavors no podríem recuperar el que havíem anat deixant pel camí.
Recordo anar amunt i avall cada dia, per deixar-los i recollir-los a les diferents activitats que feien, fins i tot compartint amb ells algunes activitats extra escolars. Per exemple quan anaven a piscina, molts dies jo també m'hi quedava a nedar i a ajudar-los a vestir. O quan el David es quedava a l'escola de música durant una hora penjada que li quedava entre classes i aprofitava per fer deures, ell tan petit, jo sempre hi era al seu costat, de vegades simplement mirant-lo i molt feliç. També val a dir que hem tingut la sort que tots dos sempre s'han sabut entretenir sols a casa, no ens necessitaven per res, i això també ens donava un respir mental.
Quan darrerament el David va començar a reclamar la seva independència, jo em vaig sentir molt perdut i ho vaig passar molt malament. Però ara ja començava a entendre'l, li estava començant a donar les ales que ells necessitava i jo també estava començant a aprendre i gaudir de la meva pròpia vida. Una persona que em coneix bé, em va dir que aquest era el regal més bell que mai no li havia fet.
Ara tinc la sensació, quan no la ferma convicció, de que d'alguna manera tots sabíem que el temps que tindríem disponible era limitat, i que calia anar molt de pressa, tot aprofitant el temps que havíem rebut. D'una banda, per l'avidesa de coneixement que tenia el David, per la manera com gaudia de tots i cadascun del minuts que vivia, sempre completament entregat a alguna afició. I d'altra banda per l'obsessió que sempre em va acompanyar per aprofitar i esprémer al màxim el temps, sempre barrinant en la següent activitat abans fins i tot d'haver acabat la que teníem entre mans. No sabeu ara com ho agraeixo i la pau que això m'ha donat, perquè tinc la convicció i la tranquil·litat que tot el que vaig poder fer amb ell, ho vaig fer.
Pot sonar estrany, però jo crec que en algun estat interior, tots sabíem que només teníem 12 anys per compartir aquí. Més enllà tindrem tot el temps del món, si és que allà el temps existeix.
Un fragment del llibre Lliçons de Vida de E.K.R i David Kessler que parla de la Lliçó del Temps i que m’agrada: “...pero no sabíamos qué lecciones tenían que aprender esas personas, no sabemos lo que debían ser o de cuánto tiempo debían disponer. Por difícil que resulte aceptarlo, la realidad es que no morimos antes de tiempo. Cuando morimos, es nuestra hora. Nuestro desafío es experimentar plenamente el momento presente. Y es un gran desafío: saber que el instante presente contiene todas las posibilidades de felicidad y amor, y no desperdiciar estas posibilidades por esperar un futuro determinado. Al hacer a un lado nuestras expectativas podemos vivir en el sagrado espacio de lo que está ocurriendo ahora"
Estimat fill: sempre he admirat la teva valentia, potser perquè jo sempre he estat molt covard. Ja de ben petit, amb només tres anys, recordo l’alegria i emoció amb que vas anar el teu primer dia d’escola, mentre molts altres nens anaven plorant. I les teves primeres colònies d’estiu, jo patint per tot, i tu tan content, amb només 6 anys. Mai vas dir ‘no’ a una sortida, a una excursió, a un viatge. Amb l’escola, amb l’escola de música, amb el casal, amb nosaltres. Sempre el primer en investigar, en descobrir, en enfilar-te. Com eres el centre de les complicitats quan gosaves pujar a una atracció massa gran per tu. Com enfrontaves qualsevol repte, amb respecte, en silenci, amb posat prudent, però sempre decidit. Com vas sobreposar-te a tots els entrebancs que et vaig posar i a les meves pròpies pors i vas decidir anar a Itàlia, sent el més petit, sense els teus amics, amb els teus dubtes, però allà hi vas anar. Com m’animaves a deixar-te sol a casa per anar a la coral, i bufaves perquè et trucava massa sovint. Com intentaves encaixar entre els joves músics, malgrat la teva inseguretat. Sempre fent front a les teves responsabilitats, sempre donant la cara. I com vas preparar el viatge a Hongria, amb ferma decisió.
